Obituaris bornis per a Silvio Berlusconi

Amb més maquillatge que el que ell mateix duia a la cara en els seus darrers anys, la triple dreta mediàtica acomiada Berlusconi amb tots els honors. Mentre les portades catalanes parlen d’algú que “va blanquejar el feixisme” (El Punt Avui) i va deixar “un rastre d’escàndols i l’apogeu del populisme” (La Vanguardia) després de “soscavar la democràcia” (ARA), els diaris de Madrid –amb l’excepció d’El País– s’apliquen a legitimar un dels personatges més tòxics del segle.

El cas més paradigmàtic és La Razón. Al seu editorial escriu perles com que la figura ha marcat generacions “més enllà dels clarobscurs que poden jalonar moltes de les biografies més notables i notòries”. És a dir, que si ets un home de poder, resulta pecat venial –quasi inherent al càrrec– travessar 36 judicis per càrrecs tan bonics com abús de menors, frau fiscal i suborns. Això em fa pensar en l’anècdota que em va explicar Joan Granados, director general de la Corporació als anys 80, quan va anar a visitar-lo a Milà per tancar un acord amb TV3. Berlusconi li contava, tot cofoi, que tenia un confessor particular a sou. I que una vegada que li va revelar un pecat carnal de primer ordre, el capellà tot just li va imposar tres avemaries de penitència. Preguntat pel magnat sobre el perquè de tan baixa pena, el clergue li va dir que un home important com ell tenia dispensa. Capellà pagat sí fa bon so. El Mundo, mentrestant, el qualifica en primera pàgina de “geni mediàtic que va crear el populisme modern” i convida José María Aznar a comentar l’òbit, en to òbviament elogiós. Necrològiques de mitja pàgina a nom de “Don Silvio Berlusconi” completen el comiat de paper del Madrid mediàtic. No hi ha res com ser un magnat dels mitjans perquè els obituaris tinguin música de violí.