1992, la nova sèrie d’Álex de la Iglesia que ha estrenat Netflix, és més que prescindible. És possible que el valor nostàlgic que té l’any que dona nom a la ficció ens indueixi a escollir-la entre el menú de la plataforma. 1992 ens transporta a un altre marc mental d’aquella data: el de l’Expo 92 a Sevilla i no el de la Barcelona olímpica. És un thriller que s’ajuda de les reminiscències d’aquella època. La sèrie s’endinsa en uns crims macabres les víctimes dels quals, malgrat els anys que han passat des d’aleshores, estan vinculades a l’organització d’aquella Exposició Universal. Totes elles, una darrere l’altra, acaben ben socarrimades i amb un ninotet del Curro a la mà, la mascota de l’Expo. Un expolicia alcohòlic i la vídua d’un dels assassinats investigaran el cas davant la sospitosa inoperància de la policia i les reticències de les altes esferes del govern. La ficció té el segell dramàtic i visual d’Álex de la Iglesia: personatges obsessius i una mica marginals atrapats en situacions conflictives, combinació de dramatisme i humor negre, elements grotescos, escenes d’una certa brutalitat i amb efectisme visual. La càmera ens porta a espais urbans i edificis fàcilment identificables, amb punts de vista exagerats, accentuant l’esteticisme que ens remet al cinema de gènere, en aquest cas el thriller. Formalment, la sèrie vol ser tan ambiciosa que acaba quedant pretensiosa. Tant, que s'aboca a l’artificialitat. Reprodueix l’estètica de Seven, la pel·lícula de David Fincher, d’una manera tan descarada com gratuïta. A Seven, tota la part visual embolcalla un joc simbòlic i emocional vinculat als personatges que fa de la pel·lícula una obra mestra. A 1992, la pluja permanent i la sensació d’atmosfera urbana asfixiant esdevenen un simple recurs d’imitació molt irregular i buit de significat. És tan forçat que és fals. És efectista per als ulls però no aporta res ni a la narrativa, ni a la psicologia dels protagonistes, ni a l’emoció de l’espectador. La interpretació de l’actor protagonista (Fernando Valdivieso) és molt justeta en el rol d’expolicia alcohòlic. S’insisteix tant a remetre’ns a l’estètica del policia que interpretava Brad Pitt que conduir el públic a aquesta comparació és precipitar la sèrie al fracàs. Només pot sortir perdent en aquest joc poc subtil d’imitacions. La resta de personatges són plans i estereotipats. La química entre els actors protagonistes és inexistent i la manera com es força a construir una tensió sexual entre tots dos resulta fins i tot incomprensible. Els personatges van per una banda i les intencions del guió per una altra. Els diàlegs són tòpics i algunes seqüències són tan inversemblants que més que generar emoció són ridícules. El guió de 1992 es delata com un trencaclosques molt senzill que intenta infructuosament que sembli complicat, amb una gestió nefasta dels obstacles i els conflictes. Si us ve de gust fer un exercici de nostàlgia norantera recupereu Seven, que aquest 2025 es compleixen trenta anys de la seva estrena, i no perdeu el temps amb homenatges tronats i vanitosos.
