Quim Aranda: “A mi no em fa mal Anglaterra, a mi em fa mal Espanya”

BarcelonaUna hora de distància, en el fus horari, pot semblar ben poca cosa en l’escala del globus terraqui. Però és suficient per marcar la distància entre Catalunya i el Regne Unit, que és el mateix que entre un petit país continental i l’eco d’un imperi. El corresponsal a Londres de l’ARA, Quim Aranda, ha escrit el llibre D’una hora lluny (Folch & Folch), un volum inclassificable –com ell mateix– amb el qual es pot reflexionar sobre Catalunya, Espanya, Anglaterra o el periodisme.

No són unes memòries, no és un tractat periodístic, no és un assaig sobre el Regne Unit... què és doncs, aquest llibre?

— És una mica de tot això però, sobretot, té la voluntat de ser un llibre contra el Regne Unit, contra Espanya, contra Catalunya, contra el periodisme i contra mi mateix. Un llibre crític i alhora esperançat amb tot.

Quan el llegia, tenia la sensació que es tractava d'una revenja, sobretot amb tu mateix i amb el passat, cosa que el periodisme i la dictadura de la immediatesa no solen deixar fer. Quan mires enrere, ¿què hi trobes?

— Desordre. Material per esporgar o encara per desxifrar. Com que el periodisme a la tercera dècada del segle XXI s'ha convertit en la lluita per veure qui diu el què més ràpid, mirar enrere és una funció fonamental. El problema és que no es pot fer això, amb els mitjans.

I on es fa el periodisme si no és als mitjans?

— No vull ser pretensiós, però no puc evitar-ho: no hi ha només una forma de fer periodisme, n'hi ha moltes. Una la fem dia a dia, amb les notícies d’actualitat, les breaking news. Però una altra possible és fer aquesta mena d'articles o llibres. I és tan legítima una cosa com l’altra.

La mirada sobre el Regne Unit no és amable. I no ho és des de la cita que obre el llibre: «El sol no es pon mai a l'imperi britànic, però tampoc no acaba mai el patiment d'aquells a qui subjuga». A Unamuno li feia mal Espanya. ¿A tu et fa mal Anglaterra?

— No, a mi no em fa mal Anglaterra, a mi em fa mal Espanya. Em fa mal Espanya perquè és una Espanya terrible. I la seva història és encara més terrible. L'any vinent farà cinquanta anys que es va morir Franco i sembla que estigui més viu que mai. És cert que és un llibre contra el Regne Unit, però en el fons i sobretot és un llibre sobre el periodisme i contra una determinada Espanya. El que m'agradaria és poder reivindicar la capacitat de parlar del teu país –sigui Espanya, Catalunya o Olot– des de fora perquè, de vegades o sovint, des de fora veus molt millor què passa a dins.

La distància!

— Sí, en aquest cas la distància no és l'oblit, sinó que és la capacitat d'anàlisi.

Un tendeix a creure que un corresponsal deu viure un idil·li amb el país on treballa, però en el teu cas no tot són flors i violes.

— És que el Regne Unit on jo vaig arribar no és el Regne Unit que és ara. Distingeixo un trencament important amb el Brexit com a símptoma, com a fet. I de símptomes n'hi ha molts que expliquen per què hi hem arribat, al Brexit, i com ha canviat el país. Però si pensem en Espanya, doncs també ha canviat molt entre l'esperit constitucionalista de Tomás y Valiente i el que estem veient ara, des de fa anys. Per tant, no és només un problema del Regne Unit, també pot ser un problema meu amb el món en general: amb Espanya, Catalunya, amb el Regne Unit, amb el periodisme, amb mi mateix...

Aquesta incomoditat perpètua és un ingredient imprescindible per fer periodisme, ni que sigui a costa del fetge?

— Pot ser. El famós Kapuscinski té aquella frase que els cínics no serveixen per aquesta feina o no haurien de fer-la. I pot ser que tingui raó, però jo el que sí que crec és que has de tenir una certa distància amb l'objecte que estudies. I un corresponsal de l'antiga manera, és a dir, que tenia els despatxos oberts, que podia pujar a l'AirForce One o que vivia a l'oest de Londres, acaba sent una extensió de la projecció del país que fan els grans mitjans. Modestament, crec que el llibre aquest el que fa és aportar una visió d'aquell país, d'un tipus que, a més a més de ser corresponsal i novel·lista ocasional, també és pare de criatures que han anat a aquest col·legi, per exemple.

Parlàvem del cinisme, però no et tinc per un cínic. Més encara, crec que tant amb el Regne Unit com amb el periodisme, ets més romàntic del que estàs disposat a admetre.

— M'agradaria que tinguessis raó. En el fons, la meva relació amb el periodisme és molt malaltissa, perquè jo estic enganxat a les putes notícies.

Ho dius al llibre: “El periodisme és una feina malaltissa, que acaba fent emmalaltir tots els que la practiquen. L'actualitat és una droga que mata”. Què et mata, a tu?

— Tota l'actualitat, tota. Em mata en el moment que Rússia envaeix Ucraïna i em passo tres setmanes totalment embogit i enderiat per allò. Però m'ha passat amb la DANA, em passava amb el Procés, m'ha passat amb el Brexit... No em deixava respirar, el puto Brexit. Era una droga que la necessitava des del punt de vista professional, més o menys, però, a més a més, m'hi implicava emocionalment, igual que em passa amb la guerra d'Ucraïna, la guerra de Gaza, el Procés o el Brexit.

I quina seria la metadona per no quedar-s’hi en l’intent?

— No sé si recordes aquella escena, ara no recordo si de Manhattan o Annie Hall, en què el personatge de Woody Allen atura una parella de mitjana edat i els pregunta quins problemes tenen. “No, no, no en tenim cap”, diuen. “Nosaltres mirem vuit hores la televisió”. Doncs bé, ara seria “nosaltres estem tot el puto dia enganxats a Netflix, o a Instagram, o a no sé què. No llegim ni un puto llibre, perquè ens farien mal els ulls i el cervell”. Les breaking news maten per corrosió del cervell. Al final ets un consumidor d'estímuls.

Però tu intentes sostreure't d'aquesta manera de fer. Escrius això, al llibre: “Un periodista ha d'escriure sense amanir els textos amb opinions o valoracions personals, sense adjectius. Des d'aquest punt de vista, mai no he sigut periodista”. Home...

— A veure... És que aquí ens hauríem de remuntar a la tradició que ha marcat Bellaterra des dels inicis dels anys setanta, per l'escola anglosaxona de periodisme, i que parla d'objectivitat i bla, bla, bla. Jo, tot això, no m'ho crec. Aquí ha fet forat, però l'objectivitat no existeix. I la imparcialitat tampoc.

I l’asèpsia?

— Tampoc.

I la neutralitat?

— La neutralitat tampoc! Abans d'agafar l'avió aquest matí veig que una de les notícies rellevants del cap de setmana a la BBC ha sigut que han matat a un rabí als Emirats Àrabs Units. I dius, ¿això és neutralitat? O sigui, portem 44.000 o 50.000 morts a Gaza i, de sobte estem dedicant un cap de setmana a la mort d'un rabí. Que sí, que molt trist i molt salvatge, el que vulguis, però no es pot comparar amb els 80 nens que han matat el dia anterior, o les 80 persones que han matat el dia abans, i així cada dia. Això és neutralitat? No pas, és partidisme. I és un dels enganys que fa sovint la BBC.

La BBC, efectivament, ha estat un model de prestigi durant dècades, però ara s’esquerda. Era un mite? Ha canviat? O és que ara sabem analitzar molt millor els vectors que mouen els mitjans?

— Potser el que ha canviat és que ja no tenim tendència a agenollar-nos per defecte davant del rei Carles III, el rei Felip VI i la BBC... o La Vanguardia, el New York Times o Le Monde. I tots aquests mitjans tenen coses molt positives, però no fins al punt de sacralitzar-los.

Ja que parlem d'institucions potents del Regne Unit, l'única que supera la BBC en abast i marca seria la reina, la monarquia. I un dels moments divertits que expliques al llibre és que la vas matar abans d’hora.

— Devia ser alguna cosa subconscient. No suporto la monarquia britànica, que gaudeix d'una salut bastant raonable malgrat els meus esforços per derrocar-la. No suporto la monarquia espanyola, que gaudeix d'una salut potser no tan raonable com l'anglesa, també malgrat els meus esforços per intentar derrocar-la. I, per tant, vaig matar la reina d'Anglaterra abans d'hora pensant que potser així censuraria la monarquia. Error. (Riu) Tot plegat és una anècdota professional. El 2010 vaig escriure la primera necrològica de la reina, per tenir-la a la nevera, i l’anava actualitzant de tant en tant. Fins que un dia, per error, premo el botó equivocat i publico que ha mort la reina d'Anglaterra.

El malson de qualsevol periodista!

— Me n'adono al cap de vint segons i despublico. Però descobrim que hi ha un problema, perquè els servidors de l'ARA a Catalunya i el de l'ARA Balears són diferents i el que s'esborra aquí no s'esborra allà. Per tant, durant dues hores, jo vaig matar la reina d'Anglaterra... a les Balears. És una anècdota que en el llibre faig servir per parlar de la monarquia.

I no en gaire bons termes.

— No suporto les monarquies, perquè em sembla una cosa delirant. Com també em sembla delirant el nivell de servilisme de la BBC amb la monarquia.

De monarques n'has conegut dos, durant els teus 9.000 dies al Regne Unit. Però de primers ministres n'has vist desfilar uns quants més.

— Sí, Déu-n'hi-do. Vaig arribar amb Tony Blair i ara estic amb Keir Starmer. I, entremig, Gordon Brown, David Cameron, Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss i Rishi Sunak. Són set.

El millor i el pitjor d'aquests set?

— El pitjor, David Cameron.

No és una resposta òbvia. Molta gent hauria posat les fitxes en Boris Johnson.

— O en Liz Truss, que és impresentable, que és una burra incapaç de governar el país, com va demostrar. Però el pitjor, políticament, és David Cameron perquè trasllada un problema del Partit Conservador a la societat. Com que no té ni la personalitat, ni la capacitat de lideratge, ni la visió política que necessita el país, s’espolsa les responsabilitats i diu “voteu això del Brexit!”. Però ningú no en té ni puta idea de les conseqüències que podria tenir. I ara s'estan pagant. Per tant, el pitjor és aquest fulano.

La competició pel més indigne és aferrissada, pel que veig.

— Boris Johnson és un personatge deplorable: tot i que és molt intel·ligent, és un fill de puta impossible de suportar. Liz Truss és una inútil que admira Donald Trump i Javier Milei... és a dir el pitjor del pitjor.

I quin seria, glups, el millor, doncs?

— És que no n'hi ha cap de bo.

El millor pot seguir sent un 4 sobre 10...

— Aleshores em fas triar entre Tony Blair i Gordon Brown. Però penso que tots els mals comencen amb Tony Blair i la seva tercera via: aquesta fantasia de la socialdemocràcia light que diu que els mercats es deixen dominar i són amables. Mentida. Però Blair, com a mínim, té aquest impuls regenerador. Però, esclar, es va acabar plegant als interessos més roïns, sagnants i salvatges de la maquinària militar industrial americana per envair Iraq. L'única gran petjada que ha deixat, en canvi, és el milió de morts d’Iraq. Així que em quedaria amb Gordon Brown, però més quan ha deixat de ser primer ministre. Una mica com Zapatero, que és millor ex que president.

Si t’haguessin concedit entrevista a la reina, abans que la matessis, però d’una sola pregunta, quina pregunta li hauries fet?

— A la reina li hauria preguntat: Vostè es creu el paper que fa, senyora? Vostè creu que té dret que no se li pugui donar la mà sense un guant blanc? Vostè qui collons es creu que és? És que no puc, no puc. I aprofito per dir que no puc entendre com tres setmanes després de la DANA apareix una altra vegada Felip de Borbó i encara se sentien víctors al rei, és un deliri. Encara ens passa poc.

Tot i que no siguin unes memòries periodístiques, sí que hi ha alguna vendetta.

— Algunes, més d'una.

Com quan dius que l'Avui, per exemple, on feies entrevistes a contraportada, va passar a ser un full parroquial de la mà del gestor d’El Punt després de comprar-lo.

— Però això, per exemple, és un judici que l'any 81 ja feia Raimon en el seu primer dietari. Deia: “compreu l'Avui de demà per llegir les notícies d'ahir”. Ja era un diari amb problemes. Quan l'agafa una gent de Girona que creu que el centre del món està a Olot o en un dels volcans de la Garrotxa, que és un paisatge magnífic, doncs aleshores perdem el món de vista. Si no hi ha ambició intel·lectual no pots fer un mitjà que aspiri a ser allò que deia la famosa frase d'Arthur Miller, un bon diari és aquell que parla amb la seva societat. I l'Avui, històricament, mai va pretendre això: només va voler parlar amb una petitíssima part de la societat. I des de Girona, encara es va fer més petita, aquesta part.

Creus que el Procés va fracassar en part per manca d'ambició intel·lectual?

— El procés estava condemnat al fracàs des del primer dia perquè la classe política que el liderava no s'ho creia. Mentia i no volia admetre que no es donaven les condicions objectives. Si hi ha un estat que no vol jugar com va jugar el Regne Unit i la societat està pràcticament dividida al 50%... Tens un estat en contra però la societat catalana no és la de Gaza, que en el fons no té res a perdre, així que els processos revolucionaris no funcionen. Per tant, no era un problema d'ambició intel·lectual, sinó de manca de connexió amb la realitat del país. I penso que, des de Londres, sí que es podia contribuir a conèixer una mica més Catalunya i Espanya. Criticant-la o analitzant-la, estimant-la o cagant-t’hi.

I tu, des de la talaia de corresponsal, ja veies que Europa no ens mirava.

— És que a mi em semblava increïble. I encara em semblava més increïble que senyors que havien sigut eurodiputats no s'adonessin. Només tenir un mínim d'informació ja es veia que allò anava pel pedregar.

Parles de la societat dividida al 50%. Curiosament, si hi ha un partit que ha apostat pel concepte “eixamplar la base” és Esquerra però, dins del sobiranisme, s’ha enfonsat en la misèria.

— El problema és que s'ha jugat amb foc i malament des del primer moment. Ara, després del sotrac, potser encara hauran de passar cinc o deu anys perquè algú comenci a pensar seriosament en la possibilitat d'intentar canviar d'horitzó o de paradigma. A més, en comparació amb el cas d'Escòcia, la societat catalana és bilingüe, tot i que lamentablement o malauradament cada vegada sembla que el castellà tingui més presència que no el català. I, en una societat bilingüe pots posar molt fàcilment el dit a l'ull en allò que és més sensible des del punt de vista de sentiments i emocional, com va fer Ciudadanos.

Acabem parlant del corresponsal. És una figura en perill d’extinció?

M'agrada que em faci aquesta pregunta! Hi ha dos problemes: quins diaris poden permetre’s un corresponsal? I quin és el seu paper? Avui dia, quan saps que un senyor ha posat una bomba i ha explotat a Picadilly Circus ho saps tu i jo al mateix temps. Per tant, el paper del corresponsal no és explicar-ho en una breaking news, sinó oferir una visió del teu país des d'aquell país. Ho vaig veure clar amb el Procés, que tenia per a mi un paral·lelisme amb el Brexit, però clar, jo havia de parlar de Theresa May o sa puta mare, i a mi m'hauria agradat que, a més a més de parlar de Theresa May, hagués pogut parlar del que estava passant a Catalunya perquè estava veient què havia passat allà.