Màgic Andreu: “Estic muntant un número de màgia per a quan vagi amb cadira de rodes”
Il·lusionista
BarcelonaEl Màgic Andreu obre les portes de casa seva a l’ARA per compartir un relat de la seva trajectòria vital. Durant uns anys, engegar TV3 i no topar-te’l era més difícil que serrar una persona en dos i recompondre-la, o endevinar una carta amb els ulls embenats. Ara viu lluny de les pantalles, però es declara feliç –i a punt de casar-se de nou– i segueix plenament actiu: gales, classes, una botiga de màgia... i les seves activitats més solidàries.
Abans de la màgia i de treure conills de barrets de copa treballaves amb uns altres animals: els gossos. Eres ensinistrador per vocació?
— No, per casualitat. Jo, en aquella època, venia samarretes. I un dia era al Parc de les Feres i vaig veure una fumarada increïble, tot Barcelona estava ple de fum. Estava passejant amb el meu gos, el Meté, i vaig anar seguint el fum: resulta que era l’incendi de l’Antiga Scala de Barcelona. El cap de bombers em va explicar que hi havia tres persones dins que no aconseguien trobar. Jo li vaig dir que estava ensinistrant el meu gos i que, si en tenien alguna peça de roba, podíem intentar trobar-les.
Hi vas entrar?
— Quan les brases es van assentar, sí. El meu gos es va posar a plorar, plorar i plorar, però no vèiem res. Fins que vam mirar cap amunt i vam veure el cos d’un dels treballadors, penjat a l’ascensor, carbonitzat. Més endavant vam trobar un lloc on havien quedat sepultades dues persones més. A partir d’aquí, em vaig dedicar ben bé tres o quatre anys a ensinistrar gossos. Fins que un assistent a una de les meves demostracions em va fer un joc de màgia: aquí es va acabar el senyor Francesc Andreu i va néixer el Màgic Andreu. Vaig assajar, assajar i assajar. Al cap d’un mes, i amb una filla de tres mesos, vam anar a la Costa Brava, a provar sort.
Tot un rampell. Ets una persona d’impulsos?
— Sí! Del tot! Això em defineix, sí.
El teu primer escenari va ser singular: un restaurant macrobiòtic.
— Exacte, a Lloret. Res, tot just sabia quatre jocs. Els vaig preguntar si cobraria i em van dir que no, que allà funcionaven amb les propines. A mi no m’agradava, això que un màgic demanés propines, així que vaig pensar de posar un barret a la sortida que deia “Deixeu aquí els diners per al menjar del conill”. I va ser un èxit de recaptació!
Quan et va arribar el trampolí a la fama?
— Un senyor que es deia Àngel Casas em va veure fent màgia de prop en un restaurant. I, bé, no es va enamorar de la meva màgia, sinó del caràcter que tenia. Em va proposar de ser al seu programa de TV3, però durant els anuncis, per entretenir el públic. Quan el programa tornava de la pausa publicitària es queixaven i volien més estona. I l’Àngel, que era molt llest, em va reptar a sortir en directe. “T’hi atreveixes?”, em va preguntar.
I la resta és història, que se sol dir. Parlem d’aquestes decisions en calent. Te n’has penedit mai, de seguir l’instint?
— No, no, no! Ara faré 76 anys i, si tornés a néixer, em voldria tornar a equivocar amb les mateixes coses, perquè això m'ha donat un bagatge i una experiència, tan bona i tan maca, que voldria tornar-la a tenir.
Però segur que hi ha hagut algun error, alguna ensopegada. És impossible viure sense entrebancar-se de tant en tant.
— Segur que n’hi ha molts, però me'ls he pres sempre de conya. I he pensat que passaven per alguna cosa. Mira, jo tinc una experiència molt colpidora: havia d’agafar un avió, però ja no tenien plaça. Vaig pregar que em deixessin pujar, que li oferissin diners a algú per anar-hi jo... No hi va haver manera. I aquell avió, on, per cert, viatjava l’exministre franquista Gregorio López-Bravo, es va estimbar.
Tens la sensació d'haver nascut més d'un cop?
— Doncs sí... A Xile hi va haver una altra desgràcia d'avió molt important, i jo anava en aquell avió, però no em va passar res. No sé si hi crec o no hi crec, en aquestes coses, però cada vegada em sembla més que hi ha un senyor que es diu Àngel de la Guàrdia... O potser no es diu així, però penso que hi ha alguna cosa d'aquesta mena. Mira, això jo no ho havia dit mai, però tot el que jo he cregut, ha passat. Sempre, sempre. T’ho dic amb la mà al cor. Crec que les casualitats no existeixen, són causalitats. Són vibracions, són forces.
Encara sobre els inicis, també actuaves a les Rambles. Actuaves al costat de tres mims als quals tampoc no els ha anat malament.
— Sí, els diumenges anàvem a la plaça del Pi i fèiem un xou tots quatre. Eren El Tricicle, esclar. Després anàvem a l’apartament petitet de 40 metres quadrats on vivíem i allà ens repartíem la gorra i jo preparava uns biquinis. Jo m’he fet a mi mateix. Els meus pares no confiaven en mi. La meva mare ni explicava que jo estava a la Rambla, no ho deia a ningú. I el meu pare deia que me n’havia anat de viatge.
Això de fer màgia pel carrer devia semblar-los una extravagància, potser?
— Els meus pares eren uns senyors que tenien els seus dinerets. Anaven a esquiar, a la Costa Brava... Però jo no combregava massa amb el pare. Era vinater i vaig treballar amb ell. No m’agradava el que feia, no ens posàvem mai d’acord, així que, amb divuit anys, me’n vaig anar de voluntari al servei militar. Dos anys i mig, hi vaig ser. Quan vaig tornar, el meu pare ja no em va voler més amb ell, així que vaig haver d’anar a vendre camises, nens Jesús de porcellana... Va ser dur.
Però et devia enfortir.
— M'ho vaig currar sense ajudes de ningú, al dia a dia, amb la il·lusió d’estar fent una cosa que m'agradava. Jo em despertava cada matí i em deia: “Però si soc mag! Puc posar-me una pesseta a la mà i fer-la desaparèixer”. Jo he cregut en els somnis i els somnis han cregut en mi. Vaig passar una època de la meva vida molt malament, fins que no vaig fer els 32 anys, quan vaig començar a fer màgia. A partir d'aquí, la vida ha sigut benevolent amb mi.
La teva màgia amb humor podria semblar una reacció a aquests inicis durs, però en realitat tu vas començar com a mag, diguem-ne, seriós.
— L’humor va arribar per accident. Va ser a Mataró, en un lloc que es deia Els Ninots. Tot just començava i pensava que portar moltes taules ajudaria a omplir l’escenari. Doncs bé: vuit taules plegades, portava. I també duia un ànec, que agafava cartes de fusta. Un dia em va caure una carta a terra, em vaig ajupir i, amb l'esquena, vaig tombar una de les taules i va fer efecte dominó: totes les taules per terra, les anelles xineses... I la gent va riure de valent, perquè creia que era buscat. Em van contractar durant un mes amb la condició que cada dia, quan faltessin deu minuts per al final, caiguessin les taules a terra.
Als anys 90 vas fer molta televisió. Enyores aquella època?
— A veure, és una pregunta difícil. M’ho vaig passar molt bé, però ara, pencant de la manera que pencava... no hi tornaria. Pensa que dormia dues o tres hores. I, amb la mà al cor, et dic que mai m’he pres una pastilla per no adormir-me, ni un petardo. Mai. Tirava a base de cafès. Ara agafo les gales que em semblen bé, i estic content. Encara que siguin barates, si crec que les gaudiré, les faig. A més, faig classes, tinc una botiga de màgia...
No sé si et planteges mai penjar el barret de copa.
— No! Què he de fer, si no? Anar a jugar a la petanca? Amb tots els respectes per als petancaires.
El millor entrevistat que has tingut mai?
— Charlton Heston. La meva mare estava enamorada d’ell i, quan l'hi vaig dir, em va aturar: “I on és la seva mare?” A Barcelona, era. I ell: “Doncs no es preocupi”. I va trucar a la seva assistent i la va fer anar a buscar en limusina. Li vaig haver de trucar abans, per avisar-la: “Mare, que ve el Charlton Heston a buscar-te!” La mare plorant, esclar.
I algun que te les fes passar magres?
— Christopher Lee. Anava molt de superanglès antipàtic. Quan li vaig dir si estava cansat que l’encasellessin en el paper de Dràcula es va girar. “Perdoni, vostè no està informat. Tinc més pel·lícules que he fet d’altres personatges que no pas de Dràcula”. I aquí em va cascar l'entrevista.
Quin és el teu truc preferit?
— Mira, el meu joc preferit és el més simple del món. Ensenyo les mans buides, tanco la mà i... en surt un mocador vermell! [I, efectivament, un mocador vermell apareix del no-res!] Aquest és el joc més increïble, i el segueixo fent al meu xou. És el meu començament des de fa 45 anys.
No em passa per alt que m'has corregit dues vegades. Jo he dit trucs de màgia i tu n'has dit jocs.
— Sí, jo en dic màgia. A les classes sempre els aviso que no diguin que faran un truc. Un truc el fan els tramposos. El nucli d'un mag és fer màgia. L'aviador porta un avió i un mag fa màgia. No pas trucs. Jo sempre dic: “Et faré una màgia”.
La màgia serà una disciplina immortal o, en aquests temps en què tot està explicat i es troba en mil vídeos de YouTube, ha entrat en decadència?
— Té etapes, però no mor mai. Fixa-t'hi: tothom sap com es va la Lluna, tothom sap què és un àtom, però agafes una moneda, la fiques al puny, bufes... i no hi és. I, esclar, la gent no s’ho explica.
De fet, a Barcelona tenim el referent del Mago Pop, que és tot un fenomen.
— Sí, el Mago Pop és un paio molt bo, i molt jove, que ha donat una empenta brutal a la màgia. Se li ha d'agrair. Molts mags el critiquen, perquè li tenen una miqueta d'enveja... Però l'enveja és el reconeixement del fracàs propi, no? En aquest país, quan algú triomfa, sempre hi ha qui es queixa. Jo l'admiro i em consta que penca molt. Tots els meus respectes pel Mago Pop, i que segueixi fent trempar la gent al teatre.
Hi ha puristes que consideren inacceptables alguns dels recursos que fa servir.
— A veure, tu imagina't que vaig jo i dic: “Escolti, jo soc un purista i això es fa així o aixà...” No, escolti, foti’s la llengua al cul. Jo vull gaudir d’un espectacle, i aquest senyor me'l dona. Ja està. Oi que veus el Superman i no dius: “No, és un paio amb calçotets a sobre d'un esquijama blau i vola perquè el duen amb cables”. Ja ho saps, que no és de debò, però al·lucines de veure el Superman volant.
En concret, algun mag l'ha acusat de fer servir ganxos entre el públic.
— Jo no ho sé. Diuen que molts mags tenen gent que està conxorxada amb ells. Jo, particularment, no ho faria. A mi m'agrada arribar, agafar un paio del públic que no conec de res i fer el joc. Però és la meva opció. Cadascú amb el seu cor.
Parlem del professor Màgic Andreu. La teva assignatura es diu La màgia com a tècnica de comunicació. No sé si, amb l’auge de les fake news, en podries fer una altra que fos La comunicació com a tècnica de màgia.
— Avui dia la comunicació és molt enganyosa, molt. Molt més que la màgia, perquè a ells no se’ls veu el truc.
Un buda prou gros que tens al menjador de casa presideix aquesta conversa. És el símbol de la teva relació amb el Nepal, on passes diverses setmanes a l’any.
— Fa quinze anys que hi vaig. Vaig crear un projecte en el qual no vull gent, perquè estic fart de mamonades i, al final, jo sol vaig millor. Al principi hi havia gent que em donava 500 euros, i aleshores em demanava que li fes la factura inflada. Res, jo de cada gala agafo uns quants diners, meus, i me’ls poso a la butxaca. Aleshores me’n vaig allà i compro menjar, roba, finanço alguna operació mèdica de nanos que ho necessiten... I, quan s’acaben els diners, torno. Que m'hi estic cinc mesos? Doncs cinc mesos. Que me n'hi estic dos? Doncs dos. L’últim cop els diners se’m van acabar de seguida perquè al Nepal hi ha molta misèria. Esclar, allà jo gasto ben poc: un hotel em costa 7 euros diaris i per 2 euros menjo bé.
Per què el Nepal?
— Doncs mira, un altre cop, tot va ser casualitat: jo tenia un apartament a Sagrada Família i, just al costat, hi havia la Casa del Nepal. Em va encantar, aquella gent. I vaig decidir anar-hi un parell de mesos.
També has fet tasques solidàries amb infants oncològics.
— Sí, he estat més de 50 anys a l'Hospital Vall d'Hebron, a oncologia i hematologia, fent màgia als nanos.
¿És el públic més difícil o el més fàcil?
— Jo et diria que, si ho fas bé, és el més agraït. Sovint estan avorrits, així que el dia que hi anava... increïble. Ara, si el tractes infantilitzant-lo, llavors no anem bé. A més, un nano oncològic és molt adult: es fa adult molt de pressa.
I per a tu, com a artista?
— El primer any ho vaig passar bastant malament. T'encarinyes dels nanos, els ensenyes quatre jocs i, de vegades, es moren. I això que ara la mortalitat ha baixat molt: cada any n’hi ha més que es curen. Però quan peta algú amb qui has creat vincle... És terrible. Passes una nit fatal. Fins que, aviat, aquell llit torna a estar ocupat per un altre nano i tu has d’estar net, bé i content, perquè si no ho transmets, i això no t’ho pots permetre.
Encara et meravella, la vida?
— Sí, cada dia. Em moriré abans d'hora, jo. Em moriré abans dels 100 anys! Esclar que em meravella. Pensa que m'estic muntant un número de màgia per a quan vagi amb cadira de rodes. T'ho juro. I un altre per a quan ja estigui bastant cascat, en què tot passa en un geriàtric. I faig màgia amb els aparells del geriàtric.
Clarament mantens la il·lusió. Fins al punt que, si no l’erro, aquest estiu et cases.
— Exacte! L'amor de la meva vida ha arribat. Jo em vaig casar dues vegades i després vaig tenir una convivència amb una tercera senyora, durant catorze anys, amb qui vaig tenir una filla que es diu de nom complet Joana Andreu Cap Problema, perquè mai me n’ha donat cap! I ara tinc ganes de tornar a compartir. Tinc il·lusió. Al cap i a la fi, soc il·lusionista, no?