Dijous, el periodista Tucker Carlson, referent de la dreta mediàtica als Estats Units, entrevistava Vladímir Putin. Carlson té un currículum que defineix molt bé el seu perfil ideològic. Fins i tot la Fox el va acomiadar pel seu biaix informatiu a favor de Donald Trump que alimentava les conspiracions sobre la manipulació electoral. En una entrevista també va convertir en un heroi Kyle Rittenhouse, el noi que va assassinar dos homes i va ferir-ne un tercer durant les protestes del Black Lives Matter. A Carlson també se l’ha vist al costat d’Abascal.
Aquesta vegada, el periodista ha viatjat fins a Moscou. L’emissió, en diferit, s’ha fet a través del canal digital del periodista i s’hi pot accedir gratuïtament. Ara bé, veure-la és un exercici soporífer. Més que una entrevista, és un monòleg de dues hores on fins i tot les escasses preguntes de Carlson són pura anècdota. L’emissió comença amb un preludi del periodista que ens explica com ha sigut la conversa. Un sistema de condicionar l’espectador sobre com l’ha de percebre. En la descripció que en fa Carlson afegeix més pa que formatge a l’hora de descriure la seva intenció de collar Putin i la incomoditat del seu convidat.
L’entrevista es va desenvolupar en un saló del Kremlin absolutament xaró. Una decoració que tira d’imaginari tsarista, rococó i imperial on s’hi detecta tot l’esforç estètic per legitimar històricament la seva grandesa. Una postal que presagiava l’exercici ridícul de periodisme que anàvem a veure. Només començar, ja es va produir una situació esperpèntica. Carlson li va demanar per què havia cregut que els Estats Units podien haver llançat un atac sorpresa contra Rússia. Putin reacciona ràpid: “Jo mai he dit això. ¿Això és un talk show o és una conversa seriosa?”. I el periodista esclata en un atac de riure impostat, teatral, una mica nerviós, i li contesta: “Aquesta sí que és bona!”. I aquí, Putin demana fer una introducció històrica per situar-lo. La lliçó arrenca remuntant-se a l’any 862 i dura mitja hora, amb un Carlson bloquejat que no sap com aturar aquell monòleg. Se l’escolta amb perplexitat i avorriment. Fins i tot en algun moment fa servir el sarcasme quan Putin l’avisa que dirà alguna cosa important. “Thank you”, respon, lacònic, el periodista derrotat. La mitjana de la durada de les respostes de Putin va ser d’onze minuts cadascuna. I les preguntes de Carlson en cap cas van posar entre les cordes el mandatari. En algun moment fins i tot va entrar un assistent del polític a entregar una carpeta amb documents per demostrar la veracitat de les seves paraules. La no-entrevista a Vladímir Putin va ser un exercici de fatxenderia de Carlson per demostrar el seu potencial mediàtic que va acabar en un espectacle periodístic trist i inútil, perquè ni tan sols acomplia la funció d’una entrevista. El presentador transmetia un cert temor a burxar aquell home.
Els espectadors vam ser testimonis d’una actitud totalitària. La retòrica freda, automàtica i prepotent de Putin va ser un tanc passejant-se sobre Carlson i, simbòlicament, pel món occidental. El que vam veure va ser el soliloqui d’un dictador.
