Escric en estat de xoc, provocat pels exigents exercicis de contorsionisme intel·lectual de la colla tertuliana, que ens vol fer veure que Felip VI ha dit el que no ha dit però alguns volien que digués. Primer t’asseguren solemnement que un rei constitucional “no pot fer res” i, per tant, només podia pronunciar el discurs de sempre. Després dediquen 20, 30, 40 pàgines (o una dues, tres, hores...) a la presa de possessió del susdit Rei-Que-No-Pot-Fer-Res i, voilà, el discurs Tòpic & Inevitable dins d’un protocol poc engrescador (més de dues hores de besamans!) es transforma en l’Albirar d’Una Nova Era, La Gran Oportunitat, La Represa Final. Tot això no s’entén gaire. Sembla, més aviat, que han decidit que el que ens convé és que el periodisme ens llegeixi un conte abans d’anar a dormir, com la canalla. Per què els periodistes cortesans forcen les paraules de Felip VI per transformar-les en un relat ple de promeses, esperança i romaní? Per què professionals adults, sobris, en general ben formats, prou llegits i manta viscuts, es comporten amb la cosa reial com a adolescents hormonats el seu primer dia de platja?
Tinc una explicació. Un nou rei ha de confegir una nova cort i totes aquestes llepades èpiques són la batalla per ocupar un racó als salons coronats. Tots s’esforcen per aconseguir una butaca com més a prop de l’escenari millor. Cal dir “monarca” i no rei, aplicar conceptes gimnàstics a l’anàlisi de la reial paraula, lloar la dinastia i, en general, “ llenarse de orgullo y satisfacción ”. Ha dit “Girona” en català (oh!). Ha esmentat Espriu (oooh!). Ha parlat de les “ comunidades autónomas ” (ooooooh!). Tot sembla una colossal competició per guanyar-se la mercè d’accedir a la reial orella. ¿No és patètic? Què diran d’aquí cinc o deu anys els historiadors que llegeixin aquests diaris que regalimen bava i sucre pels marges? No ho sé, gent. Sé que Felip VI no en té pas la culpa d’aquest concurs de bufons. Ara, si jo fos ell, em queixaria. Enèrgicament.