Un diumenge més vam tenir un altre 30 minuts molt decebedor. Les mestresses de Trump, sobre les trad wifes dels Estats Units, semblava una temàtica interessant i va resultar ser un reportatge obvi i superficial. Va passar exactament el mateix que amb Els últims venecians. És trist que un programa històric, emblemàtic i de prestigi com el 30 minuts quedi reduït a un contenidor de reportatges sense cap ambició periodística. Hi va haver una època que la franja dels diumenges al vespre de TV3 va ser potent i afavoria una certa rutina de l’espectador, que sabia que hi trobaria un espai de bona televisió per tancar el cap de setmana. En els últims anys la franja s’ha deteriorat. Entre els canvis de programació, un 30 minuts que apareix i desapareix, que tiren la tovallola quan juga el Barça i que ni tan sols hi ha ambició a l’hora de comprar reportatges a l’estranger, el poti-poti no té gaire incentiu. Els últims venecians i Les mestresses de Trump són documentals francesos que, d’aquella manera, ens expliquen Itàlia i Amèrica del Nord. Potser és un pack d’oferta de restes de sèrie franceses. L’últim 30 minuts potent que hem vist era de La Directa i no de producció pròpia. Fa tota la impressió que estan deixant morir de pena el programa. En una època tan complexa com la que estem vivint és una veritable llàstima que la televisió pública no vegi la necessitat de potenciar el programa, recuperar el prestigi i treure partit del llegat professional del 30 minuts.
Pla i contraplà de l’alliberament d’hostatges
Dissabte vam tornar a ser testimonis d’un nou episodi d’alliberament d’ostatges israelians en mans de Hamàs. Ja vam comentar, fa uns dies, tot l’espectacle mediàtic que el moviment terrorista ha desplegat al voltant d’aquest procés. Un escenari decorat amb consignes palestines on fan pujar els ostatges controlats per mitja dotzena de militars armats i encaputxats. A la posada en escena s’hi suma també un altre grup de soldats que filma tot el procés de manera expeditiva. Múltiples càmeres exercint pressió sobre els protagonistes que seran sotmesos a l’intercanvi de presos. Sembla més important la necessitat d’ensenyar aquest procés de filmació que les mateixes gravacions resultants. L’excés de càmeres és una manera de fabricar la transcendència.
Ara bé, aquest dissabte, a La 1 i al canal 24h, quan retransmetien els fets van afegir un component televisiu que pretenia equilibrar el discurs. Van partir la pantalla, i mentre que al costat esquerre de la imatge seguíem en directe aquesta posada en escena de Hamàs com a preliminars de l’intercanvi, al costat dret ens ensenyaven el que passava simultàniament a l’altre bàndol. Vèiem els familiars dels ostatges, angoixats, davant de la pantalla de televisió, seguint l’alliberament. Per tant, mentre en un costat de la imatge vèiem els ostatges sota la pressió de Hamàs, a l’altre vèiem els familiars plorar i inquietar-se. Era el pla i el contraplà del conflicte. Una batalla per les imatges, una lluita pel relat visual. L’acció i l’emoció.
