Els Òscars regiren l’arxiu de TV3
Albiraments d'ovnis, un giny revolucionari per recollir les caques de gos, trucades d’atracadors al Telenotícies o domingueros instal·lats al costat mateix de l’autovia. Són algunes de les notícies que Òscar Andreu i Òscar Dalmau han recuperat dels prolífics arxius de TV3. La plataforma 3Cat ha estrenat Tot torna, el nou programa dels Òscars que fa una contracrònica divertida del passat del país. Una paròdia informativa de deu episodis on es repassa l’actualitat entre el 1985 i el 2006. És una mirada foteta que recull moments delirants, peculiars o inaudits que en el seu dia van ser tractats amb el rigor que exigeixen els informatius i que, amb el pas dels anys, ens provoquen, com a mínim, certa perplexitat. Tot torna funcionarà entre l’audiència perquè juga amb la nostàlgia i la sorpresa de les imatges d’arxiu. Una estratègia molt efectiva i utilitzada a la televisió. En aquest cas, els fragments estan ben escollits, no els hem vist mil vegades i ho embolcallen amb originalitat. És un programa efectiu, treballat, molt acurat visualment i amb ritme. Permet observar les narratives televisives d’una altra època, l’evolució de la fonètica del català (quan encara es pronunciaven les vocals neutres).
El programa satisfà amb escreix les expectatives dels espectadors de veure en acció els dos humoristes, omnipresents al llarg de tot el programa. Apareixen en tres nivells narratius diferents que es van alternant. Per una banda, el domèstic. Un “guaita què fan ara” on el duet representa que mira l’emissió des de casa, a la vegada que l’audiència. És on els Òscars són més ells mateixos, exploten la bona sintonia entre tots dos i l’agilitat humorística. Llàstima d’alguns diàlegs esporàdics basats a fer-se els rucs, un recurs infantil caducat heretat dels pallassos més obsolets. Dalmau i Andreu fan més riure quan fan gala de la seva audàcia que quan fingeixen ignorància. L’altre nivell d’actuació és l’informatiu. Els Òscars es converteixen en els presentadors del telenotícies que recupera les imatges antigues, oferint el context del que veurem. I, finalment, el tercer nivell és el dels esquetxos, on es donen pas a ells mateixos interpretant personatges vinculats a les velles notícies, caricaturitzats fins a l’esperpent. A cada programa hi participen fugaçment protagonistes reals com Joel Joan, Mari Pau Huguet, Lluís Llach o el professor Sebastià D’Arbó per elevar el factor sorpresa.
La perspectiva actual ens fa assimilar d’una manera molt diferent les notícies que recupera el Tot torna. Com insinua el títol, la història es repeteix. Descobrir que el 1985 ja ens donaven consells per evitar el contagi d’un coronavirus o veure els conductors enfilats al sostre del cotxe en una ronda de Dalt perillosament inundada abans que es parlés de canvi climàtic és xocant. La televisió no deixa de ser un mirall del que som com a societat i, per tant, recuperar el passat és una manera d’autopercebre’ns com a país amb humilitat. Per sort, l’humor ens ajuda a fer el tràngol més lleuger.