BarcelonaDe vegades es donen coincidències a la premsa que semblen pròpies d'una constel·lació còsmica. A les portades d'aquest dimecres, per exemple, trobem que al costat de la notícia de la victòria d'Espanya sobre França, amb un Lamine Yamal exultant en la majoria de fotografies, apareixen titulars que reflecteixen les dificultats que té l'Estat per repartir els immigrants menors no acompanyats que desborden els centres de les Canàries. El cas és que tant Yamal com Nico Williams, l'altra gran estrella de la selecció espanyola, són producte de dues maneres d'arribar a Espanya que no agraden a l'extrema dreta. Lamine Yamal va poder néixer a Catalunya gràcies a la política de reagrupament familiar, que va permetre a la seva àvia traslladar del Marroc a Espanya els seus fills, entre els quals el pare del futur jugador del Barça.
La història de Nico Williams encara és més dramàtica. Els seus pares van saltar la tanca de Melilla (amb la mare embarassada de l'Iñaki) després d'un viatge terrorífic creuant el Sàhara a peu des de la Ghana natal. Un cop a Espanya van estar a punt de ser deportats, però es van fer passar per refugiats polítics liberians. Es van establir a Pamplona i la resta ja és història.
A les xarxes, els primers a celebrar les victòries espanyoles solen ser els dirigents de Vox, els mateixos que consideren que immigració és igual a delinqüència i inseguretat. Però aquesta vegada els internautes han tingut munició de sobres per recordar-los que, amb les seves polítiques, ni el Lamine ni el Nico podrien haver nascut a Espanya i, per tant, ser jugadors de la selecció. I un últim apunt: estic segur que els èxits d'aquests dos jugadors ha ajudat el PP a acceptar el repartiment d'immigrants i enfrontar-se a Vox. Però a veure quant dura.
