La notícia de la mort de Muriel Casals havia d’esperar

BarcelonaLa vasta majoria de mitjans, inclòs l’ARA, va anunciar dissabte al vespre la mort de la diputada Muriel Casals. La notícia, però, va ser desmentida per la família al cap d’un parell d’hores fins que, a la una i vuit minuts de la matinada, es confirmava oficialment el seu òbit. El lector d’aquest diari mereix una disculpa –que cal estendre a la família i amics de Casals– i també una explicació. Quan es va decidir publicar la peça, a les deu de la nit, es comptava amb tres fonts molt properes del seu entorn que asseguraven que s’havia produït ja el traspàs. Fins i tot hi havia un comunicat de l’ANC lamentant-ne la pèrdua, que l’entitat va fer circular a nivell intern també prematurament. Pel que he pogut saber, les fonts en qüestió –solvents en altres assumptes– havien rebut la notícia que Casals havia deixat de ser assistida per les màquines que la mantenien connectada a la vida. El cas, però, és que amb això no n'hi ha prou per declarar algú mort, sense el preceptiu certificat del metge. L’única altra font que realment podia anunciar oficialment la seva mort era la família i ells no s’havien pronunciat. L’ARA va rectificar la notícia de seguida que va rebre un avís d’una font mèdica del Clínic. Em pregunto, com a exercici, si algun dels diaris hauríem anat a impremta només amb aquestes fonts externes i crec que la resposta és que no: hauríem fet suar els impressors fins a tenir un aval major. Per això crec que s’imposa una reflexió col·lectiva entre els professionals dels mitjans: ¿no hauríem d’aplicar el mateix estàndard en el periodisme digital? La pressió de les xarxes pot ser infernal: ningú vol ser l’últim. Però el cost d’immediatesa sembla assumible –sobretot si l’esforç es fa transversalment per part de tot el gremi– a canvi d’evitar situacions tristes com la que es va produir dissabte a la nit.