«‘Fleabag’ no té espai per al sentimentalisme»

BarcelonaEn la passada edició dels Emmy, Fleabag (Amazon)es va emportar els premis de millor comèdia, millor guió, millor direcció i millor actriu de comèdia. Isobel Waller-Bridge, compositora de la sèrie i germana de Phoebe Waller-Bridge, creadora i protagonista, riu quan li diuen que una petita part de l’èxit també és seu. Ella és la responsable del riff gairebé punk que marca la primera temporada de la sèrie i de la melodia de to eclesiàstic -una mica èpica, una mica terrorífica- que impregna la segona entrega, en què la Fleabag coneix un capellà catòlic, interpretat per Andrew Scott, per qui se sent atreta.

“És al·lucinant, extraordinari!”, exclama Waller-Bridge, que va ser una de les convidades del passat Serielizados Fest, quan se li pregunta per l’èxit de la sèrie. Fleabag es basa en un monòleg homònim escrit i protagonitzat per Phoebe Waller-Bridge que es va estrenar al Festival d’Edimburg el 2013, i en el qual la compositora ja col·laborava musicalment. Tres anys més tard, la peça feia el salt a la petita pantalla: la primera temporada va ser celebrada pels crítics, però va ser amb la segona, estrenada l’abril del 2019, que els mitjans i els espectadors pràcticament van embogir. “Mai vam tenir cap expectativa amb Fleabag, cap ni una. La resposta ha sigut meravellosa i els Emmy el millor comiat”, assegura Isobel Waller-Bridge, que, com la seva germana, dona per tancada la sèrie definitivament.

Perseguida per la música

Les angoixes i les disjuntives a què s’enfronta la Fleabag, una noia londinenca d’uns 30 anys, estan remarcades per la música creada per Isobel Waller-Bridge, que també ha participat en la banda sonora d’altres produccions, com Black mirror i la pel·lícula Vita & Virginia.

“La Fleabag és un personatge molt complicat, que comet molts errors, va cap a algun lloc però no sap quin. No demana perdó i no té espai per al sentimentalisme”, detalla Waller-Bridge. Va ser per la forta energia del personatge que a la primera temporada van apostar per un tema d’accents metàl·lics i punk. En canvi, a la segona temporada la música està tenyida pel component religiós del personatge interpretat per Andrew Scott.

“La música de la segona temporada de Fleabag està feta imaginant un cor grec que comenta tot el que passa i segueix els personatges. Quan utilitzes la música temàticament i la poses en escenes amb diferents temperatures, la mateixa música et pot fer sentir molt alegre o espantar-te. La música de la segona temporada persegueix la Fleabag perquè ella mira una mica menys a càmera i trenca menys la quarta paret [un dels elements distintius de la sèrie]”, explica la compositora.

La peça principal de la segona temporada és un kírie, una de les parts habituals d’un rèquiem i que és a la pràctica una pregària. La paraula grega kyrie significa Oh, senyor, però les germanes Waller-Bridge van afegir a la peça algunes paraules trampa. “Una nit la Phoebe i jo vam pensar què passaria si féssim un joc de paraules, i vam començar a buscar paraules de l’anatomia del cos per ficar-les a la composició, però hi estan molt amagades”. “Molta gent ens ha dit que sent com si el cor digués « Fleabag »o «priest » [capellà]. Això em fa molt feliç perquè si creuen que senten això deu ser perquè la música connecta realment amb els personatges, cosa que és realment gratificant”, diu entre rialles.

La personalitat dels personatges és, de fet, un dels elements amb els quals treballa Isobel Waller-Bridge quan ha de composar. Per a ella explicar una història a partir de la música implica “anar al centre del que senten els personatges”. Per això normalment comença a treballar agafant com a punt de partida una única escena, que posa les bases del que serà la resta de la composició musical. “Ha de ser alguna escena important, com una escena d’amor, la primera vegada que un personatge es troba amb un altre o un conflicte”.

“Col·laboris amb qui col·laboris acaba convertint-se en la teva família, formes unes relacions molt intenses perquè estàs creant un nou món, però la meva germana i jo ens coneixem tant que tot és molt més ràpid”, explica la compositora, que reconeix que moltes vegades no necessiten ni paraules. “El millor de treballar amb la meva germana és que podem estar parlant d’una cosa completament diferent i de sobte dir: «Per cert, ¿has pensat en allò que et vaig dir, ho canvio?» «Sí, sí, allò no funcionava»”.

Waller-Bridge assegura que aquests últims mesos s’ha preguntat moltes vegades per què un personatge tan extrem com la Fleabag ha sigut capaç de connectar amb espectadors de tot el món. La seva autoresposta és que, a banda de tocar temes tan universals com la família, l’amor, la pèrdua i el perdó, la sèrie neix de la veritat. “L’únic que puc dir és que sé que Fleabag va ser feta des de la veritat més absoluta. Crec que cada una de les persones que vam treballar a la sèrie teníem molt clar cap on volíem anar, i espero que la gent ho detecti”.