Salvador Alsius: “No conec ningú més al món que porti cinquanta anys vivint en una comuna”

BarcelonaA part de ser uns dels periodistes més populars i heterodoxos dels primers anys de TV3, Salvador Alsius (Barcelona, 1948) és un pou de sorpreses. Ell compara la seva vida amb un plat combinat amb ingredients diversos, que ara explica a Veni, vidi, vixi, un llibre de memòries d’infància i joventut. Alsius és fill d’una família burgesa que vivia primer a passeig de Gràcia, en un pis amb minyona, i després a la Casa Vicens, de Gaudí. Es va quedar orfe als 17 anys i va estar a punt de ser capellà. Format en la premsa de la Transició, quan els periodistes eren activistes, el 2025 farà cinquanta anys que Salvador Alsius viu en una comuna.

M’han impactat tantes coses del teu últim llibre, que no sé ni per on començar. Vas estar molt a punt de ser capellà.

— Ostres, per aquesta hem de començar? Tots tenim un passat i jo vaig ser format en una educació religiosa molt forta, tant a casa com al col·legi. Als 18 anys vaig creure que sentia la veu de Déu, la vocació religiosa, i aleshores vaig anar al noviciat dels Jesuïtes i m’hi vaig estar un parell d’anys.

Fins al punt que una de les últimes coses que li dius a la teva mare abans de morir-se és que et faràs capellà.

— Sí, i la pobra dona se’n va anar al cel amb una alegria immensa. Crec que no li podia donar cap satisfacció més gran, a la meva pobra mare, que ja era vídua.

Hi devies pensar, en la mare, quan vas decidir desdir-te’n...

— No, perquè ho tenia molt clar que allò no era el que havia de fer en aquesta vida. Vaig passar per sobre d’aquest record.

Què va passar perquè te’n desdiguessis?

— Va canviar el pla d’estudis que tenien els Jesuïtes i, de cop i volta, sortint del noviciat, ens diuen que anem a viure en un pis a Barcelona i que triem una carrera civil. Vaig triar periodisme i, un cop allà, vaig veure el món per un forat. Vaig començar a ensinistrar-me en qüestions polítiques del moment, vaig començar a conviure amb noies en el dia a dia de l’escola, que per mi era una cosa inèdita. Van ser molts factors que em van fer veure que ser capellà no anava amb mi.

Que en el Telenotícies de TV3 expliquessis cada dia la vida d’un sant era una manera de disculpar-te amb la teva mare? “No vaig ser capellà, però mira què faig”.

— Res a veure. Anava a dir-te: tu quoque has de preguntar-me pels sants? És la creu que m’ha acompanyat tota la vida i el penjoll de ser un periodista costumista. Tant és, he d’agrair als sants del cel que, en un moment donat, em van donar molta projecció. Aquesta idea concreta em va venir fent un stage a la primera cadena francesa, a París, en la qual vaig veure un meteoròleg que acabava la informació citant els sants del dia. Li vaig comentar a l’Antoni Castejón, el primer home del temps de TV3, però em va dir que no ho veia, perquè prou feina tenien a convèncer la gent que la meteorologia tenia una base científica. Ho vaig acabar fent jo i allò que havia de ser una petita cirereta al final del Telenotícies es va convertir en un èxit que va sorprendre la mateixa empresa i els companys de la redacció que al començament se’n fotien.

Ara t’emprenya que et recordin això?

— És una mica un posat que tinc. Però és veritat que, quan només et reconeixen per això, home, he fet unes quantes coses més a la vida...

Una altra cosa que m’ha sorprès del teu últim llibre són els teus orígens. Vas néixer i viure en un pis amb minyona a passeig de Gràcia, a davant de l’hotel Majestic. Tu ets fill de la burgesia catalana?

— Quan Viena Edicions em va passar el text de la contraportada del llibre, en la qual parla d’una família de la burgesia, vaig pensar que s’havien equivocat. Què s’han cregut, aquests, dir-me burgès? Per a la meva generació i el meu context polític, la burgesia era algú contra qui s’havia d’anar. Però després hi vaig reflexionar: nascut i viscut en un pis del passeig de Gràcia, haver viscut també a la Casa Vicens, del Gaudí, amb un avi notari, un pare farmacèutic, l’oncle que ens va adoptar, un arquitecte que es guanyava molt bé la vida... Em sembla que, des d’aquest punt de vista, estic enquadrat en el que s’ha considerat la burgesia, però me’n distancio en uns quants aspectes.

Diries que has combatut la burgesia en la qual vas néixer?

— De jove, sí. Jo era un esquerranós impenitent.

Ara ja no?

— Ara no sé si em definiria com a esquerranós. Em portaràs a un terreny molt complicat. Ara no sé on soc, ni tampoc m’interessa gaire. Ara tinc ganes d’escoltar música, de llegir els llibres que tinc pendents i que em deixin tranquil.

A tu se’t mor el pare amb quinze anys i la mare, amb disset. Em sembla increïble que una de les últimes coses que vas veure de la teva mare fos l’estómac.

— Aquest és un episodi que relato al llibre i és de les coses més bèsties que m’han passat a la vida. He de posar-hi context: la meva germana i jo vam veure la visita de la mort a casa quatre vegades en cinc anys. Els avis materns, amb qui també convivíem, el pare i la mare. Així com el pare va tenir una llarga malaltia, la mare estava sana i, de cop, li van descobrir un càncer d’estómac. La van operar i, després de molta estona d’esperar-nos, apareix el cirurgià amb les mans a l’esquena, treu una mà i ens diu: “Mirin quin càncer tenia aquesta senyora”. En aquell moment, tens la sensació que el terra es fa com flonjo i que estàs a punt de caure rodó. Sort que una cosina infermera que ens acompanyava, l’estimadíssima Maria Carme Lanao, se’ns va endur i li va dir al metge: “Vostè és un animal”.

Un altre element important teu és la vida en comuna. Tu deus ser dels últims dels anys setanta que encara viuen en una comuna.

— Sí, vam començar-ho com una mena d’experiment. Érem tres parelles, la majoria estudiants de sociologia. Tothom ens deia que duraríem quatre dies: quan algú guanyi clarament més diners que els altres, això s’acabarà; quan tingueu el primer fill, això s’acabarà. Ens anaven posant límits i nosaltres anàvem saltant els pretesos obstacles. L’any que ve farà cinquanta anys. El que sí que puc dir és que no coneixem ningú al món que porti tants anys vivint establement en una comuna. També hauríem de parlar del concepte comuna. Que ningú es pensi que anem amb taparrabos per casa.

Perdona, expliques al llibre que, dels que vivíeu en comunes, vosaltres éreu els de dretes.

— Sí, perquè els primers anys hi havia l’autoanomenada Coordinadora de Comunes de Catalunya. Era gent que havien decidit trencar amb tot. Manifestos per abolir la propietat privada, per l’amor lliure, moltes comunes situades en contextos rurals... Nosaltres érem urbanites i ens deien, amb una certa sornegueria, que érem la comuna de les tres parelles. Per tant, a vegades he comentat que veníem a ser com l’extrema dreta del moviment.

Perquè éreu tres parelles i perquè manteníeu que cadascú tenia la seva parella, no us embolicàveu tots amb tots.

— Efectivament. I bé, hem sobreviscut.

Quants sou últimament a la comuna?

— Som cinc, perquè de les tres parelles va morir un dels homes fa un parell d’anys, el més gran de tots, en Quim. I ara soc jo el gran de casa.

Quants heu arribat a ser?

— Els sis fundadors i les sis filles que vam tenir. Sis filles? Sí, cinc noies i un noi. Això de la CUP de parlar en femení, nosaltres ja ens ho havíem inventat molt abans.

Quin és el sentit últim que li dones a haver viscut cinquanta anys en una comuna?

— Una experiència incomparable de vida, amb una gent estimadíssima, que ara ja s’ha convertit en una tribu d’una trentena de persones. Si vens el dilluns a la tarda a casa, veuràs un espectacle brutal d’afecte, estimació i amor. És el dia que venen tots els que poden a fer una mena de berenar-sopar. Aquest dilluns em sembla que serem uns 22.

No hauries estat més bé amb la teva parella i les teves dues filles?

— No ho sé. És molt difícil saber què hauria passat. Jo no sé si la parella hauria tingut la mateixa supervivència. A vegades, amb el periodisme, fas uns horaris molt extrems, no sé si ens hauríem aguantat. A casa sempre hi ha algú, sempre passen coses, ens hem estimat molt. També hi ha hagut crisis, no som esperits celestials. Però quan notaves que s’estava carregant l’ambient, arribava algú: “Mira quin llibre he comprat”. A vegades, en una parella, les puntes del mal rotllo són més cantelludes. I després hi ha un altre element, secundari, però val la pena citar-lo: a casa ha funcionat l’economia d’escala. L’agregació és benèfica, des del punt de vista de l’estalvi.

Comptes corrents conjunts o separats?

— Absolutament conjunts. Tenim una única economia. Això et dona moltes possibilitats.

I les filles, tu podies cuidar les teves i també les dels altres?

— Sí, sí, anàvem per torns i et tocava el dia que et tocava. I el dia que estaves tu de responsable, eres el que tenia l’autoritat. Si arribava el pare de fora, no valia que li perdonés acabar-se la sopa.

Al llibre també parles de la teva experiència periodística fins que arribes a TV3. Com recordes els últims anys de Franco, vistos des de la premsa?

— Una de les maneres d’explicar-ho ara és a través de la pel·lícula El 47. Hi ha tanta gent que l’ha vist, que els joves es poden fer la idea de com eren les lluites als barris. Els periodistes, almenys els que érem com jo, anàvem al darrere d’aquest tipus de notícies. Aquesta en concret no em va tocar cobrir-la, però potser aquell dia era al Besós en una manifestació contra la central tèrmica o era al Col·legi d’Arquitectes perquè presentaven no sé quina protesta urbanística. M’ho estic inventant, però anava així. Nosaltres érem periodistes-activistes, absolutament. Vivíem en una dictadura i el periodisme havia de servir per carregar-nos-la o per erosionar-la. És allò de L’Estaca: “Si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà...”.

Som on tu t’hauries imaginat que seríem, cinquanta anys després de la mort de Franco?

— No, però no tant pel tema del catalanisme –que, en aquest sentit, potser som una mica més lluny del que en aquell moment hauríem pogut imaginar–com des del punt de vista social. Era inimaginable que el franquisme sociològic sobrevisqués. Pensàvem que tot allò quedaria escombrat. Jo vaig viure aquella dicotomia de la transició entre reforma i ruptura. Em sembla que va ser Jordi Pujol que va dir que “ruptura, no, però una mica de trencadissa sí que hi ha d’haver”. Potser el problema és que no hi va haver prou trencadissa, no vam fer prou bocins de tot allò.

Ho provo una última vegada: ara com et definiries políticament?

— La meva ideologia de fons, de fons, és una mica anarcoide. Això encara ho porto una mica a dins. Que no m’emprenyin, que no em manin gaire, pensar pel meu compte i no seguir gaire les consignes. Em considero més d’esquerres que de dretes, si això és el que em vols fer dir, però també és cert que em costa molt identificar-me amb certes esquerres. Un estimat company, en Jordi Barbeta, parlava de la Internacional Papanates, perquè de vegades hi ha coses que fan una mica de vergonya. En això li dono la raó, en altres coses, no. No sempre estic d’acord amb en Barbeta.

Acabem. Una cançó que escoltis, últimament.

— Qualsevol de Leonard Cohen, en soc un gran fan.

Les últimes paraules són teves.

— Puc dir el que vulgui? Com els polítics, en el seu minut d’or, mirant a càmera? Escolta, s’ha d’aprofitar tot: venc Opel Corsa.