La censura va esmolant l’enginy i sofisticant els mètodes. En societats amb dèficits democràtics, això afavoreix el desenvolupament de maneres veritablement perverses de pressionar la premsa. La parella d’Isabel Díaz Ayuso ha demanat que el jutge intervingui les comunicacions durant nou mesos d’una sèrie de periodistes que, segons la seva denúncia, van participar en la filtració del seu cas. Aquest segrest proposat dels mòbils topa frontalment amb un dels drets dels periodistes més essencials, que és el del secret professional. Les fonts han de poder parlar amb informadors sense témer que després seran exposades. La sospita, esclar, és que l’il·lustre comissionista demana deu mesos de comunicacions i ubicacions dels professionals perquè sap que, si l'hi concedeixen, haurà fet jackpot: tindrà accés a centenars de converses sensibles, algunes de caràcter privat, que poden deixar els periodistes en un lloc vulnerable si comencen a filtrar-se i arribar a les redaccions de sempre.
He parlat sovint en aquesta columna de les anomenades slapp (accions judicials per acoquinar mitjans sense prou recursos per assumir una defensa legal contra empreses de butxaques molt més fondes). Són un dels problemes del periodisme modern, ja que no es plantegen per guanyar: només per emmordassar amb la por que generen. El que ara pretén el first gentleman madrileny –investigat per dos fraus fiscals i falsificació de documents– és clarament una ofensiva que juga també amb la pressió màxima i que acaba sent pura persecució de periodistes, amb l’agreujant del rerefons polític derivat que ell és parella de qui és. El guany, a més, és complet perquè tot plegat li funciona també com a excel·lent cortina de fum: s’està parlant molt més de la filtració que no del peculiar modus vivendi de la parella d’Ayuso i els seus vincles amb l’administració pública. Tant desacomplexament fa feredat.