Tomàs Molina ha tornat a la pantalla. Ha fet com els torrons, que tornen a casa per Nadal. El mes d’abril passat, tot just fa vuit mesos, un huracà trasbalsava la tranquil·litat aparent del departament de meteorologia de TV3. Ramon Pellicer anunciava, al Telenotícies Cap de setmana, que Tomàs Molina seria el número dos d’ERC a les eleccions europees. L’home del temps ho va comunicar a través d’un vídeo a les xarxes socials que l’informatiu va reproduir. Explicava que ho feia per lluitar contra la crisi climàtica des de les institucions europees. Assegurava que no se sentia polític, però el discurs ja tenia aires de campanya. Potser perquè aleshores alguns ja s’ensumaven que l’aventura de Tomàs Molina no seria del tot reeixida, a la notícia recordaven que ERC es presentava juntament amb Bildu, que Molina ocuparia el quart lloc i recordava que el 2019 només van obtenir tres eurodiputats.
En aquell moment TV3 no va gestionar gaire bé l’operació eurodiputat, ni per part de l’interessat ni per part de la televisió pública. No es van comunicar a l’audiència les implicacions que tenia aquesta decisió des del punt de vista professional ni com es gestionava el fet que un treballador de la cadena pública es vinculés a un partit polític i participés de la cursa electoral. Més enllà de molta conyeta subtil, es va percebre, en el tractament d’aquest cas, molta improvisació i lleugeresa.
Ara, sense fer soroll, com si no hagués passat res, Tomàs Molina s’ha incorporat sigil·losament a les emissions. Va aparèixer a la roda informativa del 3/24 amb absoluta normalitat per explicar el que ha fet sempre: la informació del temps. Un cop celebrades les primàries internes dins d’ERC, el mar de fons del partit l’ha fet emergir a la pantalla. Té raó que per parlar de temporals i maregassa és igual que siguis dels uns o dels altres. Però aquí no es tracta tant de la informació que dones o la tasca que desenvolupes, ni tampoc de si és un treballador o l'altre. El que cal és saber si tot plegat està obeint a uns criteris especificats o senzillament s’han llepat el dit per veure d’on bufa el vent. Perquè el cas de Tomàs Molina el que sí que crea és un precedent a la televisió pública. ¿Vuit mesos és el temps de guaret establert per dissipar l’estela política d’un treballador?
Després d’uns mítings més aviat dubtosos i uns argumentaris poc estintolats, Tomàs Molina ja ha vist que és millor home del temps que candidat i que contra la crisi climàtica es lluita més còmodament i fàcil des de la televisió que des del Parlament Europeu. Potser, fins i tot, més eficaçment. Però el que és important és que la CCMA defineixi uns protocols clars en aquests tipus de casos perquè, la propera vegada, la televisió pugui gestionar com cal una nova aventura política d’un membre de la plantilla.
