Nicola Pedrazzoli: “La nostra única línia editorial és treure 8TV de les pèrdues que pateix des del primer dia”

BarcelonaNicola Pedrazzoli va comprar 8TV fa poc més d’un any, amb l’objectiu d’intentar fer negoci amb una televisió que s’ha mogut sempre en números vermells. Aquest octubre el va tancar amb un 1% de quota, després de 47 mesos consecutius en el zero coma. En aquesta entrevista, l’empresari aclareix alguns dels dubtes i rumors que han circulat sobre la seva aposta de risc.

Un 1% de quota de pantalla. ¿És poc o és molt?

— A veure, objectivament és poc. Un 1% sona... a 1%! Però creu-me que ha sigut una gran notícia. No era gens fàcil trencar aquesta barrera psicològica. El pastís s’ha de repartir entre molts, i la situació dels mitjans i de la televisió, avui dia, és molt dolenta. Vam agafar 8TV fa tretze mesos, quan estava pràcticament morta després d’haver tingut uns moments fantàstics anteriorment. Ara tenim l’esperança d’aferrar aquest 1% i pujar, pujar.

Quan vam parlar, fa un any i mig, acabaves de comprar la llicència i deies que amb un 2,5% de share et veies en cor d’equilibrar ingressos i despeses. Havent patit tant per a aquest 1%, encara ho veus una xifra assolible?

— Tenia claríssim que per assolir l’1% necessitaríem dotze mesos, i així ha estat. Amb el 2,5%, efectivament, arribarem al break even... Però també et dic que encara necessitarem molt de temps per ser-hi, així que hem de ser capaços d’aguantar la pèrdua de diners que patim cada dia que emetem.

A part de temps, també calen continguts: la graella està a mig muntar.

— 8TV comença, en realitat, a les sis de la tarda. Tot el que va abans són pel·lícules, sèries antigues, telebotigues... que et donen un 0% de quota i t’abaixen la mitjana global. I jo no em vaig posar a fer tele per emetre capítols vells de Bonanza, així que voldríem tenir un programa de sobretaula abans d’acabar l’any. I, després, haurem d’abordar el magazín dels matins. A part de corregir el que no està funcionant, esclar.

Acabes de cancel·lar el programa de Dani Senabre, un dels fitxatges puntals de la temporada.

— Era una aposta personal meva, però no hi ha hagut manera de fer-lo funcionar. El Dani és la típica persona amb l’ADN de 8TV. El paio em cau de conya, té el do de la comunicació i és polèmic, cosa que ens encanta. Jo em considero el primer ambaixador de la polèmica, ja que és l’única manera de despertar l’audiència i fer que es retrobi a 8TV. Dani Senabre tornarà. No crec que ho faci amb un programa d’esports, però ha de tenir algun producte seu a 8TV.

Com t’imagines el programa de sobretaula que busques?

— A mi m’agradaria tenir una mena d’Al rojo vivo. I estem buscant la persona, que no és gens fàcil. És un moment políticament molt interessant, així que podria funcionar.

Abans parlaves de les pèrdues. Mentre aquest equilibri no arriba... Qui paga la festa?

— Com sempre, paguen els accionistes. No hi ha ningú més: estem augmentant capital constantment. I vull fer notar que els números que vaig presentar l’any passat al consell d’administració s’han complert fil per randa.

Quants diners has perdut, doncs?

— La quantitat prevista, gairebé quatre milions. Però anirem reduint les pèrdues.

Et preguntava sobre qui eixugava les pèrdues perquè, com saps, s’ha especulat molt sobre qui finança 8TV.

— Però és que tothom pot saber qui en són els propietaris, perquè hem de presentar papers al CAC, incloent-hi el detall dels socis, i ells ho revisen tot. Aquests dies, per cert, hem presentat un canvi: dels quatre socis inicials en quedaran dos, els que creuen més en el projecte. Un és Borja García-Nieto i l’altre és el meu fill, ja que compareix ell, no pas jo. Surten Javier Morán i Christian Pérez. Quan ho autoritzi el CAC, s’oficialitzarà la nova composició.

S’ha parlat de la família Lao, concretament d’Íngrid Lao, la filla del magnat Manuel Lao. Aporta ella, de manera directa o indirecta, diners al projecte?

— Rotundament, no. Conec poc Íngrid Lao, i no sé per què ha sortit el seu nom.

Francesc Pena, Saül Gordillo, Vicent Sanchis, Eduard Pujol... Tots han ocupat llocs de responsabilitat amb el suport o bé de Junts o bé d’Esquerra. Has rebut pressions o, diguem-ne, propostes, d’algun d’aquests partits per integrar-los a 8TV?

— No, no, cap. Francesc Pena hi és des del primeríssim dia, abans de comprar 8TV i tot. Saül Gordillo és un professional com una casa, exdirector de Catalunya Ràdio i que fa d’adjunt a mi i una feina meravellosa com a director del digital Principal. Tenir el morbo de comptar amb Sanchis de presentador, que tothom el coneix i és una persona capacitada, divertida, irònica... és una font de màxim orgull. I no sabria dir-te si en el cas concret de Sanchis és d’un partit o d’un altre: va acabar l’etapa de TV3 no massa bé ni amb Junts ni amb ERC. I, pel que fa a Pujol... A l’Edu el vaig conèixer fa un any, quan passava un moment molt complicat de la seva vida. El vaig trucar quan semblava que ens quedaríem les freqüències de ràdio, i hauria estat un magnífic director de l’emissora. Quan ens vam quedar sense projecte radiofònic ens va semblar lògic que es quedés amb nosaltres, presentant El Fax de 8TV. No tenen a veure amb el món de la política, aquests fitxatges.

En cap cas posava en dubte la seva vàlua professional. Només assenyalava que tots quatre són víctimes dels mateixos partits que, en el seu moment, els van col·locar en llocs estratègics però després no van repescar. La coincidència en el temps permetia pensar que ja anava bé que aquestes formacions deguessin un favor a 8TV.

— No, no. Junts ha sortit del Govern i han quedat molts càrrecs sense feina, però aquí no ha entrat ningú més, ni és previst que ho faci. Tot ha estat en clau professional.

Què li demanes, a l’administració?

— Jo, a totes les administracions, l’únic que els demano és que ens respectin pel que som: un mitjà plural amb una marca que reconeixen el 98% dels catalans.

Defineix amb un concepte els programes de 8TV. Per exemple, el veteraníssim OpinaCat, amb Carlos Fuentes.

— És com el meu fill, aquest programa! Fa uns vint anys que anem plegats.

El Pentàgon de Vicent Sanchis.

— Influent.

El Circ de Frank Blanco.

— Molt divertit.

El FAX de 8TV amb Eduard Pujol.

— Provocador.

Has esmentat abans el projecte fallit de la ràdio. Què va passar, exactament?

— Nosaltres mai vam pensar que faríem una ràdio. No vinc d’aquest món. Però ens van trucar des de Prisa i ens van oferir la possibilitat d’arribar a un acord per a les freqüències de SER Catalunya. Al principi jo vaig dir que no, però aquestes coses van com van... Segueixes parlant i et convences que podria ser una cosa interessant.

Quant de temps va durar la negociació?

— Entre sis i vuit mesos. Negociàvem amb el conseller delegat de Prisa, Carlos Núñez, que és una magnífica persona i un grandíssim directiu. Vam firmar un acord amb Prisa davant de notari i, per tant, elevat a públic. Treballàvem en tot moment amb ells per fer una ràdio que fos realment alternativa a les dues existents en català. I, tot d’una, algú va trucar algú i es va decidir que el que s’havia signat davant notari no valia absolutament res.

“Algú va trucar algú”? Més concreció, sisplau.

— Jo no ho puc afirmar, perquè ni la vaig fer jo, la trucada, ni la vaig rebre. Però el que se’m comenta és que Prisa va rebre una telefonada de la Moncloa i que li van aconsellar que no tirés l'acord endavant.

Quin pretext van donar des de Prisa?

— Ens van dir que tenien un informe verbal d’un responsable tècnic del CAC que els havia comunicat, segons diuen, que no aprovarien l’operació. Però nosaltres no llogàvem les freqüències: només assumíem la gestió d’unes hores, com si fóssim una productora, així que el contracte ni tan sols havia de passar pel CAC. Però, en fi, quan la intervenció política es fica pel mig dels mitjans de comunicació privats passen coses com aquesta i es perden vuit mesos de feina.

Amb tot el respecte, ¿no costa una mica de creure que la Moncloa perdi hores de son per aturar aquesta operació? Al capdavall, sou un ratolí, en l’escala espanyola.

— No, les hores de son les he perdut jo, intentant entendre què havia passat. Jo tenia una ràdio que havia de començar a l’agost i, tot d’una, ens trobem sense ràdio i fent el ridícul perquè semblava que m’estava inventant les coses. Sense cap mena de dubte, era una cosa petita, sí, però era una cosa més i algú es devia sentir inquiet. En tot cas, nosaltres no naixíem per impulsar una línia editorial determinada. Perquè la nostra única línia editorial és treure 8TV de les pèrdues que pateix des del primer dia. Sigui com sigui, els advocats estan ultimant la denúncia per presentar-la al jutjat.

M’han dit que vas oferir dos milions d’euros a Jordi Basté per fitxar per tres temporades. Això és anar fort. També es va sondejar Toni Clapés i Xavi Bundó, la qual cosa significava desmuntar la graella de RAC1.

— No, no és correcta, la xifra. I vam parlar amb moltíssims professionals...

Home, de Bastés no n’hi ha moltíssims, a Catalunya.

— No, esclar, és el número 1 indiscutible. Però no vam oferir aquesta quantitat: era una xifra important, però no aquesta.

La Vanguardia et va dedicar una pàgina molt hostil, al juliol.

— [Riu.] Bastant, bastant!

Era sorprenent, tenint en compte que els vas treure de sobre el problema que era per a ells 8TV, amb les seves pèrdues perpètues. Que aparegués just les setmanes en què es negociava la ràdio no devia ser casual.

— Això ho hauria de respondre La Vanguardia, perquè no sé què els va passar pel cap. Jo sabia que es publicaria la notícia. L’article, des del punt de vista periodístic, no tenia ni cap ni peus. Començava negant que Manuel Lao fos l’amo de 8TV, que efectivament no ho és, i aleshores anaven posant noms de persones, algunes de les quals ni tan sols conec personalment. Entenc que el Grupo Godó estava intentant que no féssim la ràdio, perquè allò no era un article típic de La Vanguardia.

Al marge de lluitar per la ràdio, alguna finestra més que vulgueu ocupar?

— Sí, estem tan bojos que, no prou contents amb quatre canals de televisió, en volem cinc. La Corporació té cinc canals, així que, si és la nostra competència, salvant les distàncies, nosaltres també en volem cinc. Fa uns mesos vam demanar al CAC l’autorització per poder-lo desplegar. Volem fer un canal d’informació de 24 hores, però que no tingui res a veure amb el 3/24. Que sigui totalment modern, i diferent, amb una presència territorial forta, i que faci de pota audiovisual del nostre diari digital. Espero poder-lo presentar el febrer o març del 2023.

¿Té sentit apostar per la TDT en aquests temps de televisió no lineal?

— Té tot el sentit del món, perquè tindrem televisió durant molt de temps. Paolo Vasile deia que la televisió era com l’Església, que té segles de vida al davant. No seran segles, però sí molta vida. Encara hi ha una sèrie de gent que mira la televisió de bon matí, perquè els fa companyia, els entreté. Ara nosaltres treballem també en altres alternatives com les xarxes, Twitch, YouTube... i n’estem encantats, perquè hem aconseguit més de 15 milions de visualitzacions.

Hi ha diners, aquí?

— No, no. No hi ha diners. Tot és magnífic, quan mires les estadístiques, però efectivament hem de pagar el sou dels treballadors. Ara, no ho podem marginar pel fet que no doni diners. El que hem de fer és trobar la clau per entrar en el mercat publicitari.

Canal Català, TeveCat, 8TV... Fa més de 20 anys que piques pedra en projectes que s’han mogut sempre en audiències discretes. ¿No tens mai la temptació de moure’t a altres àrees de negoci més lucratives?

— A Nova York he treballat en el món de la restauració i en l’immobiliari. Però des que vaig començar als 20 anys m’ha encantat el món de la comunicació, i me’n considero un addicte. Quan se’m va oferir la possibilitat de liderar el projecte de 8TV ho vaig acceptar encantat. I sabia que no venia a fer amics. No em preocupa la polèmica, ni els articles que s’escriguin contra mi.

Sempre se't veu amb el bronzo i el millor dels somriures. ¿No hi ha hagut mai algun moment amb ganes d’engegar-ho tot?

— A la vida sempre hi ha molts moments durs. Quan vaig comprar la televisió de Sabadell, el 1996, hi havia Toni Farrés com a alcalde i no volia ni sentir parlar de la televisió. Ens feia un boicot informatiu al·lucinant. "On m’he fotut?", em preguntava. Imagina un italià, vivint a Sabadell, sense tenir ni idea de la cultura o el sentiment català. En més d’una ocasió vaig pensar de tornar a Itàlia.

Amb Bustos la relació va ser millor. Tan millor que, al final, va quedar esquitxada pels seus escàndols com a alcalde. L’acusaven d’haver pressionat càrrecs del PSC perquè l’afavorissin.

— En un pamflet digital fins i tot van dir que la meva relació amb ell va ser diabòlica... En fi, em sembla molt exagerat. Bustos va ser un magnífic alcalde de Sabadell, que va canviar la ciutat i que després es va equivocar. Jo mateix, com a propietari d’un mitjà de comunicació, vaig tenir els meus moments complicadíssims, perquè era una persona complicada. Però, al final, la peça judicial que m’afectava va ser l’única que es va arxivar en menys d’un any, perquè el jutge va dictaminar que no hi havia prou matèria per ser jutjada. Allò va ser una fotesa. Per a mi va ser molt més dur marxar a Nova York i abandonar el món de la comunicació perquè estava exhaust. Vaig haver de fer el dur exercici de mirar-me al mirall i pensar què volia ser.

I aquest any llarg, el de la nova etapa?

— Més que dur, ha estat un any guerrer. Però a mi m’agrada, entrar en guerra o guerrilla, sempre que sigui a fi de bé.

Em consta que sondeges molta, molta gent. ¿Et costa encaixar els nos?

— Amb 8TV moltíssima gent va dir que no. No creien en el projecte, o em deien que si Godó no ho havia aconseguit jo encara menys. D’altres estaven còmodes a TV3 i n’hi ha que han marxat a Madrid i no tenien gens de ganes de tornar. Ara, amb la ràdio, cosa que jo mai m’hauria imaginat, molta gent deia que sí. I això que no existia, ni tampoc teníem estudis!

Tens algun lema? Alguna frase que t’inspiri en aquesta guerra?

— Al braç hi tinc tatuat la mítica frase de Steve Jobs “Stay foolish, stay hungry”. Hem de tenir molta gana constantment i una mica de follia. Va ser un dels primers que em vaig fer, fa uns deu anys, i representa perfectament la mena manera de ser.