Didac Romagós: "Qui no ha vingut dues o tres vegades a Ràdio Vilablareix és que no ha fet res per la cultura del país"

BarcelonaRàdio Vilablareix és pionera a Catalunya, és l’única ràdio a través de la xarxa que ofereix continguts culturals i 24  h de música en català als Països Catalans. Didac Romagós és la veu d’un projecte que va començar fa més de deu anys i que ara ha vist recompensat l'esforç rebent el premi Enderrock a la trajectòria i l’aportació a la cultura catalana.

Com va ser començar una ràdio des de zero?

— Jo col·laborava des dels 14 o 15 anys a Ràdio Activitat (antiga ràdio que hi havia a Vilablareix) i aleshores l'Ajuntament va decidir fer una ràdio pròpia. Jo m'hi vaig posar en aquell moment sense tenir-ne quasi ni idea, era el meu primer projecte personal. L’objectiu era fer una ràdio diferencial i vaig trobar un nínxol de mercat amb la música en català. Gràcies a les xarxes socials i a les entrevistes hem anat creixent. Fins que han passat deu anys i qui no ha vingut dues o tres vegades a la ràdio és que no ha fet res per la cultura del país.

Quan comença a fer entrevistes se centra en la música, però després ha aconseguit nova gent a partir dels contactes que ha anat fent.

— En un principi només era música en català perquè la nostra programació era bàsicament això, però amb el temps ens hem convertit en una ràdio cultural i d'aquí l'eslògan: "Ràdio Vilablareix, l'emissora cultural dels Països Catalans". La música està molt bé, però també vull donar veu als actors, als escriptors… Intento fer les entrevistes diferents, més amenes, que l’entrevistat es tregui la careta i sigui ell. Quan això passa, has aconseguit la feina.

Va començar sol: continua sol treballant a la ràdio o té col·laboradors que l’ajuden?

— La ràdio la porto jo i, després, hi ha col·laboradors que ho fan per amor a l'art. Però amb nòmina de l'Ajuntament només hi soc jo. Per tant, també vull agrair des d'aquí la feina a tots els col·laboradors, tant la gent del poble com la gent que ha ajudat i que ens ha deixat també per qüestions personals o laborals. Sempre podran dir que han estat dins el projecte de Ràdio Vilablareix.

Què representa, no només per a vostè, sinó també per al poble, guanyar el premi Enderrock?

— És molt bonic, però com que soc tan perfeccionista suposa un repte. Vulguis o no, quan es parla de Vilablareix has d'estar a l'altura. Vull dir, no jugues a quarta catalana, estem lluitant per ser Champions. Per tant, ho he de fer com pugui. Sé que això és un repte molt important, no sé com m'ho faré, però ens hem posat amb els grans i no podem abaixar el llistó. Abans era tot molt més difícil, però les xarxes socials ens han obert moltes fronteres. Ens escolta gent des de València, des de les Balears... i quan recorres el país i dius que ets de Vilablareix la gent et reconeix.

Com s'imagina Ràdio Vilablareix d’aquí a uns anys?

— Vaig molt al dia, aquestes entrevistes que m'esteu fent darrerament fa deu anys eren inimaginables. Tant de bo d'aquí cinc o deu anys, continuant amb la comparació que deia de la Champions, estiguem entre els vuit millors. No ho sé, sempre s'ha de viure de somnis, els somnis moltes vegades no es compleixen, però tu has d'intentar fer tot el possible perquè sí. Que no es digui que no ho has intentat! 

Què representa que la gent relacioni Ràdio Vilablareix amb un referent cultural? 

— És brutal, Vilablareix s'ha posat al mapa gràcies a la ràdio. Un poble de 3.500 habitants. Quan vam començar fa deu anys Vilablareix eren quatre cases i ara, en aquests últims anys, Vilablareix no para de créixer i molta gent ve a viure al poble. Molta gent ha trepitjat Vilablareix per la ràdio. Quan això passa, quan veus els veïns i veïnes que valoren que vingui gent coneguda al poble i que sigui entrevistada a la nostra ràdio, és molt bonic.

Com veu el moment cultural actual?

— Hi ha dies que ho veig bé i hi ha dies que ho veig molt malament. El que tinc clar és que si no volem perdre la llengua, l'hem de parlar, l'hem de conservar, perquè el nostre competidor és un monstre. No hem de canviar de llengua. El més indispensable som nosaltres. Hem de fer el possible perquè al nostre territori es continuï parlant el català. 

Com es pot defensar la cultura des de la ràdio? És només parlant i utilitzant el català?

— Sí, parlar en català tota l'estona i sobretot donar veu a artistes que canten en català. Gràcies a la ràdio, que és un altaveu, poden sonar grups que en altres ràdios no sonarien. Aquest és el nostre granet de sorra per fer créixer molts grups. Recordo que Txarango va passar pels estudis i encara ningú els reconeixia. Anys més tard van tornar i a la plaça hi havia mig centenar de persones. És molt bonic veure com creixen els grups amb els anys.

Ha rebut ofertes de mitjans nacionals? Ha pensat a marxar?

— Sí, d'ofertes n'he tingut unes quantes, però de moment sempre dic el mateix: Vilablareix és el projecte quejo he dissenyat des de fa més de deu anys, és com el meu fill. És el poble on viuen els meus pares, la família, els amics… Vilablareix és el poble on vull viure. A Vilablareix tinc la llibertat que probablement no em donarien altres mitjans de comunicació. I, per una altra banda, si anés a un gran mitjà, potser faria una feina que ja estic fent aquí. A més, ara les noves tecnologies permeten que puguis arribar on vulguis i no tot ha de passar sempre per Barcelona. Com que tinc la sort que Vilablareix s'ha posat de moda i tothom tard o d'hora vol passar pels meus micròfons, no em plantejo marxar. Però mai se sap què pot passar. 

Quin ha estat el convidat que més il·lusió li ha fet tenir a la ràdio?

— No et sabria dir un convidat en concret, són tants que han passat durant aquests anys per aquests estudis que se’m fa difícil de triar-ne un, perquè ha passat pràcticament tothom del món de la cultura als Països Catalans.

El que més ha lluitat per tenir i ha acabat venint? 

— Doncs molts, des d'un principi ningú sabia què era Vilablareix, acabàvem de començar i em vaig fer un fart d’explicar quin era el municipi, de lletrejar-ne el nom i de dir on era. Després de tant insistir, que he insistit molt, la gent ha acabat venint.

I el que encara no ha vingut?

— Persones que no han vingut, però que em farien molta il·lusió, són Pep Guardiola: crec que seria una conversa d’allò més agradable, però és molt complicat d’aconseguir. I Míchel, jo que soc molt del Girona i no me'n perdo cap partit, seria molt bonic conversar-hi i conèixer una mica més a fons algú que s’ha integrat tant amb el país i amb la ciutat de Girona.

Alguna anècdota (que es pugui explicar) d’algun entrevistat?

— Amb en Lluís Llach em va costar moltíssim que vingués a la ràdio. Fins que va venir i vaig fer una entrevista diferent on hi havia molts talls de veu d’artistes recordant el seu últim concert al Palau Sant Jordi. Recordo que en acabar l’entrevista es va emocionar moltíssim i em va reconèixer, fora de micro, que havia estat un dels moments més bonics de la seva vida.