Nit de poliamor i penis a TV3
La nit temàtica del Sense ficció va ser televisivament entretinguda. Primer amb un documental sobre el poliamor i després amb un altre que tenia el penis com a eix central per investigar la masculinitat.
Poliamor: més enllà de la monogàmia tenia la virtut d’anar per feina. Sense preliminars, mostrava les diferents possibilitats relacionals en l’àmbit sexoafectiu sense filosofar gaire. Més enllà de les intervencions d’un antropòleg que aclaria el perquè de l’evolució de la parella, el relat es construïa a partir de testimonis que explicaven amb naturalitat la seva opció de vida. El documental no jutjava ni es posicionava. Senzillament funcionava com una finestra a un món que per a molts espectadors podia resultar inaudit, interessant, curiós, rocambolesc o, senzillament, un despropòsit. Els entrevistats estaven molt ben escollits.
Televisivament, però, el més divertit del documental no passava a la pantalla sinó a casa. Poliamor: més enllà de la monogàmia és d’aquells programes on el fenomen més interessant es produeix en el cap de l’espectador i en la manera com rep el relat dels testimonis. Amb determinades teories poliamoroses o al descobrir conceptes com triella o anarquia relacional es provocava el posicionament immediat de qui les escoltava, que feia un viatge cap a l’escepticisme, el sarcasme, la condescendència o, directament, la burla. D’altres potser van descobrir la sopa d’all i la solució als seus problemes, i potser el Sense ficció es va convertir en un mirall on reflectir-se. Poliamor: més enllà de la monogàmia, però, va parlar més de poli que d’amor. I això potser també és una manera d’interpretar el relat.
El segon Sense ficció es titulava Jo i el meu penis i investigava la condició masculina a partir del que explicaven un nombrós grup d’homes sobre el seu penis. Estava dirigit per Jenny Ash, autora també de 100 vagines, el documental que vam veure a TV3 setmanes abans. En aquesta ocasió s’utilitzava la feina del fotògraf Ajamu, que ha explorat la masculinitat a partir de retrats de caràcter íntim i sexual. Mentre fotografiava alguns dels testimonis, els preguntava sobre la manera com veien els seus penis i com es veien a ells mateixos. Si comparem el documental de les vulves amb el dels penis, val a dir que el que se centrava en la figura femenina presentava una diversitat de vulves que no vam detectar en el de penis, on tots formaven part d’una normativa força cinematogràfica, igual que els protagonistes que hi participaven. Jo i el meu penis més que aprofundir en la masculinitat semblava anar a remolc de tots els tòpics per confirmar-los. L’homogeneïtat de discurs i també la fàl·lica feia que el documental fos extraordinàriament pla i previsible. És més, tots els testimonis semblaven formar part del mateix grup d’amics. Alguns dels testimonis víctimes de traumes d’infantesa vinculats als abusos parlaven de la masculinitat com una camisa de força. Una camisa de força, però, que paradoxalment semblava constrènyer el mateix documental. Jo i el meu penis més que mostrar capacitat per saber analitzar semblava víctima d’allò que pretenia investigar.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
