"Només sí és sí": el consentiment sexual entra a les sèries

Del "No és no" al "Només sí és sí". El discurs sobre el consentiment sexual ha evolucionat durant els darrers anys arreu del món. Els casos d'agressions sexuals denunciats pel moviment #MeToo o la violació en grup de la Manada a Espanya van plantejar la necessitat de canviar el paradigma que establia que una relació és no consentida quan una de les parts s'hi nega de manera explícita i introduir que només un sí és una porta oberta a tenir sexe. A Catalunya, el Parlament va aprovar el novembre del 2020 una modificació de la llei del 2008 per erradicar la violència masclista que inclou el concepte de consentiment sexual com a "voluntat expressa" des de la "llibertat", una voluntat que s'ha de mantenir "durant tota la pràctica sexual". La introducció del concepte de consentiment sexual en la conversa social ha fet que algunes sèries comencin a parlar-ne i posin sobre la taula la necessitat de prendre consciència d'una qüestió que moltes vegades és difícil de detectar o identificar.

Un exemple recent de com la ficció aborda el consentiment sexual és la britànica Podría destruirte, creada i protagonitzada per Michaela Coel. L'actriu i guionista va patir una agressió sexual per submissió química quan treballava en la seva anterior producció, Chewing gum, i va començar a escriure Podría destruirte per compartir la seva experiència. La sèrie se centra en l'Arabella, una escriptora que, com la creadora, és violada durant una nit de festa després de consumir una substància que la deixa sense voluntat. Si has estat drogada i estàs inconscient, el consentiment és inexistent, però hi ha altres situacions en què es podria argumentar que els límits són més difusos. A través dels personatges de l'Arabella i els seus amics, Coel planteja un ventall de situacions que fan que l'espectador es pregunti quin paper hi juga el consentiment i es replantegi les seves pròpies relacions. ¿Una relació és consentida si una de les parts decideix treure's el condó sense informar l'altre? Com descobreix l'Arabella, no. Treure's el condó de manera no consensuada i "sigilosament" és una pràctica que es coneix com a stealthing i és un delicte contra la llibertat sexual. Si una vegada vam tenir relacions sexuals consensuades amb una persona, això vol dir que de facto en volem tenir sempre? La resposta és no.

Segons explica la psicòloga i sexòloga Elena Crespi, el consentiment és quan les persones que participen en una relació estan d'acord en fer allò que es proposa. Afegeix, però, que no val qualsevol tipus de consentiment, ja que moltes vegades es pot accedir a fer alguna cosa perquè hi ha una coacció implícita. "Com diu la Bel Olid, hi ha d'haver consentiment i entusiasme. «Sí, hi estic d'acord, em ve de gust i m'agrada la idea»", argumenta. La psicòloga explica que si fins ara no se'n parlava és perquè seguim vivint en una societat patriarcal en la qual el consentiment no importava. "És la cultura de la violació. Ens han educat per pensar que la dona és un trofeu a aconseguir", remarca. L'escriptora i pensadora nord-americana Roxane Gay també parla d'aquesta cultura al seu llibre Mala feminista quan diu que hi ha "una malaltia cultural virulenta en què les dones existeixen per satisfer els capricis dels homes, i en què la vàlua d'una dona es veu sistemàticament subestimada, quan no ignorada per complet". Per a Crespi, fins ara moltes sèries, i altres expressions culturals, perpetuaven la idea d'homes que "cacen" dones –les pressionen, les emborratxen, les droguen– i no contribuïen a la denúncia d'aquestes actituds. Podría destruirte s'allunya d'això a través d'una protagonista que pren consciència de les actituds tòxiques i les encara.

Ficció per prendre consciència

"Les sèries –pel seu format i per la seva capacitat de difusió– havien de recollir la realitat de les dones, de la violència sexual i del consentiment sexual, que és una qüestió molt complexa de detectar i de legislar. Fa deu anys la paraula consentiment no la teníem ni al cap ni a les nostres reivindicacions, i els relats de ficció poden ajudar a prendre consciència", explica la crítica i professora María Castejón, que acaba de publicar el llibre Rebeldes y peligrosas del cine (Lengua de Trapo). Per a Castejón una de les sèries recents que millor ha tractat la qüestió del consentiment és Adult material (Filmin), una ficció "supermadura, intel·ligent i coherent" sobre la Jolene, una veterana actriu porno. En aquest cas la sèrie s'ambienta en el món del porno, però la seva reflexió va molt més enllà de la industria del cinema per a adults. El consentiment sexual i com la situació d'inferioritat de les dones respecte al poder masculí el condiciona és l'eix de tota la sèrie. Està present quan una actriu porno debutant ha de decidir si accepta o no una escena que li proposen, però també en les relacions que la filla adolescent de la Jolene té amb el seu nòvio.

Per a Maria-Jose Masanet, professora de la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, si ara les sèries parlen de consentiment és perquè s'ha modificat la manera com es tracten les agressions sexuals a la ficció. "Abans quan es representava una violació era un lloc fosc, de nit, i amb una persona externa a l'entorn de la víctima. Ara la ficció s'ha allunyat d'aquella representació estereotipada de la realitat de moltes dones i s'ha apropat al que realment passa, que és que moltes vegades són les persones properes les que abusen. Aquí és on entra el consentiment, que és un element clau en la narrativa de la violació", explica.

Introduir l'element del consentiment en les ficcions permet denunciar agressions dins d'entorns íntims com pot ser el matrimoni, tot i que les sèries no sempre se'n surten. És precisament el que li ha passat a Los Bridgerton, l'últim èxit de Netflix, que gira el punt de vista i posa l'home en situació d'inferioritat respecte la dona. La sèrie, ambientada en l'època de la Regència a Anglaterra, s'ha vist envoltada de polèmica arran d'una escena de sexe en què la Daphne obliga el seu marit, el Simon, a ejacular dins d'ella contra la seva voluntat, ja que ell no vol tenir fills. Molts espectadors i mitjans nord-americans han llegit l'escena com una violació del consentiment sexual i s'han queixat que la sèrie no analitza la dimensió de l'acció de la Daphne.

La publicació Vox assenyalava que, tot i que la sèrie ha rebaixat el to respecte de l'escena del llibre que adapta, l'acte continua sent no consentit. "Malgrat que s'emmarca com una greu violació de la confiança entre les dues parts, l'escena passa sense que la sèrie faci un reconeixement explícit que el que acaba de passar és una violació profundament inquietant del consentiment sexual", remarca Aja Romano al seu article a Vox. Davant d'aquestes acusacions, el creador de Los Bridgerton, Chris Van Dusen, es va defensar en una entrevista a Esquire: "Com a narradors –assegurava–, nosaltres no podem jutjar les decisions que pren la Daphne, sinó que necessitem entendre per què les pren". El creador defensa que l'escena reforça el discurs que en aquella época s'educava les dones perquè pensessin que la seva existència només tenia sentit a través del matrimoni i la maternitat i que aquest és el discurs amb què ha crescut la Daphne. "Crec que quan intentem donar sentit a les decisions complicades que prenen aquestes dones, és important tenir en compte l'època en què viuen. A la sèrie explorem tot tipus d'estructures socials i jerarquies de poder. Aquesta escena és definitivament representativa d'això", diu Van Dusen.

Masanet assenyala que les sèries actuals busquen incentivar el debat sobre el consentiment sexual i destaca Euphoria com una de les que ho plantegen d'una manera més complexa. "Euphoria ho fa molt bé perquè introdueix una escena que incomoda –les relacions entre la Jules i el pare del Nate– en què no hi ha un no explícit però l'espectador s'adona que clarament no és consentit perquè el personatge està patint de manera evident", remarca. Per a Masanet un dels perills quan les sèries tracten el consentiment sexual és que acabin caient en la cultura de la violació i "acabin criminalitzant la víctima per no haver sigut clara, no haver-ho parat insistentment o no haver-s'hi negat".

Altres sèries que n'han parlat

'The morning show'

La ficció protagonitzada per Reese Witherspoon i Jennifer Aniston és filla del #MeToo. L'eix de la sèrie és l'acusació d'abusos sexuals a la qual s'enfronta un carismàtic presentador d'un magazín matinal de la televisió nord-americana interpretat per Steve Carell. Com ha passat en molts casos reals, el presentador defensa que les relacions entre ell i la dona que l'acusa sempre van ser consensuades. ¿Però poden ser-ho quan ell tenia un poder real sobre la persona que l'acusa? El vuitè i el novè episodis de la primera temporada són un bon resum de com les relacions de poder són una eina de coacció en determinades situacions.

'The sinner'

A la sèrie de Netflix, la Cora (Jessica Biel) té una relació incestuosa amb la seva germana, la Phoebe (Nadia Alexander). Tot i que sembli que la Cora accepta per pròpia voluntat tenir aquesta relació, la sèrie deixa clar que ha sigut víctima d'uns abusos emocionals que no li permeten rebutjar la seva germana. The sinner reforça el seu discurs mostrant com el record d'aquella experiència pertorba la Cora.

'Girls'

Una de les moltes coses que van definir la sèrie de Lena Dunham va ser la seva capacitat per mostrar relacions que sovint queien en la incomoditat i feien que l'espectador es plantegés fins a quin punt eren volgudes. Un dels capítols que millor expliquen les línies que separen el consentiment real del coaccionat és American bitch, però és una qüestió que també està present en molts altres episodis de la sèrie. Un dels episodis que més cua van portar va ser On all fours, en què l'Adam (Adam Driver) té relacions amb la seva nova parella, la Natalia (Shiri Appleby), i bàsicament la convenç per fer coses amb què ella se sent incòmoda.