Movistar+ reivindica Lola Flores més enllà dels clixés
La plataforma estrena 'Lola', una docusèrie que analitza amb ulls contemporanis l'aportació artística de la folklòrica
BarcelonaLes plataformes en streaming s'han convertit en àvides recuperadores dels mites populars de la televisió analògica. Després de noms tan dispars com Jesús Gil, la Veneno, Marianico el Corto o Parchís, ara li arriba el torn a una de les grans icones del segle XX espanyol: Lola Flores. La docusèrie Lola arriba aquest dijous a Movistar+ i intenta mostrar la bailaora, actriu i cantant amb un prisma que la relaciona més amb l'actualitat.
Per fer-ho, el director Israel del Santo s'ha capbussat durant un any en la intensa empremta audiovisual que va deixar Flores, especialment quan, a la dècada dels noranta i a l'albor del naixement de les televisions privades, va voler deixar narrada la seva vida en múltiples programes, sobretot a Antena 3, o bé les entrevistes que li va fer Jesús Quintero, de quan encara es podia fumar al plató. La col·lecció d'anècdotes és impressionant, i poques persones de la seva època van saber construir-se tan bé el personatge –icona gitana segons ella mateixa pregonava, sense ser-ne realment– i convertir una breu trobada amb Winston Churchill en poc menys que una amistat.
"He intentat modernitzar la imatge de Lola Flores perquè arribi a generacions que no van conviure-hi", explicava Del Santo a l'ARA. "I, per als que sí que la coneixien, doncs que en tinguin una col·lecció molt més completa". L'últim gran esforç per explicar la figura de l'artista va ser Lola, la película, estrenada el 2007. El relat d'aquesta sèrie arrenca amb el seu naixement, en el si d'una família modesta, durant els anys de la República i mostra també l'impacte de la Guerra Civil, el franquisme, l'esclat dels vuitanta i els noranta... "Es va anar transformant al llarg de cinc dècades. Ella podia amb tot", assegura Del Santo. Anteriorment, aquest director havia signat títols com Adventum (sobre els primers anys de la conquesta d'Amèrica), El Palmar de Troya (que se centra en una delirant secta catòlica) o El corazón del imperio (una història de Roma explicada per les seves protagonistes).
La docusèrie alterna clips de Flores en acció –ara ballant, ara actuant, ara explicant una batalleta amb els ulls volcànics clavats en la càmera– amb nombroses entrevistes. D'una banda, al seu clan; i, de l'altra, a historiadors i personalitats del món musical, com Martirio, Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda, la Mala Rodríguez o María José Llergo.
Una de les apostes de la sèrie és treure la figura de Lola Flores del clixé folkloritzant del franquisme. En aquest sentit, es recorda que les coples eren composicions musicals popularitzades als anys vint i que, en moltes ocasions, es tractava de cançons evocadores dels baixos fons. Les dones que hi apareixien rarament es podrien considerar l'ideal nacionalcatòlic, ja que sovint eren les amants dels homes casats, les prostitutes, les descastades. I rere moltes d'aquestes coples hi havia una reivindicació d'aquestes dones, fins al punt que a Lola s'arriba a comparar aquest empoderament –per la via d'autoafirmar-se en allò que la norma social considera pecat– a l'actitud de les cantants de trap contemporànies. La sil·labació sincopada d'algunes de les seves cançons, així mateix, acosta Lola Flores al rap més del que podria semblar en un principi.
"Volíem deixar clar que, ja no Lola Flores, sinó la copla, és un moviment musical que esclata a la República", recorda Del Santo. "És possible que, a primera vista, a algú li pugui semblar un gènere gris o caspós, però quan ho revises descobreixes que les lletres transcendien molt més enllà. Hi ha lletres que podrien ser de C Tangana o de la Mala Rodríguez. I Rosalía pren inspiració de Lola Flores. De fet, la seva actitud, de fer-s'ho tot ella mateixa, té més a veure amb el punk que amb la copla". El director, de 45 anys, admet que abans de rebre l'encàrrec no coneixia especialment l'obra o la vida de Flores, més enllà dels tòpics, però assegura que això li ha donat molta capacitat a l'hora de retratar-la sense apriorismes. I, sobretot, "rescatar la seva dimensió artística", segons el responsable de Lola, ja que la part biogràfica va acabar menjant-se també la seva aportació al flamenc.
Un altre dels angles de la sèrie és mostrar com es tractava d'una artista rabiosament intuïtiva, que s'enorgullia de no tenir imitadores, ja que ella, cinc minuts abans de pujar a l'escenari, no sabia què diantre ballaria. "M'he passat un any veient arxius i tinc clar que era una dona de pura intuïció", diu Del Santo. "Tenia moltíssim caràcter i algunes idees clares que era capaç de dur fins a les últimes conseqüències. I moltes, moltes ganes de ser artista, de transcendir a l'època. «Ni canta ni baila, però no se la pierdan», assegurava que havien dit a la premsa internacional. Però no hi ha registre que això aparegués mai. Només era ella, alimentant molt bé la seva llegenda".
Lola és una producció de 100 Balas per a The Mediapro Studio i consta de quatre episodis de 50 minuts.
