Albert Solé: "La nova direcció de TV3 haurà de corregir el menysteniment pel documental"

BellaterraLa proliferació de plataformes de streaming ha obert la porta a una major producció de documentals. Albert Solé, director de la productora Minimal Films i guanyador del Gaudí i el Goya a la millor pel·lícula documental per Bucarest, la memòria perduda, fa anys que treballa amb televisions estatals i internacionals, i des de fa poc ha començat a col·laborar amb els serveis de streaming, unes finestres fonamentals per a aquest gènere. La seva primera incursió en aquest mercat va ser l'any 2019, quan va produir l'original de Netflix Examen de conciencia, documental que recull els testimonis de les víctimes d'abusos sexuals arreu de l'Estat.

Creus que les plataformes estan fent una aposta pel documental?

— Sí, hi ha una aposta decidida pel gènere, perquè s’estan adonant que és una relació molt rendible per a elles, ja que amb poc esforç poden obtenir molt rendiment. Jo soc optimista respecte a l’interès que suscita el documental, però pessimista pel que fa a les inversions, perquè la tendència és a devaluar el preu del gènere. 

Qui marca aquest preu?

— Les televisions públiques, que són les que aposten per aquest format. El problema és que han de retallar per tot arreu, i un dels que reben la tisorada és el documental. Ho veiem clarament a TV3, que aquest any ha dedicat 145.000 euros per omplir tota la graella, la meitat del que una sola cadena europea com Arte aporta per produir-ne un de sol. I això que se suposa que és la cadena que es creu el documental, perquè les privades no se’l creuen i menystenen el gènere. Sí que és cert que TV3 s’ha compromès a triplicar aquesta xifra de cara a l’any vinent, i tant de bo sigui així, perquè amb els nivells actuals poca cosa es pot fer.

Amb el canvi de direcció de TV3 aquesta situació podria millorar?

— Si es produeix, que espero que sí, això hauria de millorar, perquè la nova direcció comptarà amb un pressupost més estable. Volem creure que, a més, corregirà algun dels vicis actuals de TV3, com és aquest menysteniment del documental, no perquè l’odiïn sinó perquè han quedat escanyats amb els pressupostos. 

Hi ha diferències entre el mercat català i el mercat estatal?

— El mercat català sempre ha tingut en prime time el Sense ficció, però a les televisions espanyoles no hi ha cap programa de documentals en aquesta franja. Per a mi, el gran drama és TVE: una gran televisió pública amb uns pressupostos importants però que no s’acaba de creure el gènere documental. I com que no se’l creu, no aprofita aquest mercat i només té una finestra a La 2, mal programada i amb unes audiències baixíssimes. Per tant, el sistema públic, que és el que tradicionalment aprofita aquest mercat, està col·lapsat. Pel que fa al sector privat estatal, a part de les plataformes internacionals només hi ha una cadena que aposti pel gènere: Movistar+. 

Com és treballar amb Movistar+?

— Treballar amb ells és molt fàcil, són fantàstics. A més, fan una cosa que haurien de fer totes les cadenes públiques, que és entendre que l'únic que estan comprant ells són els drets i que, per tant, no estan prenent la propietat al creador, sinó que només paguen uns diners pels drets d’emissió durant un temps determinat. 

La teva productora, Minimal Films, vau fer el documental Examen de conciencia  juntament amb Netflix. Com va ser treballar amb ells?

— Va ser un procés complicat, perquè Netflix és una gran productora i rep molts projectes, però un cop establerta una relació de confiança tot va ser molt ràpid. De seguida vam saber que la idea els havia fet el pes i aleshores vam començar a passar una sèrie de filtres i, si a tothom li encaixava la idea, s’acabaria convertint en una decisió de compra, que és el que va passar. En el nostre cas el documental va ser un original Netflix, que vol dir que s’ho queden tot. És un sistema una mica pervers, perquè la idea és teva però ells ho comparteixen com si la idea fos seva. Per tant, ho decideixen tot i tu només beneeixes les seves decisions.

Creus que s’està fent un mal ús del terme documental a l'etiquetar produccions com Soy Georgina o els documentals de celebrities com a tal?

— El que no hauria de passar és que es generés confusió, perquè una cosa és un reality i una de molt diferent un documental, i això són realities. Tanmateix, crec que l’audiència és capaç de distingir molt bé un gènere de l’altre i que, per tant, no és probable que acabem fent Sálvame deluxe en comptes d'explicar històries. 

¿Penses que a les plataformes hi ha uns gèneres que triomfen més que els altres? 

— Les plataformes fins ara tenien una inclinació clara cap al true crime, perquè això els donava audiència. Elles prioritzen el mercat, i el que busquen és el nombre de clics, que avui dia és el mal que tenen no només les plataformes sinó les xarxes socials i, fins i tot, la premsa digital. 

Quin efecte té que el 'true crime' sigui la tendència?

— Com a productor t’obliga a pensar en termes que no necessàriament són bons per tenir un mirall. Perquè el documental, al cap i a la fi, és un mirall que ens permet explicar-nos històries de la nostra realitat que no coneixem, i si ens passem el dia buscant crims i, sobretot, crims amb potencial internacional, el que estem fent és desassistir el nostre mirall interior. Com deia el cineasta xilè Patricio Guzmán, “un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotos”.

El cineasta Richard Breye afirma que “un bon documental no t’ha de donar una resposta, igual que el bon periodisme”. Hi estàs d’acord?

— Sí, sens dubte la nostra funció com a productors de documentals és obrir les ments dels espectadors i fer que la gent es faci les preguntes adequades. S’han de seguir obrint nous interrogants, deixar que la gent debati i sobretot acompanyar a la reflexió. I això és una lliçó aplicable a qualsevol de les temàtiques que tractem.