Una nova oportunitat perduda per a les sèries de música

BARCELONAHi ha un debat obert en la crítica televisiva nord-americana al voltant de si s'ha tancat d'una vegada, o no, l'edat d'or de les sèries de televisió, una etapa que va arrencar l'any 1999 amb Los Soprano i les excelses ficcions d'HBO. Són 22 anys de sèries que han revolucionat la nostra manera de relacionar-nos amb la televisió i el format episòdic que han deixat tones de mediocritat, però també títols magistrals i immortals. Pràcticament tota afició i professió ha tingut la seva ficció de capçalera, ja siguin les més inesperades –ha triomfat una sèrie d'escacs– o les més habituals (màfia, superherois, advocats, fantasia). Però hi ha gèneres que per més que ho hagin intentat, no se n'han sortit. És el cas de la música, que ha funcionat quan apareixia tangencialment (per exemple, a Treme o Atlanta) però que generalment ha punxat quan ha estat protagonista absoluta. És el cas de Pistol, l'últim intent de fer un biopic musical amb cara i ulls.

Ara mateix al catàleg de Disney + hi coincideixen dos projectes ambiciosos que traslladen la vida de grups de música a la pantalla: la mencionada Pistol, que repassa la trajectòria dels Sex Pistols, i Wu-Tang: An American Saga, sobre el llegendari grup de rap de Staten Island, a Nova York. No només comparteixen plataforma i fan una repassada històrica a dues bandes revolucionàries i genials, també compten amb el beneplàcit, com a mínim, d'una part dels protagonistes. En el cas de la nord-americana, RZA i Method Man (membres fundadors de Wu-Tang Clan), són productors executius i han participat del guió de la sèrie, mentre que la britànica s'explica a partir de la biografia de Steve Jones, el seu guitarrista. S'ha de dir, però, que no tots els integrants dels padrins del punk han estat d'acord amb la producció. De fet el seu vocalista, John Lydon, no només no hi ha volgut participar, sinó que només amb el tràiler ja n'ha tingut prou per declarar al diari The Guardian que Pistol "és repugnant. Com pots pretendre ser sincer si no hi involucres el líder del grup?".

El cas és que, encara que la ficció dels rapers ha funcionat força bé, no sembla que cap de les dues estableixi un cànon sobre com es faran les sèries musicals a partir d'ara. És especialment dolorós en el cas de la britànica, una sèrie fallida que infantilitza, caricaturitza en excés i que recorre a imatges d'arxiu quan no utilitza un filtre d'Instagram, ja que està dirigida per Danny Boyle, director de pel·lícules tan icòniques com Trainspotting o Slumdog Millionaire, film amb el qual va guanyar l'Oscar a la millor direcció.

El gran fracàs de Scorsese

Així doncs, seran dues ficcions que s'afegiran a una llarga llista de projectes fallits en els quals la música popular no ha acabat de funcionar com a epicentre d'una sèrie de ficció. A més, coincideix que moltes d'elles han involucrat noms importantíssims de l'audiovisual. El títol més il·lusionant va ser Vinyl (2016), que capitanejaven Terence Winter, Martin Scorsese i Mick Jagger a HBO i que retratava la indústria musical dels anys setanta. Amb aquests tres implicats era d'imaginar que ens trobaríem una sèrie de ritme frenètic, muntanyes de droga esnifada i sexe per donar i per vendre. Però després d'un episodi pilot meravellós, la sèrie va anar desinflant-se fins a acabar oblidada i sense rumb ni segona temporada. Quan va ser cancel·lada, Scorsese va admetre que se sentia "abatut" pel fracàs. A més, va detectar els errors d'aquella primera i última tongada d'episodis: "Els hauria d'haver dirigit jo tots com havia fet amb el primer", va dir.

Més fracassos sonats: el d'Alta fidelitat (2020), un clàssic de la literatura pop, escrit per Nick Hornby, que passava d'explicar les relacions tòxiques d'un propietari de botiga de discos, en la novel·la original, a fer-ho a través d'una protagonista femenina intepretada per Zoe Kravitz en la sèrie. Aquest reboot de l'adaptació cinematogràfica no va salvar-lo del desastre ni el fet de comptar amb una estrella emergent de Hollywood. Tampoc n'hi va haver prou amb els aplaudiments de la comunitat afroamericana, satisfeta de tenir una protagonista racialitzada. Va ser cancel·lada en acabar la primera temporada. Altres ficcions amb sort desigual han estat The Get Down(2016), la sèrie de Baz Luhrmann sobre els orígens del hip-hop al Bronx de Nova York, que no va anar més enllà d'11 episodis, i Mozart in the Jungle(2014), de Paul Weitz (American Pie) i Roman Coppola (habitual col·laborador de Wes Anderson), que partia des d'una premissa ben original: explicar tot el que passa entre músics d'una gran orquestra filharmònica. La sèrie va deixar bones interpretacions de Lola Kirke i Gael Garcia Bernal, però després d'una primera temporada notable i una segona d'aprovat justet, va enfonsar-se en dues últimes tongades insofribles. Va acabar el 2018 i avui dia no sembla que ningú hagi plorat la seva absència.

La sèrie 'hipster'

La ficció pop que va ser un autèntic fenomen de masses va ser Glee (2009), una sèrie que per a molta gent va significar una porta d'entrada al món de les sèries. Els números musicals del cor de l'institut, on se centrava bona part de la trama, eren una part importantíssima d'aquesta comèdia juvenil, que va saber descobrir un nou i jove elenc d'actors i mantenir un alt nivell de fandom tot i tenir uns guions força irregulars. Al final aquesta mediocritat narrativa li va passar factura, i si bé tothom recorda el principi, ningú va arribar al final.

I finalment, aquesta repassada l'acaba l'única de totes elles que ha estat realment important pel que fa a crítica, la imprescindible Flight of the Conchords (2007), una ficció filla del seu temps, sobre un grup d'indie-folk neozelandès provant de guanyar-se la vida al Village de Nova York. En un moment d'hegemonia hipster, aquesta comèdia intel·ligent i autoparòdica va saber ser referent de l'espectre modern de l'època. Tant, que fins i tot Michel Gondry en va dirigir un episodi i John Turturro hi va fer un cameo.