Ningú no vol un món on s’hagi de navegar a les fosques
Alan Rusbridger defensa la viabilitat de la premsa que compleix una funció social veritable
BarcelonaD’aparença fràgil –prim i escardalenc, faccions fines i mans de pianista–, Alan Rusbridger ha aguantat algunes de les pressions del poder més extremes del periodisme europeu. Sota el seu mandat a The Guardian –entre el 1995 i el 2015– el diari va publicar les revelacions de Julian Assange i les d’Edward Snowden, i va despullar les activitats criminals que l’imperi Murdoch cometia amb el seu diari News of the world, amb el qual van punxar els telèfons de centenars de personalitats públiques i persones anònimes. Aquesta tarda, i en el marc del novè aniversari de l’ARA, aquest periodista ha reflexionat en veu alta, però suau com les seves maneres, sobre el futur del periodisme en una època de màxim caos informatiu.
La tesi central de la seva conferència –moderada per la directora de l’ARA, Esther Vera– és que és molt probable que el model de negoci arribi a un mitjà si és capaç de tenir una missió clara i aportar un benefici social inapel·lable. Va comparar els diaris amb els fars: com a negoci, potser no són gran cosa, però ningú vol un món on només es pugui navegar a les fosques.
"No hi pot haver justícia, sense una visió compartida sobre els fets. Tampoc no hi pot haver educació, o govern", explicava el periodista, que alertava dels perills de viure en un món com l’actual, on cada cop més persones –aproximadament dues de cada tres– manifesten tenir dificultats per destriar el gra de la palla informativa, és a dir, el bon periodisme arrelat a la realitat de les construccions manipulades o falses. "Per això l’estratègia de l’home més poderós del món", va afegir, en referència a Trump, "passa per desacreditar els mitjans de comunicació i acusar-los de mentir". Això, esclar, mentre ell omple les seves intervencions de mentides: unes 12.000, segons el còmput del Washington Post.
En una sala on, a més de subscriptors i anunciants, hi havia estudiants de la Facultat Blanquerna de la URL, Rusbridger va voler forçar el públic periodista present a fer autocrítica. Com que internet i les xarxes s’han convertit en un tió que la premsa sol colpejar mentre l’acusa de tots els mals, el periodista va instar els presents a reflexionar si els mitjans servien més bé al públic que internet. "Diem que Facebook és terrible i certament Twitter està ple de mentides i odi. Però per què creixen? Quina part sí que estan fent bé? I per què la premsa va en direcció contrària?".
No eren preguntes ben bé retòriques. "El problema és que amb només una paraula, periodisme, anomenem coses que són molt diferents". Minuts abans, havia mostrat algunes portades de la premsa tabloide que considerava clarament perjudicials des del punt de vista social. La clau per revertir això, doncs, és la credibilitat. Actualment, només un 36% dels enquestats a Espanya consideren creïble la premsa. "El millor d’internet és que pot manegar moltes maneres diferents a partir de les quals construir la confiança". És a dir que en un món que transita de la verticalitat a l’horitzontalitat –com a mínim en la versió més optimista de l’anàlisi– els mitjans poden aprendre molt de l’adaptabilitat d’internet i de la capacitat d’interactuar amb tots els nòduls de la xarxa.
La bretxa informativa
Una de les preocupacions de Rusbridger és l’accés a la (bona) informació i la bretxa que s’està perfilant per als que no hi poden accedir per una qüestió de recursos. Va citar l’actual director del New York Times, Dean Baquet, quan diu que es preocupa pel 98% d’americans que no llegeixen el seu diari. El model de The Guardian va a contracorrent de la tendència majoritària de la premsa de prestigi i ofereix els seus continguts de franc, com a part del servei públic que vol prestar (i que està suportat, al darrere, per una fundació). Segons una de les estadístiques que va mostrar, cada cop hi ha més diferència entre la confiança que té la gent amb estudis en els mitjans que consumeix i la que hi té la població en general.
L’amalgama d’informació i opinió indestriable que aboquen molts mitjans no hi ajuda. Ho va exemplificar amb el Brexit i la desinformació que es va viure durant la campanya: "Com a lector, jo demanaria primer la informació, sense fer veure que una qüestió complexa és fàcil. En segon lloc, els arguments, però d’una i altra banda, i només en tercer lloc, l’opinió del mitjà. Que si falta una cosa sigui aquesta, perquè si m’han donat els arguments ja me la formaré, l’opinió".
El diari, doncs, com a causa. "Nosaltres vam plantejar que no es tractava de fer-te pagar perquè l’altre no ens pogués llegir i tu sí, sinó al revés: que amb els teus diners l’altre sí que pogués llegir-nos". El periodista va admetre que això era més fàcil quan tens accés a un mercat global. En alguns moments, tal i com va recordar –en un moment d’orgull contingut– The Guardian va aconseguir superar el New York Times com a diari en anglès més llegit. Un terç dels lectors ve de Nord-amèrica i un terç més de la resta del món. Tant d’una banda com de l’altra de l’oceà, però, els lectors coincidirien en una cosa: la qualitat del periodisme factual de The Guardian. I la claredat que emana del far Rusbridger.
