‘Muñeca rusa’, la primera gran sèrie del 2019
En un moment de crisi en el culte a la ficció televisiva, ‘Russian doll’ ens recorda en un bucle temporal per què ens vam enganxar a això de les sèries
Nadia Vulvokov (Natasha Lyonne) mor a la festa del seu 36è aniversari, que li ha organitzat una amiga a casa seva, en l’edifici que havia ocupat una antiga escola talmúdica. I, a partir d’aquí, la protagonista retorna un cop i un altre al punt de partida d’aquesta mateixa nit, quan està a punt de sortir del quarto de bany de l’apartament en qüestió. L’estructura narrativa de Muñeca rusa, la repetició gairebé en bucle d’una mateixa situació que tanmateix va canviant a partir de la consciència que en pren la protagonista, no és nova, però aquesta producció de Netflix aconsegueix treure’n el millor profit. Amb tot just vuit episodis de mitja hora escassa, la sèrie aprofundeix en el perfil dramàtic de la protagonista; s’endinsa sense fer-se farragosa en moltes de les qüestions existencials, paradoxes morals i reflexions metanarratives que propicien aquest tipus de plantejaments, i ofereix un dels millors retrats que hem vist recentment en petita pantalla del profund vincle dels novaiorquesos amb la seva ciutat.
A més a més, Muñeca rusa navega sense naufragar entre un humor de voraviu irònic i l’angoixa existencial a partir de la situació digne de Sísif a què es veu abocada la protagonista. Celebrem trobar-nos davant d’una sèrie adulta en el millor sentit de la paraula, ara que, en la renovada vocació d’agradar a tots els públics de les ficcions televisives, cada cop adopten tonalitats més toves. Muñeca rusa és una creació a tres entre Amy Poehler, un dels noms sorgits d’aquella fornada gloriosa del Saturday Night Live d’on també provenen Tina Fey, Kristen Wiig o Maya Rudolph; l’àcida Leslye Headland, autora d’una comèdia en femení prou fosca com Bachelorette, i la mateixa protagonista. A Natasha Lyonne la teníem clissada d’ Orange is the new black, i de papers anteriors com a jove actriu en la saga American Pie, i especialment, a But I’m a cheerleader de Jamie Babbit, comèdia adolescent LGBT+ de culte. Amb la seva veu rogallosa i la melena arrissada tenyida de vermell, a Muñeca rusa encarna aquesta enginyera informàtica amb un punt de barra i hedonisme que acaba en un bucle dins de l’espai temps. I així Lyonne es confirma com una presència sensacional en el cinema i la televisió contemporànies.
Curulla de referències diverses, Muñeca rusa cita les múltiples ficcions anteriors que han jugat amb estructures o escenaris similars, des de La zona morta de David Cronenberg fins a les aventures d’ El coiot i el correcamins, que, com la Nadia, també es veu condemnat a morir un cop i un altre. També reivindica com un llegat que passa de generació en generació entre dones el llibre Emily, la de Lluna Nova, de L.M. Montgomery.
Entre les diferents teories per llegir la sèrie que han sorgit arran de la seva estrena, la més interessant és la desplegada a Twitter per Jason Zinoman. Aquest crític del New York Times interpreta Muñeca rusa com una ficció sobre com els habitants de Nova York intenten mantenir viu l’esperit contracultural i bohemi de la ciutat, que va començar a desaparèixer a partir dels anys 80, amb els aldarulls al Tompkins Square Park com la fita que marcaria un abans i un després en aquest sentit. El final de la sèrie atorga força a aquesta interpretació, que tampoc invalida tantes altres mirades. Les creadores rematen l’últim capítol amb el tema Alone again or de Love, una de perles més conegudes en una banda sonora atípica i a to amb l’excel·lència de Muñeca rusa.
+ Detalls
'Muñeca rusa'
De Leslye Headland, Natasha Lyonne Amy Poehler
Netflix