Uns nous temps (i amos) per a ‘Time’
Uns nous temps (i amos) per a ‘Time’
La revista Time té nous propietaris: el matrimoni format per Marc i Lynne Benioff. Han pagat 190 milions de dòlars per l’emblemàtica capçalera. Amb una fortuna estimada de 6.700 milions, l’impacte de l’operació sobre les arques personals d’aquest empresari tecnològic és relativament baix. Al capdavall, són 10 milions menys que els 200 milions donats filantròpicament a diversos hospitals de la zona de la badia de San Francisco que ara duen el seu nom. ¿És la compra del Time el que s’anomena una inversió en vanitat? Benioff té interessos en més de 200 empreses i, pel que es desprèn de les seves primeres declaracions, no traslladarà la revista a Califòrnia ni interferirà en la gestió, que corre a càrrec del grup Meredith. En els últims temps, Time ha estat experimentant amb formats online per trobar la feliç unió entre el prestigi del periodisme en paper i la facilitat de distribució del digital. En són un exemple les seves portades animades, que han esdevingut virals.
Entre les ofertes descartades durant els sis mesos que la capçalera ha estat a la venda, destaca la de 325 milions de dòlars oferts per David J. Pecker. Però feia de mal signar: es tracta de l’editor de The National Enquirer, que va silenciar la història d’una exmodel de Playboy que assegurava haver tingut un afer amb el president Donad Trump. Pecker és ara un testimoni clau en el cas judicial que investiga l’afer.
Marc Benioff, de fet, també és tot un personatge. Metre noranta-cinc i cent cinquanta quilos d’energia i loquacitat. Ha fet els diners amb la companyia Salesforce, que ven serveis al núvol per a les empreses. L’executiu va refusar una entrevista al New York Times però va accedir a contestar preguntes amb missatges de text que, segons va detallar l’empresari sense cap recança, escrivia mentre li feien un massatge. El periodista, en acomiadar-se, li demana si el massatge ha estat bé. “La Pauline és meravellosa. Fes-me saber si vols el seu número”. Vèrtebres i vanitat.
El ‘New York Times’ es bunqueritza
El New York Times ha incrementat les mesures de seguretat arran de la publicació d’un article anònim, escrit per un alt funcionari de la Casa Blanca, en què criticava Donald Trump. En el seu estil habitual, Trump va tornar a dirigir la seva fúria cap al diari en forma de tuits acusadors. La nota de distensió la va posar el periodista de la secció de mèdia Edmund Lee, que explicava com un accident fonètic l’estava inundant de trucades de lectors enfurismats. Es veu que quan algú trucava a centraleta i deia que volia parlar sobre l’article d’opinió ( op-ed, en anglès), la màquina automàticament el redirigia a ell, per la similaritat amb Ed. En una hora havia rebut 15 trucades: 12 de negatives, 3 de positives. Una suggeria que pengessin l’autor de l’article. Però, més enllà de l’anècdota, queda la inquietant noció que tot un president dels Estats Units augmenta la pressió contra els periodistes del seu país fins al punt que han d’augmentar el nivell de seguretat de la redacció.
Versió original subtitulada en inclusiu
La sèrie Pose passa per ser la que té un repartiment amb més membres de la comunitat LGBTQ. A l’Argentina, a més, anirà un pas més enllà, ja que s’estrenarà subtitulada amb llenguatge inclusiu. D’aquesta manera, en comptes de frases com “ Todas las chicas ”, que seria la formulació en espanyol estàndard, als rètols s’hi llegirà “ Todes les chiques ”, que trenca la marca de gènere tradicional en favor d’una flexió sota la qual ningú es pot sentir discriminat. No sembla, però, que hagi de ser una tendència, sinó un acte de coherència amb la temàtica d’aquesta ficció concreta, ambientada a Nova York, a finals dels 80, i protagonitzada per personatges que busquen afirmar la seva identitat sexual en una societat que discrimina qui se surt de la norma.
La sèrie, produïda per Ryan Murphy, s’estrenarà a aquell país al canal Fox Premium el 5 d’octubre.
Els diaris italians, sense anuncis institucionals?
El govern italià està redactant una carta que vol adreçar a les empreses públiques comminant-les a deixar de comprar anuncis a la premsa del país. Així ho va anunciar dilluns Luigi Di Maio, un dels líders del Moviment 5 Estrelles i vicepresident del consell de ministres italià, després d’afirmar que els diaris “contaminen el debat polític cada dia”. La seva formació ha arribat al poder sense tenir simpaties dels diaris tradicionals, molt lligats a l’establishment, així que el Moviment té poca por de les conseqüències d’un boicot com el que han suggerit. Ara bé, els evidents biaixos de la premsa italiana no haurien de legitimar l’adopció d’una política hostil contra determinats mitjans en funció de la seva línia editorial: el poder públic ha d’actuar amb neutralitat. “El nostre país necessita informació lliure i editors genuïns, que no tinguin cap altre interès que els seus lectors”, assegurava Di Maio, acostumat a transmetre els seus missatges a través de les xarxes socials. I això és veritat, només que cal recelar quan ho diu algú que té un discurs no gaire allunyat del que pregona el també populista Donald Trump.