Ficció

Peter Vives: "De nen em van fer 'bullying' i creia que ser actor curaria la ferida"

Actor

Laura Minguella

BarcelonaDe mare neozelandesa i pare català, Peter Vives es va fer conegut arran de La Riera, on era el Nil Guitart, fill del temible Claudi Guitart, a qui donava vida Pere Arquillué. L'actor ha participat en produccions estatals com Velvet, El tiempo entre costuras, Águila roja o Operación barrio inglés, on ha tingut un paper protagonista, i també ha passat per projectes internacionals, com quan amb 19 anys va participar en la pel·lícula de Disney The Cheetah Girls2. Aquest divendres, Vives estrena a SkyShowtime Las Pelotaris 1926, sèrie sobre la vida de tres jugadores de pilota basca durant els anys 20 del segle passat.

A Las Pelotaris 1926 tornes a interpretar un personatge anglès, l'Alan Rider, com a Operación barrio inglés o Águila Roja. Et sents encasellat en papers d'estranger?

— Quina diferència hi ha entre fer d’anglès i fer d’espanyol? Són dos ventalls igual de grans. Només pots estar limitat per la capacitat del guionista d'escriure un anglès que sigui un tòpic, però tu pots trencar-lo perquè dins un personatge pots jugar moltíssim. A mi m'és igual d’on siguin els personatges que interpreto mentre siguin interessants o jo pugui fer-los interessants. No em preocupa encasellar-me en personatges estrangers, el que em preocupa és no tenir feina.

Cargando
No hay anuncios

Creus que el teu nom i els teus orígens influeixen en el fet que et donin rols anglosaxons?

— Inevitablement, em dic Peter i el look que tinc no és gaire espanyol, i la gent continua veient-me així. Per sort ja faig bastants càstings com a català i com a espanyol, i espero que continuï així. Potser m'hauré de canviar el nom i posar-me Pedro, com el meu avi, Pedro Vives, i així no em passarà tant. 

Cargando
No hay anuncios

Com és l'Alan, el teu personatge?

— És dels menys conservadors de l'època, dels pocs que dona la possibilitat a les dones que juguen a pilota basca d'estar a primer nivell, com les noies del Barça. M’agrada fer secundaris com aquest, on a més m’han deixat fer bastant i m'ha donat força llibertat pel que fa al personatge en general. 

Cargando
No hay anuncios

Las Pelotaris 1926 és una sèrie amb molt de protagonisme femení. 

— Recordo que el productor volia accentuar-ho molt, era una aposta molt clara, i es va lluitar perquè les dones tinguessin protagonisme. L’esforç el trobo genial, i més tenint en compte l’època històrica en què s’ambienta la sèrie (1926). Crec que està molt bé reconèixer el mèrit que van tenir les dones i com es van empoderar per poder jugar al seu esport. 

Cargando
No hay anuncios

Què va significar per a tu participar a The Cheetah Girls2 sent tan jove?

— Va ser com estar en un núvol. Un món surrealista en què Hollywood ve aquí a rodar una pel·li, en la qual tens un personatge bastant gran, i de cop els americans et tracten com si fossis una estrella, i quan marxen tot torna a la normalitat. Sí que va suposar un canvi dins meu, perquè és una realitat que somiava de nen però que no perseguia, com qui vol ser futbolista. Quan ho vaig tenir al davant va ser un detonant emocional que em va fer agafar les regnes d'aquesta passió i estudiar interpretació per poder ser el millor actor possible. 

Cargando
No hay anuncios

I la teva participació a La Riera com la valores?

— Em va agradar molt treballar a La Riera. Em van agafar a l'últim any de carrera. Recordo que hi havia un lingüista que ens corregia el català i vaig aprendre a parlar-lo molt correctament gràcies a això, perquè cometia molts errors. Una cosa que ens corregia sempre, perquè la sèrie tenia lloc en un restaurant, era el verb provar, que no ens el deixaven dir i havíem de dir tastar. Tret de La Riera, a cap altre projecte m’han posat un coach d’accent, i la veritat és que facilita molt la feina.

Cargando
No hay anuncios

Com recordes els teus anys a la sèrie?

— Amb l’equip ens vam agafar molta confiança, cosa que en altres produccions no és possible perquè en deu o quinze sessions de rodatge no coneixes l’equip. En aquest sentit, a La Riera et pots malacostumar a sentir-te com a casa i jugar amb el text. Trobo que va ser molt positiu fer tantes escenes i poder treballar amb actors amb un nivell interpretatiu molt alt, cosa que no passa a totes les sèries diàries. 

Cargando
No hay anuncios

Sense anar més lluny, el teu pare a la ficció era Pere Arquillué.

— També hi havia la Mercedes Sampietro, el David Selvas, el Jordi Planas… Veient com treballen, preparen i fan tantes escenes aprens molt, sobretot tecnicismes com clavar la marca o no tapar el company, i al final automatitzes tant la part tècnica que et pots centrar en actuar. 

Cargando
No hay anuncios

La Riera t'ha obert les portes d'altres projectes? 

— Sí que em va obrir les portes una mica del món del teatre, i Josep Maria Pou em va oferir fer un Tennessee Williams. Estic molt agraït a La Riera per obrir-me les portes teatrals amb una obra d’aquesta alçada.

Sempre havies somiat ser actor?

— En un inici jo no volia ser actor per les raons correctes. M'havien fet bullying de nen i també per altres coses personals tenia una ferida, i el que volia era ser estimat i valorat. Ser actor era com un somni en què aquesta ferida es curava: jo mirava un actor de Hollywood i pensava: “A aquest home tothom l'estima, no té ningú en contra”, i per a mi això era un ideal. Per sort no vaig començar seriosament amb la interpretació tenint encara aquesta idea, perquè el fet de treballar a La Riera o d’haver fet pel·lícules de Hollywood no em va curar aquesta ferida. Res de fora et donarà la pau que busques.

Ara des de quin punt de vista mires la professió? 

— Vaig descobrir que això em fascinava i vaig començar a ser actor ja des d'un punt en què m'agradava el que feia. Ara miro la professió amb molta més tranquil·litat, no tinc grans metes ni ambicions, simplement vull poder continuar treballant d'això que estimo.