No us perdeu aquestes cartes secretes

Durant milers d’anys, a la Xina, les dones naixien predestinades a convertir-se en esclaves dels seus pares, marits i fills. Tenien prohibit aprendre a llegir i a escriure. Eren silenciades i, per tant, milions de dones no van deixar cap prova de la seva existència. Però n’hi va haver unes que, malgrat aquesta repressió ferotge, van trobar la manera de comunicar-se i establir una xarxa de solidaritat entre elles. Ho van fer gràcies al nushu, un llenguatge secret que va mantenir-se ocult durant segles. No va ser fins al 1983 que es va donar a conèixer. Fa milers d’anys algunes dones escrivien cartes, poemes i cançons en nushu, el traspassaven d’àvies a netes, i pintaven el seu alfabet enigmàtic en vanos, mocadors i teixits de seda. Quan una dona moria, els seus escrits l’acompanyaven a la tomba i, per tant, se’n conserven poquíssims originals. La temàtica sempre és trista, parla del patiment d’aquestes dones, del dolor, de la seva insignificança i submissió. Aquesta història fascinant la descobrireu en el documental Hidden letters de Violet du Feng i Zhao Qing. El trobareu a CaixaForum+. És una plataforma gratuïta especialitzada en continguts sobre cultura i ciència que val molt la pena.

Hidden letters és un documental visualment molt delicat, com el nushu. La protagonista principal és la Hu Xin, encarregada de promocionar aquest llenguatge. Però la mirada de la càmera va molt més enllà de la voluntat estrictament divulgativa de l’idioma. Hidden letters ens parla del masclisme atroç a la Xina a partir de les dones que hi surten. Només començar, en el circuit sobre el nushu on la Hu Xin fa de guia, ja veiem que un home la interromp bruscament per cosificar-la. Veurem homes llefiscosos que se li acosten mentre ella treballa o fa cal·ligrafia. Fins i tot en una fira, un ministre sembla que s’acosti per interessar-se per la seva feina però només vol quedar amb ella: “Quantes heu vingut?”, demana esperant trobar més dones. De mica en mica el documental descobreix com els homes, que ignoren l’idioma, li expliquen a la Hu Xin com l’ha d’escriure, en manipulen la història i la finalitat, el menyspreen, el banalitzen a través d’un marxandatge vulgar que no en respecta l’essència. A poc a poc, a mesura que avança la història, les cançons tristes en nushu connectaran amb la tristesa de les dones protagonistes, especialment la Hu Xin. La perspectiva que li ha donat el nushu i el seu propi patiment li dificulten la possibilitat d’encaixar en els estereotips que s’espera de les dones a la Xina. Sovint, la càmera a contrallum ens mostra les diminutes partícules de pols, com si aquest pòsit cultural de submissió i tristesa impregnés l’atmosfera perpetuant el masclisme. La càmera observa amb compassió i esperança les dones del carrer a Xangai. És inevitable interpretar en les seves mirades tot el que hem descobert com a espectadors al llarg de Hidden letters. Una història bonica però també molt trista que cal veure només per homenatjar les dones que van aconseguir deixar empremta de la seva tràgica existència i les que continuen lluitant per sobreviure, igual que el nushu.