Lluís Canut (Barcelona, 1957) es jubila, però no es retira. És un dels grans noms del periodisme esportiu, amb gairebé cinquanta anys d’ofici, repartits en tres cases: Ràdio Barcelona, Catalunya Ràdio i TV3. El 21 de maig s’estrena la seva última obra periodística: una docusèrie sobre Johan Cruyff per a TV3 i Amazon. Els seus companys del programa Vaques sagrades també li han preparat un homenatge televisiu en què participen grans amics seus, com Ronald Koeman o Joan Manuel Serrat. En aquesta conversa més íntima, Lluís Canut explica per primera vegada que fa uns anys que li van diagnosticar la malaltia de Parkinson.
Què pesa més, aquests últims dies: les ganes de jubilar-te o la tristesa?
— L’alegria, sobretot. Per la resposta de la gent, dels companys, l’afecte que m’han demostrat, fins i tot l’admiració. No m’ho esperava. La paraula mestre me l’han repetit molt.
Últimament t’estem fent parlar dels teus 50 anys en aquest ofici. Com definiries el periodisme que has fet?
— Ha estat molt un periodisme de proximitat. He tingut la sort d’establir relacions d’amistat amb moltes figures de l’esport. És que m’ho he passat molt bé, m’ho he passat pipa. Viatjàvem junts, tant amb l’equip de futbol com amb el de bàsquet, de costat a l’avió. Sempre sent conscient que tu no podies trair aquella amistat en benefici del periodista. Això és el que m’ha permès tenir-hi confiança i assabentar-me de moltes coses a les quals alguns no tenien accés.
Fes llista d’amics que tinguis al món de l’esport.
— Home, amics, amics, puc parlar de Koeman, de l’Epi, del Juanito de la Cruz, del Saviola, del Van Gaal, del Nacho Solozábal, de l’Audie Norris, del Jordi Villacampa, del Bakero... Amb tots els del Dream Team hi tenia molt bona relació.
A molta gent que et té considerat com a nuñista li sorprendrà que l’últim treball periodístic de Lluís Canut sigui una sèrie documental per a TV3 i per a Amazon sobre Johan Cruyff.
— A veure, jo soc un nuñista –segons la gent que té tendència a posar etiquetes– a qui van cascar els morenos. Això que vagi per endavant. A molts dels que són cruyffistes i antinuñistes no els van cascar els morenos, i a mi sí.
Qui eren els morenos?
— Eren un grup de seguidors que hi havia al Barça, a qui Llaudet va batejar com a morenos perquè es passaven el dia a la Ciutat Esportiva, a l’aire lliure, al sol. Eren com una guàrdia pretoriana que tenia el Núñez. Els tenia col·locats al Palau Blaugrana, davant mateix de la Llotja per increpar els directius de l’equip contrari o algun periodista que passava per allà. I, de tant en tant, repartien algun calbot. Jo era de l’equip de l’Álex Botines, que estava molt enfrontat al Barça de Núñez i fins i tot li havien retirat l’acreditació. Sempre he sigut de primera línia de combat per cercar la notícia i un dia, sortint del Palau, em van encerclar i em van fotre un cop de puny a la cara. No he corregut mai tant a la meva vida, perquè m’empaitaven una desena de morenos per acabar-me de rematar.
Et van agredir per ordre de Núñez?
— No, el Núñez no deia “casqueu aquest!”, però ells ja ens tenien marcats. Jo després, amb el pas del temps, allò que diuen "el roce hace el cariño", vaig agafar una bona relació amb el Núñez. Però jo no he tingut mala relació amb el Cruyff. Em vaig fer periodista, sobretot, pel seguiment que vaig fer com a aficionat del fitxatge de Cruyff pel Barça.
Com explicaries a les generacions més joves què va significar l’arribada de Johan Cruyff al Barça, als últims anys encara de la dictadura de Franco?
— Ell venia d’un país molt modern, amb molts avenços democràtics. Costava d’entendre que el millor futbolista del món vingués a una dictadura i, a sobre, a un equip que –ens agradés o no– era un club perdedor. Portàvem catorze anys sense guanyar una Lliga. És com si el Mick Jagger es posés la samarreta del Barça.
Tu el veies com Mick Jagger?
— Saps que el Johan portava tres cadenes d’or? Jo d’or no podia, però me’n vaig comprar tres de plata. Amb el meu germà Albert anàvem al futbol i no marxàvem de l’estadi fins que no marxava el Johan. Esperàvem que pugés al seu Citroën Maserati i que ens signés algun autògraf. Era un espectacle, el Cruyff, tant al camp com fora del camp.
Si Cruyff era el Mick Jagger del Barça, qui era Núñez?
— Ara diria una irreverència: el Papa del Barça. No, no, jo crec que Núñez li va donar un impuls econòmic molt important. Va tenir un sentit empresarial de què era el Barça.
Per tant, tu ets la prova que es pot ser nuñista i cruyffista.
— És que jo soc culer. Mira, t’explicaré una cosa: saps quin és el punt de llibre que tinc a dins de la biografia de Cruyff? El recordatori de l’enterrament de Núñez. Vaig pensar: potser això els empelta, encara que estiguin allà dalt, i acabem amb aquesta eterna divisió entre els barcelonistes. El que s’ha de ser és del Barça. Cruyff i Núñez van formar un matrimoni de conveniència, però que va donar molt bons resultats.
Quin és el gol del Dream Team que et va fer més il·lusió narrar?
— És que jo no vaig poder narrar la final de Wembley de 1992. A TV3 vam fer tota la Copa d’Europa, però els drets de la final eren de TVE. Recordo molt el gol de Bakero a Kaiserslautern, els dos gols de falta de Koeman contra el Reial Madrid, el de Romário al 5-0 trencant-li la cintura a Alkorta...
Imagina’t que pots narrar un últim partit, quin t’agradaria que fos?
— Home, una final de la Champions, un Barça - Reial Madrid que guanyés el Barça. Seria una qüestió de justícia divina, després de tants anys de veure guanyar el Madrid, poder narrar una final de la Champions a Múnic, a París o a Wembley. Seria allò que diuen els culers: ara ja em puc morir.
Quan et jubiles, no sé si t’ha passat a tu, tens la sensació que entres a l’última etapa de la vida?
— T’adones que la vida ha passat molt de pressa. Tu veies companys de feina que s’anaven jubilant i, de sobte, arriba un dia que et toca a tu, mires enrere i t’adones de com ha passat de ràpid el temps. Insisteixo: m’ho he passat molt bé i si tornés un altre cop a viure demanaria una segona copa de tot el que he viscut. Ara, en aquesta barra que tenim aquí, li demanaria al cambrer: “Una altra vida de Canut!” I m’ho tornaria a passar fantàstic. Ara és el moment de gaudir de coses que no he pogut gaudir per la dedicació plena a la feina. Vull ser amo del meu propi temps. Fer coses per mantenir-me actiu, però que no m’absorbeixin al 100%.
Tu que ets amic i gran seguidor de Joan Manuel Serrat, què vas sentir en l’últim concert al Palau Sant Jordi?
— Que no el veuríem mai més actuar. Pensa que jo he anat a més de trenta concerts del Serrat. El primer va ser quan va tornar després de l’exili, al Palau d’Esports. No hi havia entrades, jo estava a la porta, els grisos van començar a repartir estopa a les portes, nosaltres estàvem corrent i un dels porters va obrir una porta i ens va dir que entréssim per allà. Trobo a faltar anar als estius al teatre Grec o a Peralada a veure el Serrat, però també entenc que més val una retirada amb plenitud.
I tu has dit: “Si es retira el Serrat, em retiro jo”.
— Gairebé ho hem fet coincidir [riu]. Tot i que tu ja saps que va quedar pendent una idea que tenia jo, que és que el Serrat s’havia d’haver acomiadat fent un Camp Nou. Ell ha cantat l’himne del Barça, però no hi ha fet mai un recital. Hauria estat molt bé.
Potser per reinaugurar el Camp Nou...
— No seria una mala idea, no, però crec que no ho farà.
Parlem d’altres coses: quina ha estat l’última vegada que has anat a missa?
— Si es pot considerar anar a missa, al funeral d’una exsogra meva. Soc creient, cada nit abans d’anar a dormir em faig el senyal de la creu. No soc practicant, perquè l’Església catòlica no m’agrada gens. Crec que hi deu haver alguna cosa més enllà, que fa que tot no s’acabi en aquesta vida. No sé si és una cosa d’autodefensa. Penso que el dia que em fiquin a la caixa o que m’incinerin, entraré en una migdiada eterna que em farà estar, espero, feliç i content.
Fa temps que fas el senyal de la creu abans d’anar a dormir?
— Sí, no et pensis que porto cap crucifix a sobre ni cap rosari. Però, perdona, tinc un rosari del papa Wojtyla. El Sant Pare va fer una recepció al Barça el 1987, i jo venia d’una transmissió de bàsquet a Caserta i l’endemà vam anar a cobrir aquesta recepció. Com que jo anava amb una indumentària molt semblant a la dels capitans del Barça, em vaig camuflar entre ells i hi vaig entrar. Em vaig posar entre dos amics meus, Nacho Solozábal, capità del bàsquet, i Jordi Vilapuig, capità de l’hoquei. Aleshores, el Núñez li anava presentant cada persona al Papa, i els donava un rosari a cadascun. Quan van arribar a la meva alçada, li vaig dir: “President, jo també vull saludar el Sant Pare”. Li dono la mà, li faig una reverència, ell em posa la mà al cap i el Núñez diu: “Representante de Sindicato de Periodistas”. I el Papa va agafar la safata i em va donar un rosari, que li vaig poder portar a la meva mare.
Quin ha estat l’últim problema de salut que t’ha preocupat?
— El que tinc ara, que és el Parkinson. Ja deus haver notat que la mà em tremola. Ja fa sis o set anys que me’l van detectar, encara estic en la fase que diuen de la lluna de mel, que vaig responent a la medicació, però cada vegada em costa més bellugar-me. És qüestió de fer front a la malaltia, seguir les pautes de la medicació i esperar a veure si finalment troben un avenç científic que la pugui aturar. Amb tots els diners que hi ha en aquest món i que es podrien dedicar a la investigació, una malaltia com aquesta ja hauria d’estar solucionada.
En què t’afecta?
— M’afecta a la mobilitat i a la parla, perquè m’encallo amb alguna paraula. I sobretot amb els dits. Escriure a l’ordinador cada cop em costa més, i al telèfon tinc moltes dificultats per escriure un missatge. Però, escolta’m, jo continuo amb molta energia vital i amb moltes ganes de fer coses i de no quedar-me apalancat ni superat per la malaltia.
Hi va haver un moment, quan t’ho van detectar, que vas pensar si havies de parar?
— No, perquè durant tots aquests anys no m’ha impedit fer la feina. Va ser cap al final de fer l’Efectivament. I durant aquests anys, tret del Vaques sagrades, tampoc he fet programes en directe. El Quan s’apaguen els llums era gravat i sempre es pot controlar més.
Les dues últimes preguntes...
— Això no ho havia dit mai públicament.
Per què?
— Perquè saps què passa, que si tu fas pública una cosa d’aquestes et van apartant, et van arraconant, i aleshores no li vaig donar visibilitat. Durant aquest temps tampoc vaig anar dient per la redacció: “Tinc Parkinson”. I ara, quan em van fer el sopar de comiat, vaig voler agrair als companys, que suposo que s’adonaven que tenia una tremolor a les mans, el respecte amb el qual han tractat el tema de la malaltia i, molt especialment, a un company que per a mi és com un germà, que és el Sebastià Roca, que sempre està atent que em pugui posar l’americana, que no ensopegui amb unes escales... Sempre ha estat molt pendent de mi, sense dir-me res ni preguntar-me res de la malaltia.
Les dues últimes preguntes, Lluís, són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?
— La del “arrocito en Castellón”.
Como un burro amarrado a la puerta de un baile. Acabem, les últimes paraules són teves.
— Voldria agrair l’estima i l’afecte que he rebut tots aquests anys per part de la gent. També he tingut molta controvèrsia, tot sigui dit de passada. Però la veritat que m’he sentit molt estimat i ho vull agrair. Moltes gràcies per tot.
Arriba a l’Hotel Palace tard i tan elegant com sempre, potser per la influència dels seus germans que tenen botiga de roba a la rambla de Catalunya. Desconnecta el mòbil, on té una de les agendes de telèfons més valorades del periodisme esportiu. Quan el torna a engegar, li entren les trucades perdudes de Radio Marca, des d’on el busquen per participar en el programa del Fèlix Monclús. D’aquí se n’anirà cap a Betevé, a La porteria de Pitu Abril.
Per al 21 de maig, quan s’estrenin els dos capítols de la sèrie sobre Johan Cruyff, TV3 ha programat una nit temàtica. Un dels que hi assistiran serà el president del Barça, Joan Laporta. “Fixa’t, la meva última entrevista serà amb ell, amb tot el que l’he arribat a criticar”. Això parla bé de Laporta, li dic. “Hi havia de ser: juntament amb Joan Patsy i Pep Guardiola són els tres grans apòstols del cruyffisme”.