Josep Maria Casasús: "La neutralitat és una hipocresia: el periodista s'ha de comprometre pels grans valors"

BarcelonaEra la C de la BBC. Però aquesta sigla, esclar, no es correspon amb la radiotelevisió britànica, sinó amb la de Xavier Batalla, Joan Barril i Josep Maria Casasús, que van ser editorialistes de La Vanguardia durant una bona pila d'anys. Amb la mateixa discreció de l'editorialista –que sacrifica la seva vanitat perquè no firma els seus articles– ha defensat el periodisme a Catalunya des de diversos fronts: reivindicant la seva condició de disciplina acadèmica, establint ponts perquè es conegui una tradició que el franquisme va voler obliterar... Aquesta setmana, la Universitat de Girona l'ha investit doctor honoris causa, un reconeixement gens freqüent per als periodistes.

"La gestació del nou periodisme català es va produir en un marc d'ignorància del patrimoni professional". Reconeix aquesta frase?

— Deu ser d'algun dels meus llibres... [somriu]

És del primer article que va fer per a aquest diari. D'aquí dues setmanes es publicarà el número 3.000. Resoldre aquesta mancança és el motor de la seva constància amb la secció Abans d'Ara?

— El primer motor va ser la trucada de Carles Capdevila. Jo havia publicat dues antologies i em va dir si podia fer una col·laboració diària en aquest sentit. Jo deixava de ser professor en exercici, en aquell moment, i passava a ser emèrit. Com que en els últims anys havia fet periodística catalana comparada, vaig pensar que podia aprofitar el material que tenia d'aquelles classes. I em movia, esclar, el fet que a la meva generació no li van explicar res del periodisme d'abans de la guerra. Molts de nosaltres ens vam conjurar per fer revifar i recuperar la nostra tradició.

Però la seva primera carrera va ser la de dret.

— Als catorze anys ja escrivia, i com sol passar a aquesta edat, escrivia molta poesia, que he continuat conreant. Sempre dic que hi ha la policia secreta... però que jo soc de la poesia secreta! Venia d'una família no pas pobra, però sí modesta, i el pare em deia: "Vols dir que escrivint et guanyaràs la vida?" "De periodista potser sí", li responia. Però en el moment d'acabar el batxillerat van tancar l'Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, perquè era un focus de comunisme i catalanisme. S'havia d'anar a Madrid i els pares em van fer saber que no podien mantenir-m'hi. Llavors vaig pensar que dret era el que s'hi assemblava més. Al capdavall, grans periodistes com Josep Pla, Gaziel, Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila havien estudiat dret. Després van obrir l'escola de l'Església i compaginava les dues carreres. Però la meva era una vocació literària i el periodisme era l'instrument per buscar un sou fix.

El panorama ha canviat tant que ara hi ha una dotzena d'estudis de comunicació i el mercat laboral no ho pot absorbir. Són massa?

— El mercat és molt just, efectivament. Però no diria que en són massa, perquè la universitat no està al servei del mercat, sinó del coneixement. Per tant, hi ha de continuar havent càtedres de llatí, dret i sànscrit, per entendre'ns.

Ha estat degà de la UPF i ha defensat que periodisme sigui un segon cicle després d'estudiar alguna altra cosa.

— Sí, crec en el model de la UPF. És un màster, per entendre'ns. I en aquells temps era possible plantejar-ho així. Vaig fer aquesta proposta basada en l'experiència dels Estats Units i amb un criteri molt raonable: ¿com pots fer periodisme científic, o econòmic, sense una base científica o econòmica? La carrera de dret va bé, en aquest sentit, perquè el mètode de treball és el mateix: agafar els fets, disseccionar-los i ordenar-los.

Ai, els fets. Els tenim en crisi els fets.

— Però les fake news han existit sempre, eh? La primera tesi doctoral sobre periodisme data del 1690 i la va escriure Tobias Peucer, a Leipzig. I ja se'n queixava, quan els diaris tot just feia vint anys que havien nascut. Ben bé com si ara algú escrivís sobre internet. Reclamava que els periodistes trenquessin amb les cròniques medievals, que eren totes inventades, i no diguem ja Heròdot i els clàssics... I explicava també, per cert, per què tenia prioritat una mala notícia per sobre d'una bona notícia.

És cert. Good news, no news és encara un lema vigent.

— Hi ha el criteri d'utilitat: la gent vol saber on s'han produït atracaments per saber per quins carrers no ha de passar. I després hi ha la morbositat de saber que a algú altre li ha passat una desgràcia i, per tant, no ens ha passat a nosaltres. I això es veu encara avui: publiquem que dos nens s'ofeguen, l'un al Segre i l'altre a l'Ebre, però segur que hi ha més casos en què algú s'ha pogut tirar a l'aigua i salvar un nen. Només que aquests no surten.

Dit així, els problemes del periodisme són els de la condició humana. I, per tant, irresolubles.

— Exacte, sí.

De fet, i al contrari del que podria semblar, vostè no és un nostàlgic del vell periodisme.

— No, no. És que el periodisme ha millorat molt. Per fer la secció de l'ARA he llegit molt, molt i molt. Mai no havia llegit tants diaris. I la millora és evident: tècnicament, de redacció, de concepte... Es diu: "En aquella època hi havia grans articulistes!" Sí, però al costat d'ells... n'hi havia molts més de fluixets. S'ha de dir que no publico només "els millors", com si fos una antologia de poesia. Trio les peces depenent de l'efemèride i amb sentit de l'oportunitat. Més enllà dels genis, la resta eren molt deficients.

La generació actual també en té, de talents excepcionals?

— Sí, en tenim, en tenim. Jo tinc la meva antologia personal, però no és feina de la secció del diari assenyalar-los. I això que hi ha gent de la meva generació que m'escriu per recordar-me que no hi ha sortit. I m'envien els articles i tot! Catalans il·lustres de la meva generació... i no dono més pistes.

I què els diu?

— "Però que no veus que això és El club de los poetas muertos?" Si seguissin de debò la secció veurien que no hi surt cap persona viva. Ho faig així perquè, si no, seria molt estressant.

La Universitat de Girona el nomena doctor honoris causa. Què explicarà al discurs?

— Doncs repassaré les aportacions que s'han fet des de Girona, entès en un sentit ampli, a la teoria del periodisme. Començant pel primer llibre de text en català, escrit fa un segle: un manual molt pràctic de Josep Morató i Grau.

Hi ha pocs honoris causa periodístics. Manuel Vázquez Montalbán, Joaquim Maria Puyal, Rosa Maria Calaf i ara vostè. Això ens diu alguna cosa sobre el prestigi de la professió?

— Encara que siguin universitats renovades, el pes de les carreres clàssiques és molt important. Encara ens costa obrir-nos camí i que l'acadèmia ens prengui en consideració.

Va ser també defensor del lector a La Vanguardia en un moment crític per al periodisme: quan alguns mitjans van confiar en la trucada d'Aznar assegurant-los que l'atemptat d'Atocha era d'ETA.

— L'editor, Javier Godó, que és un home molt pràctic, va preguntar: "Què diuen els nostres corresponsals? Què diuen els nostres experts amb contactes amb policies? Doncs si la nostra gent diu això, tant és el que digui el president de govern".

Recorda algun moment més?

— Quan hi va haver les grans manifestacions pacifistes de Barcelona, per la invasió de l'Iraq, vaig dedicar dues cròniques del Defensor a la qüestió, en favor de les manifestacions. Perquè, quan està en joc la guerra i la pau, un periodista no pot dir que és neutral i que s'ho mira de lluny. Aquí no s'hi val la neutralitat: s'ha d'estar a favor de la vida i de la pau. Algun lector es va queixar i demanava neutralitat. No, la neutralitat aquí és una hipocresia: el periodista s'ha de comprometre pels grans valors com la pau, la llibertat o la justícia. Aquests valors no admeten dubte: no pots dir que davant la injustícia ets neutral.

Vivim en una època difícil per a la dissensió.

— Com a Síndic de la UPF, he actuat a favor de la universitat quan un tribunal va dictaminar que el claustre no va ser neutral davant el tema dels presos polítics. És que aquí no s'hi val la neutralitat. La neutralitat no consisteix en no tenir criteri. Si hi ha presos, s'ha de poder defensar que surtin. De la mateixa manera que l'administració de justícia hauria de poder estar a favor de la Justícia amb majúscules.

No puc deixar-lo marxar sense que em digui quins són els seus tres periodistes de capçalera –morts, per no trepitjar cap ull de poll– i per què.

— Costa molt, això, eh? A veure... Josep Pla, per la seva amplitud de gèneres. Després, tot i que no és ben bé periodista, però sí articulista, escolliria Josep Maria de Sagarra per l'erudició i la riquesa de lèxic i terminologia. El tercer seria Eugeni Xammar, pel motiu contrari que Pla: escrivia poc, però tenia nas per les notícies i una gran capacitat d'anticipació.