La 97a edició de la gala dels Oscars ha sigut un pur tràmit per no faltar a la cita de cada any. Esperem que sigui per agafar embranzida de cara al centenari. En un moment políticament convuls, en un context bèl·lic en què els Estats Units tenen molt a dir-hi, en una situació en què alguns ciutadans estan perdent drets i llibertats, la gran cerimònia de Hollywood va optar per mirar-se el melic i tenir la festa en pau. Conan O’Brien va ser un mestre de cerimònies disciplinat, una mica caducat i d’acudits sobreactuats. El millor de la nit, la seva aparició de l’interior del cos de Demi Moore a La sustancia. Tot i les promeses d’anar per feina, les seves intervencions s’haurien pogut reduir a la meitat. “Si encara esteu aguantant això, és que teniu la síndrome d’Estocolm” va dir al tram final desentenent-se de l’espectacle. Fins i tot l’homenatge inicial a la ciutat de Los Angeles, arrasada pel foc, va ser discret i amb una concessió especial als bombers de la ciutat. Uns convidats que no et provocaran cap incendi. Enguany, les actuacions musicals van ser la crossa sobre la qual sostenir l’espectacle. Una proposta vistosa, però avorridíssima, que contribueix a mantenir aquest perfil baix. L’arrencada ensucrada amb Ariana Grande i Cynthia Erivo marcava la tònica de la nit, carrinclona i previsible. No van ser originals ni a l’hora de triar la música per acompanyar el vídeo dels difunts. El Rèquiem de Mozart és molt bonic, però en una gala del cinema delatava poques ganes de trencar-s’hi el cap. Les mencions polítiques van ser breus, en el moment oportú i sense estridències. Fins i tot el so ambient de la sala semblava sota estricte control.
El més sorprenent de la gala va ser la seva incapacitat per construir un moment d’emoció sincera, més enllà de Morgan Freeman recordant el seu amic Gene Hackman. Hollywood està en xoc o anestesiat i sembla funcionar per inèrcia. L’espectacle musical d’homenatge a 007 va ressonar com un trist adeu a l’essència més pura de l’espia, després que s’hagi consumat la venda de la franquícia a Amazon. El pla més demolidor va ser el del realitzador buscant Demi Moore a la butaca després que el guardó a millor actriu se l’emportés Mikey Madison per Anora. Una rematada irònica per a qui ha assumit el repte de subratllar la crueltat de la indústria quan et fas gran.
Adrien Brody, més enllà de l’Oscar a millor actor, es va emportar també el premi al bunyol de la nit. A mig pujar a l’escenari es va adonar que duia un xiclet a la boca i, en comptes de posar-se’l a la butxaca, va girar-se per llançar-l'hi a la seva dona, que amb la intrepidesa i devoció d’una esposa orgullosa, el va caçar al vol.
Al final, la tan comentada assistència de Karla Sofía Gascón només va servir per fer unes quantes bromes a costa d’ella. “Si has de piular alguna cosa sobre mi, recorda que el meu nom és Jimmy Kimmel!” va dir el presentador recordant la polèmica dels seus tuits desafortunats. La gala dels Oscars s’ha convertit en una maquinària que és capaç de deglutir amb facilitat les pròpies misèries de la indústria, però a la qual la realitat li costa més d’empassar.
