No, no és una guerra (i compte si ens ho volen fer creure)

BarcelonaÉs fàcil recórrer al llenguatge de la guerra quan es parla del coronavirus. Al cap i a la fi, és una batalla contra un enemic invisible i sibil·lí, que es mostra només quan ja ha començat la conquesta d’altres cossos. Però cal anar amb compte amb el relat que iguala aquesta crisi sanitària a una guerra, perquè l’equilibri entre mesures excepcionals raonables i control social intolerable és prim. Es tractaria de no perdre, en aquesta bugada, cap llençol de drets individuals en nom de la seguretat, com ja va passar l’11-S. "Els metges es baten a les UCI: «És la guerra de la nostra generació»", diu la portada d’El País d’aquest diumenge. A La Vanguardia entrevisten el director de la Clínica Mobile, Michele Zasa, i el titular és "Això és la Tercera Guerra Mundial". I, esclar, aquest cap de setmana ha circulat també la declaració del cap de l’estat major, Miguel Ángel Villarroya: "En aquesta guerra, tots som soldats". Que caldrà disciplina de grup per superar aquesta pandèmia és una evidència. Però això no implica que l’exèrcit sigui el més indicat per fer-la complir: l’autoritat no ha d’emanar de la força, sinó de la informació que comparteixen els científics. Ells haurien d’estar en primer pla.

Diuen que la primera víctima de les guerres és la veritat. Precisament per això cal evitar que s’enfoqui el coronavirus des d’aquest paradigma, que abona la propaganda i l’enfrontament polític. Tot i que la geopolítica tindrà un pes important, aquesta és una crisi que s’hauria de poder enfrontar des de la col·laboració. En els pròxims dies veurem diaris defensant posicions dures en nom de la pandèmia. I caldrà destriar si ho fan perquè creuen honestament en la seva eficàcia contra la Covid-19 o perquè aprofiten qualsevol oportunitat per reduir l’espai personal a la mínima expressió.