Mussolini, de periodista a dictador

BarcelonaAl primer terç del segle XX la premsa partidista va ser clau en la mobilització de les masses d'un i altre signe i en les estratègies per assolir el poder, de manera que les redaccions eren una extensió de la lluita política. L'exemple més clar és la figura de Benito Mussolini, que primer va ser director de l'òrgan oficial dels socialistes de Milà, el diari Avanti, i després del seu gir reaccionari va fundar el diari que seria el far de la contrarevolució feixista, Il popolo d'Italia. Al llarg de la seva vida, Mussolini va fundar i va escriure en desenes de publicacions i va mantenir enceses polèmiques amb els polítics del seu temps, com ara Alcide de Gasperi, director d'Il Trentino, que després seria un dels pares fundadors d'Europa. Des de les pàgines d'Il Popolo d'Italia, Mussolini feia política i manipulava les masses: ara cridava i justificava la violència, ara en renegava, segons els interessos de cada moment. En aquella època, comprar un diari equivalia a ser militant, els articles es llegien com si fos paraula de Déu, i cadascú tenia els seus autors preferits. Entre els comunistes, per exemple, aviat es va fer famós Antonio Gramsci, que havia fundat L'Ordine Nuovo.

Però les paraules que s'escrivien als diaris havien de tenir el seu correlat al carrer. Mussolini, per exemple, ordena a les seves esquadres de camises negres que destrueixin la redacció de l'Avanti, cosa que equival a deixar l'enemic sense capacitat de comunicar-se amb les seves bases. Als anys 20, els diaris són com castells que es defensen amb armes. No fan periodisme, són òrgans de propaganda. I Mussolini va passar d'escriure articles incendiaris a convertir-se en dictador. Poc després, Goebbels en prendria nota a Alemanya.