BarcelonaUn dels fenòmens curiosos de la política espanyola recent és aquesta mena de nostàlgia del pujolisme, és a dir, de la Catalunya dels anys 80 i 90, que comparteixen l'esquerra i fins i tot parts de la dreta (el feijóoisme, per exemple). Aquesta nostàlgia era molt visible en la tertúlia d'aquest divendres de la Cadena SER, que precisament presenta Àngels Barceló, una periodista que va fer el salt a Madrid fugint precisament del pujolisme. "Catalunya era un país que liderava Espanya i era un exemple per a molts de nosaltres, que ens semblava que allà ens portaven molt d'avantatge. Ara la percepció que tinc és que van endarrere", deia Javier Aroca, insigne representant de la progressia espanyola. "Què queda de la Catalunya gran de l'any 92, d'aquell esperit d'obertura, de riquesa?", es preguntava retòricament Carlos Sánchez, director adjunt de El Confidencial i veu autoritzada del moderantisme ibèric. I Barceló rematava acusant els independentistes de "governar només per a una part de la població" (no he entès mai com es pot fer això, la veritat).
La paradoxa Illa
Tot plegat era arran de no entendre les reticències d'ERC a investir Salvador Illa. En aquest sentit, l'opinió de la jurista Mariola Urrea, que demanava comprensió per al debat intern dels republicans, resultava molt més ponderada. Però el cas és que sempre m'ha fascinat aquesta nostàlgia del pujolisme per part de l'esquerra espanyola perquè suposa l'acceptació d'un sistema d'equilibris de poder en què la Generalitat sempre havia d'estar en mans del centredreta de CiU. I la paradoxa és que aquells que enyoren aquella etapa són els mateixos que ara demanen a ERC que faci president Salvador Illa. Curiós, no?
