Manel Alías: "No he fet mai un cafè amb un polític"

BarcelonaFa just un any, Manel Alías (Berga, 1977) explicava a l'ARA que tornava de Rússia a Barcelona amb la seva família per quedar-s'hi. Poc després va esclatar la guerra d'Ucraïna i els seus plans vitals li van saltar pels aires. Alías, que acaba de rebre el Premi de Comunicació Muriel Casals d'Òmnium Cultural, és un dels periodistes catalans que han cobert amb més profunditat el conflicte bèl·lic. Ara publica L'última victòria de l'URSS (Ara Llibres), un assaig escrit abans de la guerra que es pregunta què se n'ha fet dels esportistes soviètics als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Com has viscut aquest últim any?

— Ha sigut molt intens i dur. El món és una mica pitjor que fa un any. És decebedor. Per més que intenti donar-hi voltes, aquesta guerra ja no arribaré a entendre-la. La puc explicar, però la trobo molt absurda. I encara no sabem si hem vist el pitjor.

Abans de la guerra vas escriure L'última victòria de l'URSS, un llibre sobre el poder soviètic en l'esport. D'on et va venir la idea?

— L'estiu del 2021 em vaig preguntar: "Qui va guanyar els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona?" Qui millor ho va fer va ser l’equip unificat. Això desencadena una recerca que ja no puc aturar. Començo a contactar amb els esportistes que van venir a Barcelona, que eren soviètics i van guanyar l’or. El país ja no existia i van haver de venir com a equip unificat. Les seves respostes m’interessaven molt, no només en l'àmbit esportiu sinó també perquè parlen de la vida.

Quines sorpreses et vas endur?

— Qualsevol vida de rus o de soviètic pot ser molt curiosa. En aquest cas m’interessava el món de l’esport, perquè era diferent ser soviètic que ser soviètic i esportista d’elit. Eren dels pocs amb el privilegi de saltar el Teló d’Acer, havien de viatjar per competir. Les seves històries serveixen per explicar com era l’URSS i com va ser la caiguda i la transició al capitalisme. Viatjaven amb agents del KGB a l’avió, tenien un protocol sobre què podien fer i què no, es penjaven una medalla d’or olímpica i tornaven a casa a vendre VHS al carrer. 

¿El patriotisme rus ha canviat respecte a aquella època?

— Una mica sí, tot i que Putin intenta copiar el model i recuperar-ho. Però soviètic se n’ha de ser. Han crescut amb uns valors, pensant que viuen en el millor món possible. Els esportistes tenien una consideració especial. Hi havia moltes mancances a l'URSS, però ells tenien tot el que calia per entrenar-se bé. Era una manera de ser que creava una comunió i se la creien. Svetlana Aleksiévitx parla de l’homo sovieticus per això. Un rus que hagi viscut l'URSS no s'enfronta a una guerra o a una competició esportiva com ens hi encarem tu o jo.

Com entra la guerra d'Ucraïna dins el relat de la societat russa perquè l'acceptin?

— D’entrada ja no els arriba la informació correcta. No els parlen de guerra, sinó d’operació especial per alliberar el Donbass. La propaganda és molt activa i està molt ben feta. No hi ha llibertat d’expressió ni de manifestació, i això ha anat generant una desconnexió. La societat civil no està organitzada. Saben que no ho podran canviar, que tot és una farsa. Prenen tanta distància que fins i tot ara costa saber com reaccionar, quan la cosa és tan grossa. Què poden fer? Sortir a protestar vol dir anar a la presó durant molts anys. Els que hi estan en contra o marxen, que és molt difícil, o bé es queden i es munten una història per no pensar que és tot tan terrible.

¿La guerra ha entrat a casa dels russos?

— Hi ha hagut un abans i un després amb la mobilització parcial que ha anunciat Putin. Fins aleshores la guerra quedava molt lluny. Ara qualsevol home pot ser cridat a files. Això comença a generar malestar, hi ha molta gent enfadada, però han hagut de veure que tenien la guerra a sobre per obrir els ulls. Estan frustrats, s’hi oposen i no tenen mecanismes per protestar. Als russos del carrer no tinc gaires coses a retreure'ls. Als de l’esfera de poder sí, els he trobat molt covards. 

Mai havies cobert una guerra. Com ho has viscut?

— Intento simplement fer periodisme. Això és el que em guia. Em porta a situacions molt bèsties, però on necessito arribar per saber què està passant. Faig la mateixa feina que faria al Raval, el que passa és que hi ha una guerra. 

Però t’hi jugues la vida. 

— Sí, i això té un impacte claríssim. Quan estic treballant i penso “ara em maten” això té moltes implicacions. He notat que he anat canviant. Al principi si estava en una situació de perill pensava: “Això com ho explico?” o bé “D’aquí com surto perquè no em matin?” No recordo haver pensat res més. Ara, les últimes vegades, pensava: “Que estúpid, ara et maten per un reportatge”.

A què atribueixes aquest canvi?

— Psicològicament havia tancat l'etapa de Rússia, i ho havia fet de manera molt conscient per venir a Barcelona a viure amb la meva família. Sempre he estat molt convençut del que faig. Tornar a Rússia era dir-me el contrari del que m’havia planificat. I a més em sento egoista. Quan soc allà hi ha molta gent al meu voltant que pateix per mi. Les estones de perill són limitades, i les sé. Si hi estic un mes, puc estar en perill dos o tres dies, quatre, sis. Però per a la gent que m’espera aquí, cada minut és un drama. Com a periodistes és el nostre deure explicar-ho, però sé que no canviaré el món amb una crònica. 

També t’has exposat molt més, i la gent ara et reconeix pel carrer.

— Això no m’afecta, perquè la gent és molt maca amb mi. Però jo ja fa molts anys que vaig renunciar a ser un gran periodista. No vaig buscar fer una gran carrera periodística, perquè el que comporta no m’agrada. I, per tant, no soc un gran periodista.

Què comporta fer una gran carrera periodística?

— Has de renunciar a moltes coses, t’has d’empassar moltes coses, tot això no ho vull fer. Vull viure la vida a la meva manera. No em vull llegir gaires articles només perquè he de saber coses per si de cas les he d’explicar. No he fet mai un cafè amb un polític. Són decisions conscients. I parlo des de la comoditat que de molt jove em vaig treure unes oposicions i tinc un sou a final de mes. La decisió d’anar a Moscou no va ser periodística. Volia un canvi de vida i me n’hi vaig anar. Després hi ha hagut una guerra i l’he cobert com he pogut. Però si pensés amb la meva carrera, ara mateix no seria aquí, a Catalunya. 

Veus una sortida a la guerra?

— A curt termini no. La idea bàsica és que, fins i tot quan hi ha converses de pau en marxa, es triga molt a segellar-la i a fer-la efectiva. I ara no tenim ni això, només hi ha la promesa de cada líder que guanyarà aquesta guerra. Vindrà el factor hivern, que implica un alentiment de la guerra. Però la guerra ja és un fracàs per a Putin. És com si el Barça juga contra un equip petit i acaba guanyant a la pròrroga. Encara que Putin acabi guanyant la guerra, en surt debilitat. Segur. 

Com et veus d'aquí un any?

— D'aquí un any la majoria de la gent ja m’haurà oblidat. Potser estaré a la secció d’internacional de TV3, no ho sé. Però estaré treballant a un altre ritme, espero.