Pablo González, els uns i els altres

Una investigació d’El Mundo atribueix al periodista Pablo González tasques concretes d’espionatge per a Rússia. Que fos alliberat en una operació d’intercanvi d’agents ho feia sospitar, però és el primer cop que es presenta un detall de les seves presumptes activitats. Vaig escriure en el seu moment dues columnes sobre González i el seu polèmic empresonament a Polònia, incomunicat i tancat a la cel·la vint-i-tres hores al dia, sense uns càrrecs dels quals defensar-se. La prudència em va fer no tancar la porta a la possibilitat que efectivament fos un espia, però recordo que aleshores van abundar els articles de suport, donant per fet que l’acusació era fabricada. Em va semblar temerari –la informació era escassa– i resultat d’un mal entès corporativisme. Ara bé, el fons de la qüestió sí que era compartit, i segueix vigent: a Pablo González se’l va privar de llibertat amb mecanismes sense les garanties preceptives, que topaven amb la presumpció d’innocència.

Ho escric perquè El Mundo aprofita ara la seva notable exclusiva per carregar contra la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE). “Es va sumar a la campanya de l’esquerra i l’extrema esquerra”, diuen en un editorial, i li reclamen una disculpa pública. Esclar, el diari està més còmode amb l’Associació de la Premsa de Madrid, que carrega cap a l’altra banda. El rotatiu parla a més del “fals periodista” en portada. Però aquesta és una llufa discutible que li volen penjar, perquè a l’interior el mateix text admet que “no era un periodista de mentida” i que “publicava i cobrava reportatges”. És normal que despertés una onada de solidaritat, a l’espera d’aclarir els fets. No vaig estar còmode llavors amb la defensa acrítica a cegues; tampoc ho estic ara amb la fustigació escandalitzada performativa. ¿O és que El Mundo defensa la justícia sumària?