Nou esport olímpic: llançament de micròfon fatxa

2 min
3
Regala aquest article

No hi haurà temps per implementar-ho de cara a Los Angeles 2028, però potser sí que per a Brisbane 2032 podem comptar amb una nova disciplina olímpica. En els últims dies, sengles periodistes han estat emboscats per presumptes reporters de l’odi. Ana Pardo de Vera, de Público, va arrabassar-li el micròfon a Bertrand Ndongo i el va deixar caure als seus peus poc després. Aquest dimarts ha estat Antonio Maestre qui li ha pres el micròfon, en aquest cas a Vito Quiles, i l’ha projectat a uns quants metres de distància: es nota que aquesta modalitat atlètica evoluciona ràpidament i s’espera que aviat s’homologuin rècords de distància. O potser se’n podria valorar l’estil.

Vito Quiles sortint del Congrés dels Diputats.

És evident que la solució de les coses no és trencar el material de treball del personal. Però quan un tipus usurpa la funció de reporter per convertir-se en un mer assetjador que envaeix l’espai personal, hi ha un cert karma i poesia visual en la paràbola del micròfon volador. Perquè la primera violència és perseguir algú no pas per obtenir la seva opinió sobre un tema, sinó per fustigar-lo en públic i, en cas que li arrenquis unes paraules, muntar-les a conveniència perquè en cap cas el representin sinó que reforcin el relat del mitjà ultra que s’ha decidit a enfonsar-lo. David Broncano va tenir l’humor d’aguantar un d’aquests espècimens recentment i després va haver de reclamar que mostrés el vídeo sencer, perquè el muntatge era gairebé incomprensible de tan retallat i remuntat: pur cinema Dogma que riu-te’n tu de Lars von Trier. Insisteixo: mala solució, la d’igualar micròfons i javelines, però s’entén la impotència davant dels qui perverteixen el periodisme per executar els seus xous particulars que violenten.

stats