Joel Díaz: “No soc gaire amic dels consensos, la pau social i totes aquestes collonades”

BarcelonaDilluns s'estrena Zona Franca, l'intent de TV3 de dotar-se d'un late diari, pels volts de la mitjanit de dilluns a dijous. El seu responsable, Joel Díaz, explica sense pèls a la llengua les seves opinions i una trajectòria que va des de cuidar la mansió d'una patum cultural catalana fins a "entretenir catalans", que és el que considera que és la seva ocupació actual.

Jimmy Fallon té l’skyline de Nova York de fons, Andreu Buenafuente va optar per Benidorm i tu te’n vas a la Zona Franca com a imatge del late show. Com s’ha de llegir, això?

— Per ser honestos, és un nom que me’l va proposar la productora, a partir del joc de paraules: zona franca també com un espai de franquesa. Però jo, justament, vaig viure-hi set anys en aquell barri, i bastant feliç, així que tot quadrava. A partir d’aquest concepte, s’ha generat una imatge de programa portuari, industrial, metàl·lic, rovellat... que ja m’està bé.

El primer projecte, però, no era un late...

— És veritat. La productora em va plantejar primer fer un programa com el primer Salvados. I a mi em va semblar una bona idea, perquè era com fer els reportatges aquells de cinc minuts de l’APM?, però fent-ho més maco, millor i amb més producció. El van anar a vendre a TV3 i... mai més se’n va saber res. Al cap d’un mes llarg, em diuen: allò no ho farem, però farem això altre. I, esclar, em van caure els collons a terra. Vaig trigar bastant a recollir-los i, després d’uns dies, em vaig decidir a tirar-me a la piscina.

Quina por tenies?

— La mateixa que encara tinc, però ara atenuada: no ser capaç de fer-ho. No havia estat mai en un plató de televisió, literalment. No havia llegit un pròmpter. No havia presentat un programa. I pensava: "Hòstia, començar amb un espai sencer diari en directe... No sé si és la millor manera".

I com ho superes?

— M’ho prenc com un ofici. A això de la comunicació fa només tres o quatre anys que m’hi dedico. Però penso que, si vols ser un professional, no només has de ser un col·laborador que fot la seva merda i fot el camp: has de saber fer tots els papers de l’auca.

Com veus, venint de fora, “això de la comunicació”?

— Ui, és un terme molt ampli... És que jo de periodisme no en faig. Em preguntaven l’altre dia a què em dedicava i la definició més exacta és que jo em dedico a entretenir catalans. Ara, si em preguntes pel sector de l’humor, diria que està canviant, i està naixent una escena en català bastant diferent del que s’havia estat fent en els últims temps.

Què li faltava a l’humor català que creieu que heu subministrat?

— Mala llet, bàsicament! El conflicte és com gestionem, tots aquests que venim dels podcasts i dels monòlegs als bars, el fet de cridar l’atenció del mainstream. Perquè, esclar, el mainstream t’ofereix diners i això és molt interessant. Però has de saber gestionar aquest canvi d’escenari.

Et fa por que TV3 no pugui encaixar la teva proposta?

— Em fa por que el mainstream, o TV3 en aquest cas, em compri les formes però no el fons. Que compri el paio amb un rotllo canalla i maneres disruptives, però no em comprin el bagatge i les opinions que hi ha al darrere.

I quin és el fons?

— Que jo soc un paio que creu que l’humor ha de tenir intenció. I, per a mi, la intenció passa gairebé sempre per fer crítica social, en un sentit molt ampli, això sí. No és que estigui defensant allò que l’humor pot canviar el món... però sí que penso que ha de tenir intenció i mala folla.

La qual cosa ens porta als temuts límits de l’humor...

— Quina mandra...

Però és inevitable.

— També ho és que cada cop respongui el mateix. A nivell moral, el debat em sembla del tot absurd. En qualsevol acte de comunicació hi ha un emissor i un receptor. Jo, com a emissor d’humor, a nivell moral no tinc altres límits que la meva pròpia consciència i valors. Que, per cert, opino que estan bastant bé! Ara, si el receptor en té uns altres... pam, conflicte. Perquè jo no accepto que la moral d’un altre condicioni la meva. Ara, hi ha altres límits que no són morals sinó palpables: que et fotin una querella per injúries o que t’amenacin d'apallissar-te, cosa que amb La Sotana ens ha passat, o bé que et fotin fora de la feina, o que...

Un moment, no tan ràpid... Intents de pallissa?

— Dos cops. En un programa que fèiem en directe, als Jardinets de Gràcia, es van presentar quinze o vint nois molt macos de l’Espanyol, per intentar intimidar-nos. I ens va passar més o menys el mateix després que morís Núñez. Al cap d’un parell de setmanes, vam fer un programa i vam fer humor sobre ell. Com saps, la comèdia és drama més distància i, després de dues setmanes, pensàvem que ja n’hi havia prou, de distància. Però es veu que uns nois molt macos, en aquest cas del Barça, es van molestar i van fer passar bastanta por a la gent que gestiona l’estudi on fem La Sotana.

T’autocensures, per por a aquestes reaccions?

— Jo m’autocensuro des que em llevo fins que me'n vaig a dormir. Ara mateix m’estic autocensurant. Ho faig quan parlo amb la parella, amb els pares... a tot arreu. És que l’autocensura és un dels pilars de la civilització i la convivència! I, evidentment, fent humor... doncs sí, m’autocensuro.

Parles de gent maca amb amenaces físiques, però heu rebut també maquíssims burofaxs...

— Sí, vam fer una nadala dedicada al Bartomeu, que, per cert, vista en la distància era bastant encertada... Deia que el Bartomeu només volia fer l’Espai Barça i forrar-se amb comissions. Bé, s’està veient que, al final, Bartomeu... diguem-ne que no ha estat gaire pulcre ni transparent en la seva gestió de segons quins aspectes de les finances i l'economia blaugranes...

És una fina manera de dir-ho.

— Soc un gran ballador de claqué. No, cony, que la nadala que vam fotre l’atacava a ell, no al Barça. I en canvi va ser el Barça qui va enviar un burofax a Betevé, així que Bartomeu va utilitzar els serveis jurídics del Barça per defensar el seu honor particular. I després posar-nos una querella penal de la qual no vam arribar a saber res més.

Qui t’agradaria portar al Zona Franca?

— Els Estopa! En soc un fan i em cauen molt bé. Em semblen molt interessants pel consens social que generen a Catalunya. No soc gaire amic dels consensos, ni de la pau social, ni de totes aquestes collonades, però em sembla interessant quan algú ho aconsegueix. I més si no ho busquen expressament sinó que ho aconsegueixen sent ells mateixos. Els Estopa agraden des del més independentista al més fatxa.

I Rosalía?

— Collons, i tant! Això és picar molt alt. Portaria Rosalía, portaria Dembélé, que seria una entrevista molt divertida. M’agradaria convidar el president de la Generalitat i m’agradaria convidar la Laura Borràs... Però no sé si TV3 està per deixar-me portar, a mi, gaires polítics. El panorama polític m’ho impedeix, de moment.

Vas estudiar polítiques, però només durant pocs mesos.

— És que jo amb els estudis he tingut una relació complicada. Vaig anar fent fins que vaig arribar al COU i allà... bé, em vaig fer bastant amic dels porros i em vaig oblidar de pencar per treure’m el curs. Vaig estar un any sense estudiar i, després, me’l vaig treure en una acadèmia. “I ara què foto?”, pensava, perquè no he tingut mai cap mena de vocació ni res que s'hi assembli... Total, que com que tenia un amic que feia polítiques a la Pompeu i jo tenia prou nota, vaig dir... vinga, cap allà.

Entre el núvol de fum de l’època, recordes què votaves, als vint anys?

— Si no recordo malament, les primeres eleccions en què vaig votar eren unes municipals i al Parlament Europeu i vaig votar Esquerra Republicana i Herri Batasuna. He votat bastant Esquerra i després he estat votant bastant la CUP, també.

Aquesta lleva de còmics ha interpretat el Procés des de la crítica ferotge. Com el recordes?

— A mi em posa molt trist. Quan recordo la tardor del 2017, el que em genera és tristesa. Ho parlava amb un amic que em deia que havia sigut molt bonic. I jo li deia que les coses no són com comencen, sinó com acaben... S’ha de valorar com una cosa inaudita a nivell europeu, pel que fa a mobilització social, feta des de la base i el carrer. Ara bé, la manera com ha acabat tot... pffff, és tristíssim, una oportunitat perduda molt gran.

Jo ho deia com a matèria d’humor.

— Ah, pensava que em feies la pregunta a nivell personal. Si me la fas a nivell professional, és el millor que m’ha passat a la vida! Cuanto peor mejor, que deia aquell. La misèria que hi ha ara mateix a nivell polític a Catalunya, i el patetisme, és una primera matèria excel·lent per fer humor. És un caramel. Sensacional. Perfecte.

Puta Espanya o Puta Catalunya?

— Puta Espanya i Puta Generalitat.

Des de la Corporació es vol rebaixar el nivell de debat polític. No sé si al Zona Franca us han demanat moderació amb aquest tema...

— A mi ningú m’ha dit res: veurem com evoluciona la cosa. En un país com Catalunya, i sent el Procés un material humorístic tan llaminer, d’humor polític en farem.

Però érem a la universitat. Per què penges la carrera?

— Bé, no és la idea d’universitat que m’havia imaginat. Jo hi anava a passar-m’ho bé... i em trobo amb tot de gent seriosa, estudiant! Em vaig posar a treballar i no he parat fins ara. Però també vaig apuntar-me a sociologia, que vaig trigar vuit anys a superar perquè em matriculava de poques assignatures cada curs.

Sobre les feines alimentàries...

— ...de puta merda, sí.

Quina va ser la menys glamurosa?

— La menys, però que jo la recordo amb molt de carinyo, són els sis anys que vaig fer de transportista. Em van donar una furgoneta i un mòbil i treballava per a un paio que venia implants i instrumental quirúrgic. Jo anava pels hospitals, portant aquell material. Estava a gust: era abans de la crisi i em pagaven bé. Era relativament fàcil trobar una feina de 1.500 euros.

I la que més?

— No puc dir-ne el nom, però vaig estar cuidant durant tot un estiu la mansió d’un personatge molt important de la cultura catalana, que se n’anava de gira. Jo tan sols havia de viure a la seva mansió. Allò va ser la polla: la millor feina que he tingut mai. Mai. Però no puc dir el personatge ni de puta conya, perquè no va acabar bé. Per culpa meva, eh? Per una certa negligència meva com a vigilant de mansions.

Quan comença l’humor, en tu?

— A l’escola. Per pura necessitat de ser acceptat. Jo no era ni el més guai, ni el que jugava millor a futbol, ni el més guapo. Però veia que, fent el pallasso, la gent em feia cas.

El primer micro?

— Amb el Magí Garcia. Vam decidir que volíem fer un programa d’humor, que es deia No som moderns. I vam buscar on fer-lo i vam acabar a Boca Ràdio, allà sobre el Túnel de la Rovira. Bé, és que va passar una cosa... vam fer tota una temporada a Boca Ràdio i al final de la temporada ens vam assabentar que aquell programa no s’estava emetent perquè no ho estàvem fent bé a nivell de botons, així que estàvem fent el programa, cada setmana allà religiosament, per a absolutament ningú.

És un moment estèril, doncs, però fundacional.

— L’humor per a mi era molt funcional, per ficar-me la gent a la butxaca. I de cop descobreixo que és una cosa on et pots lluir intel·lectualment. Pots ensenyar-li al món una mica que ets un tio llest.

Després de tantes voltes pel món laboral, t’agradaria quedar-te una temporada llarga entretenint catalans?

— Sí que m’agradaria quedar-me perquè, de totes les feines que he fet fins ara, és la que té una relació entre esforç i recompensa més satisfactòria. A mi el que m’agradaria és no treballar. Per molt que m’agradi una cosa, quan es converteix en obligació deixa de ser sexi a una velocitat increïble. Si a mi ara em toca la loteria, no seguiré fent acudits. Els faré a casa, vaja, però a tu que t’entretingui un altre!

Parlem de Joel Cockburn, el teu personatge a Twitter. Volies esbravar-te o començar a crear ja una personalitat humorística vendible?

— Esbravar-me, purament. La major part dels meus anys a Twitter jo he estat un puto trol, un cabró. Un tioque s’amagava rere un pseudònim, no donava la cara, insultava tot déu i ho criticava tot des de la pura frustració. I ara em trobo que soc objecte d’aquesta mateixa moguda. Esclar, no tinc dret a queixar-me d’això perquè feia exactament això.

Amb el Díaz de fúria de l’APM? vas haver de sortir mai per cames?

— És que crec que una cosa que se’m dona bé és saber veure quin és el punt d’estrès màxim d’una persona a l’hora de tocar-li els collons. No he tingut cap problema amb ningú. Com a molt, alguna situació tensa.

Per exemple?

— Vaig fer un reportatge que era una entrevista amb Màrius Carol, a la seu del grup Godó. Li havia fotut canya a Twitter i a La Sotana i li vaig preguntar què li semblava que li diguessin majordom del Conde, i tot això. Quan va sortir a Twitter la gent deia: “Quins zasques...! Quin personatge!” I jo recordo fer un tuit dient alguna cosa com: “Ei, que aquest tio ha acceptat una cosa que sabia que li aniria en contra. Al final, havia estat una hora gravant i n’havíem muntat cinc minuts amb tota la intenció perquè jo quedés com superllest i ell com un mendrugu... així que calma amb això”.

I de fer l’Última hora del matí de Catalunya Ràdio, què n’has après?

— El Quim Morales i el Xavier Pérez Esquerdo porten treballant en ràdio junts molts anys i en saben moltíssim. Els agrada fer ràdio de directe, sense massa guió, per fer un programa fresc que fa companyia. I jo venia molt de la ràdio d’humor amb mil fulls de guió. El Morales m’agafa i em diu: deixa que flueixi. I resulta que flueix. Jo desconfiava una mica d’aquesta manera de fer ràdio però la veritat és que m’ho passo teta.

Al Zona Franca hi haurà guió o et dones espais per al flow?

— No, no. El Zona Franca descansarà bàsicament sobre el guió, perquè tenim un equip de guionistes que flipes de bons. La genialitat no es pot deixar a la improvisació, perquè de vegades no apareix. Hi ha dies en què la inspiració no funciona, i aleshores ve el mètode. Per això hi ha l’ofici de què parlava abans. Dependre de l’espontaneïtat no l'hi desitjo a ningú: pateixes molt i et quedes calb ben ràpid.

“Cinc homes blancs catalans cis, heteros i borratxos”, així us heu definit a La Sotana. Quan acumules tots els privilegis no hi ha perill d’acabar fent humor una mica troglodita?

— Jo crec que no fem humor masclista.

Però una festa del programa, on la immensa majoria de públic era masculí, us va valer una polèmica a les xarxes.

— Aaaah! Vols dir això? Aquella polèmica va sorgir perquè una dona molt influent a Twitter i prescriptora en temes feministes i de body neutral com la Júlia Barceló va comentar la foto amb bastanta mala folla. Es va generar un enrenou que jo, sincerament, no vaig acabar d’entendre. Nosaltres som cinc amics, fent un programa de futbol. Que som tios, però què vols fer-hi. I fem un podcast sobre futbol, que estadísticament interessa molt més a homes que dones, és normal que el públic sigui majoritàriament masculí. És un terreny pantanós on no sempre es debat des de l’honestedat.

Et fa por la cultura de la cancel·lació?

— Ui, tornem a parlar de límits?

Bé, de la capacitat de les xarxes de fer campanyes per enviar algú a l’ostracisme o per determinar un terreny de joc diferent de l’actual, per bé o per mal.

— Si per campanya a les xarxes entens el cas Plácido Domingo, em sembla de puta mare. Ara bé, a partir d’aquí hi ha molts matisos. Jo en general no crec en la cultura de la cancel·lació perquè no crec que la reacció de la gent, quan sent una cosa que no li agrada, hagi de ser prohibir-la o silenciar-la. No crec en la cancel·lació en general, sinó en el debat, la discussió, en dir-se les coses a la cara... Si cal, fins i tot en insultar-se i pegar-se a cops de puny... però no crec en prohibir dir coses, en general.