Josep Maria Mainat: "No som rics, només ens hem guanyat la vida de puta mare"

BarcelonaUn terç de La Trinca, programador informàtic, músic de conservatori, productor televisiu, divulgador de la ciència, promotor del Canet Rock, activista per a la independència... Josep Maria Mainat és una figura d'aquelles que no t'acabes. Arran del presumpte intent d'assassinat que va patir fa un parell d'anys ha mantingut un perfil baix, però en aquesta entrevista sobre la seva carrera televisiva s'obre a parlar d'aquest afer, del país, de la follia de programes com Crónicas marcianas o Operación Triunfo, del conflicte amb Eufòria o de l'esperança de viure 120 anys amb bones facultats.

Vau triomfar a la TV3 del pujolisme. Però Convergència no les tenia totes i, segons em va explicar Joan Granados, director general de la Corporació de l’època, des del partit li estiraven les orelles per haver fitxat “uns socialistes”.

— Però no vam fer mai política...

A veure...

— Bé, eren cançons de política popular, com la de la faixa, o la d’anar a votar: podien agradar a tothom, no només als socialistes. No som del partit socialista. Som socialoides, més que socialistes.

Vau patir cap episodi de censura?

— No, però segons quin convidat hi havia apareixia de sobte a l’estudi gent que venia a mirar a veure què fèiem. Quan Josep Maria Cullell es va presentar a l’alcaldia, volien revisar que no li prenguéssim el pèl. O amb Marta Ferrusola. Nosaltres no volíem prendre el pèl a ningú. Divertir-nos, sí, però amb ells, no contra ells. Com quan vam portar Narcís Serra a tocar el piano, o Miquel Roca, que havia intentat fer l’Operació Reforma i al programa li fèiem una revisió mèdica, a veure com li havia anat l’operació.

Com veus la TV3 actual?

— Les televisions en general, no només TV3, tenen un greu problema de pressupostos. Hi ha molt pocs diners per fer coses grans. L’estructura de TV3 o d’altres canals públics està molt inflada, de quan produïen molt ells, i, aleshores, és molt difícil que les productores aconsegueixin trobar-hi un forat perquè el primer que troben els directius és una resistència interior: “Per què no ho fem dins de la casa?” Hem fet molts programes a TV3 i hem tingut molt bon rotllo a la casa, però no sempre ha estat així. I els directius no tenen sempre el mateix nivell. Recordo, quan vam començar a fer televisió amb el No passa res, que els directius eren el Tatxo Benet, el Jaume Santacana, el Jaume Ferrús... Tenien unes ganes de fer coses i una trempera brutal. Després... també, però aleshores, una mica després, ja no tant, i després encara una mica menys... Els d’ara els desconec, la veritat. Però en general, no només a TV3, la mitjana del directiu de televisió ha baixat. I subratllo que no parlo de ningú concret i que hi ha excepcions, com sempre.

Fa uns anys no era així: us heu inflat a fer televisió. I no us ha anat pas malament.

— Quan a finals dels 80 van entrar les privades, no hi havia productores d’entreteniment. Documentals, les que vulguis. Però allò de posar-hi llums, una mica de tatxan-tatxan i una altra mica de jaleo... Això no ho sabia fer ningú. I, esclar, en Toni i jo, i tot l’equip, vam acabar fent més de 100 hores a la setmana: tres hores del Crónicas marcianas, el Channel 4, els concursos del matí...

En tot cas, de mals directius n’hi ha hagut sempre. Com ara aquell directiu d’Antena 3 que, segons m’han explicat, va tenir al calaix el projecte d’Operación Triunfo, perquè deia que això de la música a la televisió no funcionava. Fins que ho va petar a La 1.

— Ens mostrava les audiències d’un dia que, enmig d’un programa no musical, va sortir la Mariah Carey a fer una actuació i van baixar. Esclar! Perquè el problema no era la Carey, sinó que allà no hi encaixava. Fins que va venir Álvaro de la Riva de TVE, que ens admirava molt, i va dir: “Pues a mi me gusta”. Els de darrere seu anaven clamant que no funcionaria, però ell es va plantar. I era l’època Aznar, però no va tenir problema en defensar-ho a capa i espasa. Ens vam entendre tant que, quan va plegar, li vam oferir treballar amb nosaltres i va estar com a directiu d’Endemol a Madrid. I quan dic creure-hi vull dir que el va dotar del pressupost adequat, perquè allò era un megamuntatge. Els primers programes van anar bé, però sense enlluernar. Però cada episodi anava millor que l’anterior i, al quart capítol, ja fèiem un 40%.

Les grans discogràfiques tampoc no van saber detectar que allò esclataria.

— Volíem treure cada setmana un disc amb les cançons. “És impossible!”, ens deien. I nosaltres: “No, muntarem un estudi a l’acadèmia i les gravarem abans, de manera que quan es facin les gales ja s’estaran imprimint els CD”. Al final, una petita empresa que es deia Vale Music ho va veure clar. “Si no dormim, no dormim”, ens va dir Narcís Rebollo, un emprenedor de collons. I es van vendre com xurros, en un moment en què la indústria discogràfica estava gairebé morta, que no venia discos.

Hi ha qui diu que OT va matar la indústria discogràfica.

— Nooo: la va revifar! Amaral, Alejandro Sanz... Hi ha tota una sèrie de gent que van passar a vendre el triple del que solien, perquè havíem acostumat una generació de joves a anar a la botiga i rascar-se la butxaca. Ara, sí que crec que vam abusar una mica d’OT, perquè vam engegar a l’octubre i al maig encara estàvem fent programes i editant discos.

Els músics protestaven que els promotors, aquell estiu, només volien triunfitos.

— És cert que, aquell estiu, gent que solia fer trenta gales només en va poder fer tres, i això va provocar moltes tensions. Part de la mala fama que va agafar després OT és per aquesta reacció de pensar “ens estan robant la feina uns paios que són uns aprenents i que RTVE, una pública, promociona en excés”. Però la veritat és que aquests nois, després, han seguit cantant, han venut discos, han fet gires pel seu compte i alguns encara ara estan triomfant molt. Era una mica falsa, aquesta acusació. I si de cas, espavila’t, tio. Que aquests nois cantaven en directe i nosaltres estàvem tips de portar artistes al Crónicas marcianas, per exemple, que demanaven de fer playback.

És un format etern?

— Etern si descansa, que és el que ha fet. Les mateixes cares, al final, acaben cansant. Han de passar cinc anys o així perquè surti gent nova, amb nous esquemes. Si no, tendeixen a imitar just els anteriors. Ara ha parat una altra vegada i, quan torni, serà ja la generació TikTok, i aleshores passaran altres coses. Mentre facin tongades de tres o quatre temporades, pot durar molts anys.

Vas acusar TV3 de plagiar OT amb Eufòria. Ho heu resolt?

— No. Ens van citar a TV3 i esperàvem que ens dirien alguna cosa, però res: que si ells no en tenen la culpa, que si és cosa de la productora i que s’ho han mirat però que no s’hi assembla gens. Doncs no sé qui s’ho deu haver mirat, perquè tothom que et vol explicar Eufòria et diu: "És com OT però en català". A les mateixes rodes de premsa del programa, gent del jurat... Home, no em toquis els collons.

A partir d’aquí?

— Posarem una demanda: ho tenim tot preparat. Per a nosaltres, aquesta propietat intel·lectual és sagrada. Potser Gestmusic no vol barallar-se amb TV3, però nosaltres no hi tenim cap problema. No volem que la segona part d’això sigui que la productora que es creu haver-se inventat Eufòria a sobre ho vengui a tot arreu com si fos un nou format. Fins a 75 països estan fent OT, amb diferents noms. I tots han reconegut que és OT i, per tant, hem cobrat els royalties. I a Catalunya no? Va, home...

Parlem del Crónicas marcianas...

— És un dels millors programes que s’han fet en aquest país. Sé que no és una opinió compartida i hi ha gent que pensa que és el pitjor. A tu què et sembla?

Que ni una cosa ni l’altra però que, en tot cas, el plantejament del principi va anar degradant cap a una altra cosa.

— Després de deu anys, els programes decauen. Però durant nou anys, fins que va morir el meu germà Joan Ramon, que era l’ànima del programa i treballava amb el Xavier colze a colze, allò va ser molt gros. Aleshores va allargar-se un any més, que no hauria d’haver passat: el Xavier estava totalment deprimit i faltaven les idees i la trempera del Joan Ramon i del mateix Xavier, que trobava a faltar aquell diàleg permanent amb el Joan Ramon. Però durant nou anys es van fer tres hores d’entreteniment en directe rigorós, ben salvatge, i mai es va extralimitar. Tu dius les coses que es van fer, però jo podria dir les que ens van oferir de fer i vam rebutjar.

Cárdenas exhibia personatges que un mínim sentit de la pietat hauria aconsellat de no plantar davant les càmeres.

— És un cas una mica puntual. Però aquelles persones sortien voluntàriament i moltes d’elles van fer carrera. La Bruja Lola, gràcies a sortir amb el Cárdenas, després ha triomfat en aquests programes. En Pozí, la Tamara, el Dinio... Si els hi preguntes diran que estan agraïts. És una caterva de personatges que sí, se’ls va dir friquis, però després van tenir vida pròpia.

Hi va haver la denúncia d’un noi de les Canàries que no estava en plenes facultats.

— Això no es notava: només semblava una mica friqui. I, en tot cas, la família era allà, i contenta. Però un advocat va dir-los que podien treure'n peles. No van guanyar, però n'hi va haver prou perquè s’escrivís que el Crónicas s'enreia dels discapacitats, que era un titular llaminer.

La línia que separa la salvatgia que dius de la banalitat pot ser molt fina.

— Quan és un programa en directe sempre hi ha el perill que es traspassin línies, en el fragor de la batalla. Però no voluntàriament: hi havia més control del que la gent s’imagina. Després s’ha fet molta televisió de safareig, però nosaltres la construíem sempre sobre la base de l’humor. No tot era el Boris sobre la taula ensenyant la titola. El dia que va morir Ernest Lluch es va aturar el programa i, amb els informatius de Telecinco, vam improvisar un programa espectacularment bo. I vam fer campanya amb el Nunca mais, o amb el No a la guerra. Era un espai de llibertat diari, amb molta càrrega ideològica progressista i antibel·licista.

Fer televisió és molt exigent i Miquel Àngel Pasqual es desvincula de Gestmusic. Diu que no és feliç. Que li provoca forats a l’estómac.

— No li agradava, així que quan va venir Endemol, amb l’ànim de comprar, van començar amb la seva participació, per molts diners.

Ell es queixava, en una entrevista a l’ARA, que no havien estat tants.

— Era el preu que valien! I, en tot cas, si les accions del Miquel Àngel valien molt era perquè nosaltres ens quedàvem. Endemol comprava les accions a canvi que ens quedéssim sis anys. El preu estava vinculat als beneficis i, esclar, en aquells sis anys l’empresa es va anar posant pels núvols i ells van haver de pagar més del que preveien. Però ells encantats de la vida, esclar. Quan a mi em diuen “tu ets ric” sempre responc que he fet guanyar molts diners a la gent que me n’ha donat a mi.

Es va publicar que l’import de la venda van ser 90 milions d’euros.

— S’ha publicat repetidament, però no és veritat. És menys, home. Sobretot perquè quan escriuen sobre mi ho sumen tot. Ells diuen que és el que vaig cobrar jo sol, per exemple. I afegeixen els immobles que tinc ara... No, home, aquestes propietats venen d’aquells diners, no les sumis un altre cop!

Però rics ho sou.

— No som rics, perquè de ric només ho és l’Amancio Ortega. Un director d’una cadena de televisió, un cop, em va dir que tenia un problema perquè el seu iot no li entrava als ports esportius. La gent rica és aquesta. Nosaltres no som rics: només ens hem guanyat la vida de puta mare. Vivim de renda, i vivim bé, però no tinc cap iot que no m’entri als ports esportius.

Seixanta anys de relació amb Toni Cruz, com si fóssiu els Rolling Stones. Qui és Mick Jagger i qui és Keith Richards, dels dos?

— Som molt diferents, molt. I gràcies a deu, o gràcies al que sigui, som complementaris. Ell és molt bon director, i capaç de posar-les dempeus, i jo soc més de crear-les i millorar-les. No és un tall pur, eh? Ell també és creatiu i jo productor.

¿La figura del productor està en crisi?

— No s’aplica, perquè el 90% de programes, per no dir el 100%, són programes que es compren a fora. I venen ja amb èxit de diversos anys i arriben aquí amb un formulari sobre com s’ha de fer. No hi ha creació perquè el que fan és copiar. The Voice España, per exemple, és idèntic.

Per què passa? A tu no t’ha anat pas malament, creant programes.

— Hi ha certa mediocritat general, sense personalitzar en ningú. Si compres una cosa de fora i fracassa, sempre pots dir que al seu país d’origen triomfava: et cures en salut. Si dones la cara per una cosa nova, en canvi, te la poden trencar.

Comprar no és garantia de res. Telecinco ha importat dos concursos clàssics, un d’Itàlia i un altre dels Estats Units, i cap li funciona.

— Perquè l’adaptació és molt delicada. Els concursos són molt més difícils del que la gent es pensa. Traspassar-los no és gens fàcil: la fórmula és important, però, tret que la copiïs idènticament, el resultat dependrà de la manera pròpia que tinguis tu de fer-lo.

Ara ja estàs de dolça retirada, però segueixes fent col·laboracions sobre ciència, actualment a La tarda de Catalunya Ràdio.

— Ho faig per plaer. La ciència sempre m’ha agradat sempre. El futur de la humanitat passarà per una evolució dels descobriments científics en tots els camps, i miro d’explicar-ho de manera que la gent ho entengui, perquè no soc científic.

Un tema que t’apassiona és el de frenar l’envelliment i, fins i tot, aspirar a la immortalitat.

— No he dit mai que la immortalitat sigui una fita per a mi, eh?

Però t’interessaria?

— M’interessa la longevitat. Allargar al màxim la vida... saludable. Aquesta part de l’equació sovint s’oblida. Em diuen: “Per què vols viure fins als 120 anys fet una pelleringa?” No, home, ningú vol viure així. Es tracta de mantenir la salut mental, física i sexual si m’apures en un estat presentable el màxim d’anys possible.

La humanitat serà immortal, en un futur remot?

— La immortalitat pura no, perquè si tens una oportunitat entre un milió que et passi un camió per sobre però vius un milió d’anys... paf! O potser decideixes que no vols viure més. La idea és morir-te quan vulguis. Però aquesta és una fita a molt llarg termini i s’haurien de solucionar moltes coses abans. L’allargament de la vida, en canvi, saludable el tenim a tocar.

I el planeta ho aguantarà, això?

— El planeta ho aguanta gairebé tot.

Si et sent la Greta Thunberg...

— Ho aguanta gairebé tot perquè s’oblida que l’espècie humana és creativa i, quan hi ha un problema, busca solucions. Quan al segle XIX es va arribar als 1.000 milions es deia que es passaria gana, però es van inventar els fertilitzants sintètics, l’enginyeria genètica perquè el blat fos més petit i no gastés tanta aigua, etcètera. Al cap d’un temps hi havia el doble de gent... i el triple de menjar.

Amb el Procés, et vas significar per la independència...

— Encara ho estic. Jo no he tirat enrere. Altres sí. Però no he sigut mai de cap partit: només vaig participar en política amb Junts pel Sí perquè era una cosa amb un objectiu molt concret.

En tot cas, volia saber si també ets optimista en aquest camp i si creus que veuràs la independència de Catalunya.

— Com que penso viure 120 anys... [riu]

En falten vora 50. D’aquí mig segle, doncs?

— Abans, abans! També semblava que no cauria mai el mur de Berlín i va caure d'un dia per l'altre... O la desintegració de la Unió Soviètica. Tots els països són independentistes: no volen pas ser conquerits per un altre país. La qüestió rau en decidir qui és el teu país. S’ha considerat sempre que ser independent volia dir anar contra Espanya, però no: és anar a favor de Catalunya, que no és pas el mateix. Aquest matís crec que s’acabarà acceptant, a Catalunya i a Espanya.

Espanya? Cap polític de Madrid anirà a unes eleccions amb aquest punt al seu programa.

— Bé, falta veure què diu Europa, que de moment no diu res. Però arribarà algun moment que aquestes coses hauran de caure pel seu propi pes. Si Escòcia torna a fer un referèndum i s’independitza... tot suma. I, de mica en mica, diran: "Deixeu-los votar". Potser no som independents del tot d’entrada i som una confederació, però tindrem la decisió més important: la de decidir sobre els nostres recursos, amb tota la solidaritat que faci falta.

Estàs a l’espera del judici que determinarà si la teva exdona va intentar, presumptament, assassinar-te. ¿Aquest episodi t’ha desenganyat sobre les relacions humanes?

— No, això no. Jo no vull parlar del judici, perquè si alguna cosa els desagrada als jutges és que se’n parli als mitjans. Jo he estat onze anys vivint amb aquesta persona, i la immensa majoria hem estat feliços. Però van entrar-hi elements externs, en un moment determinat –i no parlo de persones, sinó de consums–, que van fer que el caràcter li canviés, i això se’n va anar en orris. Ha estat un procés complex, molt complicat i desagradable, perquè s’ha fet públicament a través dels mitjans de comunicació: sortien els nens de casa i havíem d’apartar els periodistes. Ara estem tranquils, però quan se celebri el judici, d’aquí un temps, parlaré amb els mitjans abans per dir-los: “Deixeu-nos viure. Sisplau”.

Et sents maltractat?

— Ens han perseguit bastant, però també he de dir que ella els ha donat molta carnassa. Això que s’obri la porta de casa i surti una noia... En fi, no vull entrar en això. Han convertit un procés seriós, com és un possible intent d’assassinat i una condemna que pot ser llarga, en una patotxada del Sálvame. Em van caure els collons a terra, quan ho vaig veure. Espero que no es repeteixi i que no banalitzin un judici que pot canviar la vida de moltes persones.

Jo, en tot cas, et preguntava per les seqüeles emocionals. Si t’imagines enamorant-te en el futur.

— Jo no crec que tingui una nòvia mai més, que ja no em toca.

Bé, si pretens viure fins als 120, gairebé podries arribar a celebrar-hi les noces d’or i tot!

— Sí, puc agafar una noia de la meva edat, que en tingui 90 i... [riu]