Nens ‘robats’ per excés de zel

Sant Joan Despí“Ho vius com si et robessin el fill, com si te’l segrestessin”. Ho diu Cristina López a l’inici de Desemparats: el dolor, el documental que TV3 estrena aquesta nit, a les 21.55, dins del Sense ficció. Des de fa més de quatre anys, la Cristina només pot veure el seu fill durant una hora cada setmana: el gener del 2014 la policia es va presentar a casa seva i se’n va endur el nen, que aleshores tenia sis anys, per portar-lo a un centre d’acollida. Segons explica, els seus pares trobaven poc adequada la manera que havia escollit per educar el seu fill, la van denunciar al·legant que patia trastorns psicològics i els serveis socials van considerar que no era apta per fer-se càrrec de la criatura. Ja fa temps que els informes mèdics han deixat clar que la Cristina, que treballava com a pilot d’avió, no té cap problema mental, però això no ha canviat res: les trobades amb el seu fill continuen reduint-se a una hora setmanal, i sota el control estricte dels tècnics dels serveis socials.

El documental, dirigit per Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa, posa el focus en els errors de l’administració que porten els serveis socials a retirar a alguns pares la tutela dels seus fills sense cap causa que ho justifiqui. Armengou subratlla que aquests casos representen un percentatge molt petit del total, però adverteix que això afecta “centenars de famílies”. “No hem fet un documental contra els serveis socials, que són imprescindibles. Però volem alertar del contrasentit que suposa que per protegir un infant, i en nom d’aquesta protecció, se li acabi fent més mal”, reflexiona la coautora del treball. La directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Georgina Oliva, defensa en el documental que “el marge d’error és bastant petit”, tot i que reconeix que “això no evita el dolor de les famílies”.

La tesi dels directors del programa, defensada també per alguns dels seus protagonistes, és que les famílies afectades per aquests errors de l’administració són “víctimes” del cas de l’Alba, la nena de Montcada i Reixac que el 2006, quan tenia cinc anys, va patir maltractaments continuats per part del seu padrastre que li van acabar provocant greus seqüeles irreversibles. El cas no va ser detectat pels serveis socials, que a partir de llavors van endurir els seus protocols. Però, en el seu afany d’evitar noves situacions com aquella, en algunes ocasions actuen de manera innecessària o desproporcionada.

És el que li va passar a Vanessa Gassull, que també exposa el seu testimoni en el documental. El seu primer fill va néixer amb un problema de salut que provocava que li sortissin blaus a la cara. En una visita al metge, quan el nen tenia un mes, l’hospital va considerar que hi havia indicis d’un possible maltractament, i li van retirar la custòdia. Al cap d’un any va tornar a ser mare, però els serveis socials també se li van endur el segon fill, només un dia després que naixés, simplement perquè hi havia sospites que el seu germà hagués sigut maltractat. Va trigar dos anys a demostrar la seva innocència i a recuperar els fills.

Ni la Vanessa ni la Cristina, igual que la resta de testimonis que apareixen a Desemparats: el dolor, no encaixen en el clixé que, d’entrada, s’associa als menors tutelats: no són famílies desestructurades, ni tenen problemes amb les drogues o l’alcohol, ni tenen pocs recursos. “Són famílies de classe mitjana. És el primer que ens va xocar”, reconeix Albert Elfa. Segons ell, això facilita que l’espectador s’hi senti identificat. “Et podria passar a tu”, diu.

Més enllà d’exposar els casos de famílies i de menors afectats per l’aplicació abusiva del protocol de desemparaments, el documental també posa sobre la taula un debat: ¿és lògic que es pugui retirar la tutela a uns pares de manera immediata i sense la intervenció de cap jutge i que en canvi els procediments judicials per recuperar els fills es puguin allargar durant anys?

Desemparats: el dolor tindrà continuïtat dimarts que ve amb l’emissió d’un segon documental, Desemparats: l’abús, que es fixa en els centres de menors, en les condicions deplorables en què els infants viuen en moltes d’aquestes instal·lacions i en el negoci que algunes entitats, en principi sense ànim de lucre, fan gràcies a l’explotació d’aquestes infraestructures, majoritàriament de titularitat privada. “En alguns casos el que es troben els nens als centres és pitjor que el que tenien amb la família”, lamenta Armengou. A continuació d’aquest segon documental, Armengou i Elfa conduiran un debat sobre el sistema de protecció de menors en què participaran famílies afectades, entitats gestores de centres de menors i representants de l’administració.