Per què no pots pagar al metro amb l’iPhone?

BarcelonaEls missatges de WhatsApp, les fotos d’Instagram, els vídeos de TikTok... Molts ciutadans porten al telèfon les aplicacions que ocupen la seva atenció bona part de la jornada. També informació tan rellevant com les dades sanitàries. Fins i tot hi han deixat entrar, tímidament, les finances personals: amb l’aplicació del banc, amb la versió virtual de la targeta bancària i, sobretot, amb les transferències via Bizum. Però hi ha un àmbit que encara es resisteix al mòbil: els bitllets de transport públic.

El desembre del 2021, quan l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) va començar a desplegar per l’àrea de Barcelona una incipient T-mobilitat, les expectatives del públic per aquest sistema recarregable de prepagament i d’accés sense contacte al transport públic eren més aviat modestes, després d’anys d’ajornaments i sobrecost respecte al projecte original. Dos anys i mig més tard, amb més de tres milions de validacions cada dia laborable, la T-mobilitat ja forma part del trajecte dels gairebé dos milions d’usuaris donats d’alta.

Aquesta presència es va accentuar el 28 de novembre passat amb la desaparició de les targetes convencionals –no carregables– amb banda magnètica, un cop culminada la caríssima renovació dels terminals de validació a les estacions i embarcats en vehicles per dotar-los de lectors amb tecnologia NFC de comunicació per proximitat –això que, incomprensiblement, s’ha popularitzat com a contactless o sense contacte.

El desplegament de la T-mobilitat es va acompanyar d’una aplicació mòbil pròpia que, vist l’ús massiu en tots els àmbits de la vida quotidiana, feia preveure que el telèfon també seria el mitjà preferent per pagar i accedir al transport públic. Tanmateix, la realitat és molt diferent: l’ATM reconeixia fa un parell de mesos que només el 5% de les validacions de T-mobilitat es fan amb telèfons mòbils, incloent-hi l’aplicació pròpia de l’ATM i d’altres compatibles amb el seu moneder, com la de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). La resta són amb la targeta de plàstic (67%) o amb la de cartó (28%).

Hi ha qui atribueix aquesta baixa proporció d’ús a la incompatibilitat de la T-mobilitat virtual amb els iPhones. Només els usuaris de mòbils amb sistema Android poden fer-hi totes les operacions fins a la més rellevant: accedir a les andanes i als vehicles, gràcies al fet que Android posa l’antena NFC dels telèfons que en tinguin a l’abast de qualsevol aplicació. En canvi, els clients d’Apple poden donar-se d’alta i carregar saldo amb el mòbil, però per entrar i sortir necessiten una T-mobilitat física, tot i que els iPhones a partir del model 6 (del 2014!) contenen una antena NFC.

El motiu és que Apple ha restringit fins ara l’ús d’aquesta antena per part d’aplicacions de tercers, i l'ha limitat a les seves, en concret al moneder virtual Wallet que forma part de la seva plataforma de pagament Apple Pay. En els últims mesos, la pressió de les autoritats europees en forma de la llei de mercats digitals (DMA, Digital Markets Act) ha obligat Apple a mostrar-se més ben disposada i assegurar que obrirà la NFC dels iPhones a aplicacions alienes, com podria ser la de la T-mobilitat. Però encara no ho està fent.

El mes passat Apple presumia que els viatgers en transport públic de la regió de París ja poden fer servir la targeta Navigo –l’equivalent allà de la nostra T-mobilitat– amb l’iPhone i el rellotge Watch. Però era un anunci trampós: el que aquests usuaris poden fer és virtualitzar la seva Navigo dins del moneder Wallet. De fet, Apple ha fet una adaptació específica a la variant Calypso de la NFC, que a més de França es fa servir en altres països com Bèlgica, Itàlia, el Canadà, Mèxic i Colòmbia. Però la T-mobilitat es basa en un altre estàndard d'NFC: el Mifare, que està molt més estès (la coneguda Oyster de Londres, però també en ús a Escandinàvia, l'Índia, Xile, l'Argentina, Austràlia...) però no disposa de cap adaptació per part d’Apple.

L’empresa de la poma continua amb la seva política de retenir dins del seu entorn tantes transaccions com pot. Hi ha indústries que ja s’hi van resignar fa temps: entitats bancàries com el Sabadell i CaixaBank han anat abandonant els seus moneders NFC propis per passar a impulsar la virtualització dels seus mitjans de pagament dins del Wallet d’Apple (com també als homòlegs de Google i Samsung).

Per un motiu o l'altre, la T-mobilitat encara trigarà a arribar als iPhones. Dit això, aquesta absència no sembla ser la raó que determina la baixa adopció. La prova més flagrant són els abonaments quadrimestrals recurrents de Renfe que permeten viatjar de franc –previ dipòsit de 10 € reemborsable– en Rodalies i Mitjana Distància. Tot i que aquest títol de l’operador ferroviari estatal no es pot carregar en cap dels suports de la T-mobilitat, sí que es pot portar al mòbil –inclosos els iPhones– en forma de codi QR dins de l’aplicació de Renfe. Però, segons explica la companyia a l’ARA, poc més del 5% de les validacions d’abonaments recurrents es fan mitjançant aquest QR. De fet, a totes les estacions hi ha alguna porta d’accés amb el lector òptic necessari, però en algunes tan transitades com les de Clot i Plaça Catalunya a Barcelona només n’hi ha un parell, i sovint –ho dic per experiència– no funcionen.

Els iPhones no són l’únic problema

Val a dir que la impossibilitat actual de virtualitzar la T-mobilitat en els iPhones afecta només els clients d’Apple, però el sistema de l’ATM presenta també altres limitacions que el situen encara molt lluny de les promeses originals, i que afecten tots els usuaris, també els de mòbils Android i els de targetes físiques.

Potser la més evident és el caràcter monotítol: l’usuari només pot carregar a la seva T-mobilitat un únic títol, per exemple una T-casual d'una zona. Si també vol portar a sobre, posem per cas, una T-casual de sis zones, haurà de posar-la en una targeta recarregable física. Poder triar en cada moment entre diversos títols sembla relativament senzill en una aplicació mòbil, però encara no es pot. ATM assegura que hi treballen.

Per altra banda, els qui érem a la primera presentació de la T-mobilitat –durant un MWC de fa anys– encara recordem que havia de ser un mitjà de pagament multimodal. En sentit estricte ja ho és, perquè permet viatjar en metro, autobús i tren dels operadors acollits al règim integrat de l’ATM. Però no s’ha tornat a parlar de poder pagar-hi al taxi, el pàrquing, el combustible o el lloguer de bicicletes.

Finalment, continua pendent l’objectiu troncal i més ambiciós de la T-mobilitat: substituir l’actual prepagament de zones per una tarifa dinàmica en què l’usuari paga a la sortida, segons la distància que ha recorregut i amb possibilitat de bonificacions per un ús freqüent. Només quan ofereixi aquesta flexibilitat, la T-mobilitat haurà complert la seva raó de ser.