Andreu Buenafuente i Berto Romero: "Nosaltres no fem cap proclama, ens en fotem de nosaltres i avall"

BarcelonaDesprés de nou anys a la SER, el programa d'improvisació d'Andreu Buenafuente i Berto Romero Nadie sabe nada fa un canvi d'etapa i serà, al mateix temps, radiofònic i televisiu. El duo ha fitxat per HBO Max, que vol oferir formats nous, més enllà de la ficció i els documentals. "Estem fent coses molt diverses, experimentant", explica Miguel Salvat, responsable de contingut original a Espanya de la plataforma. S'estrena aquest dissabte.

Amb perdó per la pregunta, com es prepara un programa d'improvisació?

— Romero: Sembla un contrasentit, oi? Però en el cas del salt a HBO Max hi ha hagut una feina bastant acurada per traslladar el programa a la pantalla sense trair el format. Hi havia el perill que la mecànica de la televisió es carregués un programa que no deixa de ser un podcast conversacional. La por que tot el que preparis o preprodueixis mati la improvisació. El que hem fet ha sigut concentrar-nos en muntar un equip de televisió molt potent, que funcioni com un músic de jazz: ha de seguir un músic que està improvisant, però anant-hi al darrere, no pas al davant. I ha funcionat, perquè acabat el primer dia de filmació em vaig sorprendre: ni m'havia adonat que hi havia càmeres.

El que se'n diu la ràdio en colors, rares vegades funciona. Com us heu conjurat per fer-ho rutllar?

— Buenafuente: Esclar, tu vas a fer ràdio, sense maquillar, sense il·luminació, una paret escrostonada, dues càmeres bàsiques... Això ha sigut sempre una anomalia, així que ens vam dir: per què no ho fem bé? Seguint l'essència radiofònica, però fent bé el vídeo. Al final, totes les urpes que té la televisió, que sempre ho manipulen tot, aquí no poden entrar-hi massa, perquè l'únic que cal fer és retransmetre un esdeveniment d'improvisació.

La conversa no s'acaba mai, esclar, però després de nou anys us fa por esgotar la fórmula?

— B: Mentre tinguem salut i ganes...!

— R. Jo vaig tenir el dubte, cap a la temporada quarta o cinquena: la por a acabar parlant sempre de les mateixes coses. I efectivament passa, però d'alguna manera ho hem capgirant i el programa es va nodrint del que ens passa a nivell quotidià. Alhora, anar a HBO Max ha sigut com abocar benzina al foc i un estímul.

— B: El programa ens permetrà fer el salt a Amèrica, que era una assignatura pendent. La versió podcast s'ha beneficiat de l'accés mundial, i d'allà ens arribava un feedback molt potent. Doncs bé, ara marxarem a Mèxic i Buenos Aires. Vindran coses bones i línies de treball noves.

Parlant de l'univers propi del programa, Berto, els teus fills s'han convertit en un tema freqüent.

— R: Però ara en parlo menys, perquè es van fent grans i tenen una intimitat que cal respectar. És diferent un nadó, però quan creixen... Bé, encara puc parlar del gat.

— B: Jo em trobo que la meva filla primer al·lucinava i ara trobo que em diu: "Vols això per al Nadie?" Ostres no, no anem bé! (Riu)

¿Et cobra les idees?

— B: No!

— R. Avui mateix, he dit a la família: "Tinc una idea per fer al Nadie". I han començat a opinar tots! Que si ves una mica més enllà, que si així o aixà. I els he hagut de dir: "Què esteu fent? Que això ho he de fer jo!" He hagut de parar màquines.

Hi havia qui deia que la ràdio tradicional quedaria arrasada pel món digital, que era un mitjà vell. Però tenim la ràdio a la carta i els podcasts a tota marxa. Creieu que heu contribuït a aquesta modernització del mitjà?

— B: Modestament, hem jugat el nostre paperet. Quan ens van dir "Passeu de l'estiu als dissabtes a la una del migdia", vam pensar "Vols dir que això és gaire bo?" Jo soc un romàntic de la ràdio convencional, però en els entorns digitals s'estan fent coses molt vives, molt incorrectes. Si les cadenes són llestes, ho aprofitaran. La relació entre els dos mons serà de convivència.

— R. La ràdio és el malalt etern. Com la literatura, el cine... Però, com a Jurassic Park, la vida s'obre camí i no saps mai per on. I ha aparegut el podcast i hem entès que no només no estava morta, la ràdio, sinó que estava de parranda. I nosaltres hem tingut la sort de fer un programa que podcastejava. Els youtubers o podcasts són gairebé fills del reality, de la idea de compartir la teva vida com un corrent continu de pensament. La gent s'hi enganxa no tant pel que expliques sinó per ser part de la teva vida. En canvi, nosaltres hi hem arribat pel gust per la improvisació que va néixer de treballar junts en programes de tele convencionals. Ens feia molta gràcia quan el programa es trencava, i ens vam dir: "Doncs invertim la polaritat i fem un programa trencat d'entrada i tota l'estona".

El títol és ben nihilista.

— B: És que som bastant autoparòdics en les prescripcions personals. Avui tothom és prescriptor, i nosaltres en canvi no fem cap proclama, res de dogmes: ens en fotem de nosaltres i avall. I a vegades ganes no en falten, de dir alguna cosa sobre la situació política, eh? Però vam entendre que no és el moment.

La química vostra és una volta de rosca a la figura clàssica del pallasso seriós i el pallasso esbojarrat.

— R: Però això ha canviat, perquè ara li faig jo de pare! Una cosa inaudita, no m'ho esperava pas... És que aquí no hi ha pla, de debò.

— B: És el cicle de la vida, jo vaig cuidar el Berto quan començava i ara ell m'ha de cuidar a mi.

De què t'ha de cuidar?

— B: M'estic tornant en la típica persona gran a la qual se li'n fum tot una mica, i el Berto pateix. Bé, pateix i disfruta. [Berto riu] He trobat la sabata del meu peu. A mi el que m'agrada és fer el ruc.

Hi ha una emergència de la comèdia en català. ¿Us interpel·la a fer coses en aquesta llengua?

— B: ¿Vols dir que està tan fotuda com per parlar-ne com a emergència?

— R: Vol dir d'emergir...!

— B: Ah, val, val. [Riu] Pensava que o fèiem això o desapareixíem com a país, i m'estava posant nerviós. Em sembla collonut que passi, esclar: tot estava massa apaivagat, pel meu gust. Queda molt de camí per fer. Jo tinc una expressió catalana, però la vida m'ha portat a fer-la en castellà. Però no descarto fer alguna cosa: és l'idioma en què vaig créixer i vaig fer el primer terç de la meva carrera.

— R. Jo em trobo més còmode en castellà... Però crec que, si ara hi ha aquesta emergència, potser està bé que no entri jo ara a donar pel cul, no? És millor que faci el pas al costat, penso.