Ordinadors de 30 euros
Mentre a la Xina i a l'Índia les facultats produeixen exèrcits d'enginyers molt ben preparats, a occident les vocacions tècniques van de baixa, i això és un inconvenient greu per a la competitivitat en aquest món cada cop més tecnificat. Els professors universitaris ho atribueixen en part a la manca de formació escolar en programació informàtica, però poques famílies o sistemes educatius es poden permetre destinar ordinadors a ser esbudellats pels estudiants de primària i secundària.
La solució, van pensar Massimo Banzi i David Cuartielles l'any 2005 a Ivrea (Itàlia), era dissenyar un microcontrolador programable que es pogués fabricar amb un cost molt més baix que el d'un ordinador. Així va néixer el primer Arduino, un aparell de la mida d'una baralla de cartes que incorpora a la vista, sobre una placa de circuit imprès, els components electrònics i les connexions bàsiques per incorporar-lo a projectes d'electrònica, robòtica, automatització i altres disciplines tecnològiques. Tant el hardware com el software són de codi obert: els plànols es poden descarregar lliurement i al mercat hi ha múltiples versions de plaques Arduino amb funcions addicionals, i gairebé 300 complements per ampliar les funcions del controlador bàsic, connectant-lo amb tota mena d'aparells i altres dispositius, des de receptors GPS fins a motors, passant per pantalles de visualització i connexions a internet mitjançant xarxes de telefonia mòbil. Els Arduino són molt populars, per exemple, per controlar instal·lacions interactives en museus i exposicions.
A la universitat britànica de Cambridge, el professor d'informàtica Eben Upton va pensar l'any 2011 que podria anar més enllà, i va convèncer l'empresa Broad- com, fabricant de xips per a telèfons mòbils, de crear un ordinador complet que es vendria per 30 euros o menys, i amb el qual els estudiants podrien aprendre a programar en els llenguatges informàtics avançats actuals, tal com als anys 80 del segle passat ho van fer molts britànics amb els ordinadors promoguts per la televisió pública BBC. El resultat va ser el Raspberry Pi, del qual Upton no esperava vendre'n més de 1.000 unitats i ja en porta despatxades més de 700.000, mitjançant una fundació sense afany de lucre.
El Raspberry Pi està disponible en dues versions. La més completa, el Model B, costa 33 euros i incorpora un processador Broadcom de 700 MHz, un coprocessador gràfic capaç de gestionar vídeo en alta definició 1080p, 512 megabytes de memòria RAM, connector de xarxa Ethernet, minijack de sortida d'àudio, sortides de vídeo HDMI i RCA (per connectar a televisors o monitors), dos ports de connexió USB i ranura per a una targeta de memòria SD (el mateix format que fan servir les càmeres fotogràfiques digitals), en què hi ha el sistema operatiu Linux. Ni tan sols té interruptor: s'engega endollant-li un carregador de telèfon mòbil. I si es vol una carcassa, cal comprar-la a banda.
Aquesta mateixa setmana ha sortit a la venda per menys de 25 euros -de moment només a Europa, per a desesperació dels fans nord-americans, acostumats a ser sempre els primers- el Model A del Raspberry Pi, que comparteix amb el seu germà gran les característiques principals, però porta la meitat de memòria, 256 megabytes, només un port USB i no disposa de connector de xarxa. Per aquest motiu i també perquè té un consum elèctric inferior al del Model B, resulta més indicat per a aplicacions com a controlador de dispositius, a l'estil dels Arduino.
Al voltant d'Arduino, Raspberry Pi i altres aparells semblants com BeagleBone, Nanode i Waspmote, han nascut actives comunitats d'aficionats a construir ginys electrònics i electromecànics de tota mena, que fan públiques les especificacions i els plànols per tal que els faci servir tothom. Hi ha escoles que han enviat càmeres digitals a l'estratosfera en un globus meteorològic; qui ha creat un superordinador encadenant desenes de Raspberry Pi; qui controla dosificadors de pinso per a animals o d'ingredients de còctel amb Arduino; qui fa servir el Pi com a ordinador d'ofimàtica connectant-li un monitor, un teclat i un ratolí vells; i molts joves o no tant que han rescatat els seus jocs de Lego o de K'nex per construir robots. De fet, Upton ha comprovat que hi ha empreses que compren el Raspberry Pi a dotzenes, perquè és molt més potent i infinitament més econòmic que la majoria dels controladors específics per a maquinària industrial. Impressiona pensar què seran capaços de fer quan siguin grans els alumnes que ara aprenen a programar amb aquests ordinadors que costen menys que un sopar al McDonald's amb els amics.
