Movistar+ explora el poliamor a la tèrbola ‘El embarcadero’

ValènciaDues dones. La primera, l’amant. Una noia apassionada i sensual que habita un edènic casalot envoltat de camps d’arròs i de sèquies virginals. La segona, l’esposa. Una metòdica arquitecta que viu en un pis d’una València cosmopolita i tecnològica. Aquests són els dos mons entre els quals transita l’Óscar, el protagonista d’El embarcadero, la nova sèrie de Vancouver Media, la productora d’Álex Pina i Esther Martínez Lobato, impulsors de La casa de papel (la sèrie de parla no anglesa més vista a Netflix), que aquest divendres estrena Movistar+ i que ha sigut coproduïda per Atresmedia Studios. Es tracta, a més, del primer projecte de la televisió privada de Planeta que s’elabora per a una plataforma de pagament.

Els encarregats de donar vida a aquest triangle amorós a mig camí entre la infidelitat, el poliamor i la poligàmia són els actors Álvaro Morte (conegut pel seu paper del Professor a La casa de papel, i que aquí fa d’Óscar), Verónica Sánchez (Alejandra) i Irene Arcos (Verónica), que durant dues temporades de vuit capítols revelaran els misteris que amaga la mort d’un dels protagonistes i, sobretot, la vida d’un home enamorat de dues dones.

Tot i la trama sentimental, la cirereta del pastís i un dels elements més magnètics de la sèrie no és de carn i ossos. Es tracta, en paraules de Martínez Lobato, d’una “hipnòtica” Albufera de València, que llueix amb especial força gràcies a la seva ruralitat atemporal i al contrapunt que ofereix una urbs simbolitzada per una futurista Ciutat de les Arts i les Ciències. Dos espais antitètics i separats només per pocs quilòmetres, en una encertada representació de la dualitat paisatgística i humana de la societat valenciana.

Estimar més d’una persona

Segurament l’aportació més destacada de la sèrie és l’acostament a alguns dels racons més complexos de les relacions humanes, com l’estima, la fidelitat i la lleialtat. Un territori en què Álex Pina i Esther Martínez Lobato conviden a penetrar sense “prejudicis” i despullant-se de “la culpa nascuda de l’educació judeocristiana”.

En la mateixa línia, l’actriu Verónica Sánchez, que interpreta l’esposa enganyada, destaca “la generositat i la valentia” del seu personatge que, “tot i semblar una persona petita, maldestra i apocada, arriba un moment que decideix no deixar-se pressionar i clava un cop a la taula”. Per a l’actriu, “malgrat tota la pressió, el seu personatge és capaç de dir prou i començar a defensar el que sent, que és que el seu matrimoni ha sigut veritable, malgrat que tothom el vol reduir a la infidelitat del seu marit i li diuen que ha de veure l’Óscar com un complet cabró”.

Per a l’altra protagonista de la sèrie, Irene Arcos, el seu personatge també amaga una gran dosi de coratge que va molt més enllà d’una aparença de dona extravertida, lliure i decidida. “La seva valentia neix de la capacitat de superació que té, perquè al darrere d’una imatge idíl·lica hi ha tot un esforç per remuntar les ombres, les pors i les coses que fan mal. Una força que l’ajuda a atrevir-se a viure la vida i l’amor de maneres diferents”.

Tot i que la sèrie se centra en les relacions amoroses i defuig l’acció trepidant de propostes d’èxit com La casa de papel, El embarcadero no renuncia a uns dels pilars de la narració televisiva actual: la tensió i el ritme. Així ho asseguren els creadors de les trames, que defensen que “també és una sèrie frenètica”. “La diferència amb altres propostes és que en aquesta ocasió, per generar addicció entre els telespectadors, en comptes de bombes s’ha optat pels sentiments”, explica Álex Pina, que destaca l’aposta per un llenguatge “en ocasions poètic” i una narració “molt fragmentària”.

“Les sèries televisives necessiten córrer riscos. Els personatges ja no poden ser previsibles perquè l’espectador té un gran bagatge i ha vist molta ficció. Les formes tradicionals d’estructurar un relat ja no serveixen. No cal mantenir l’ordre cronològic, podem desmuntar la història i després el teleespectador ja l’ordenarà”, subratlla l’autor d’alguns dels èxits de la ficció espanyola televisiva com Periodistas, Los Serrano i El barco.

També sobre la manera d’explicar la sèrie, una de les seves protagonistes, Irene Arcos, defensa el caràcter de “ thriller lluminós d’ El embarcadero ”, i reflexiona: “En aquest gènere estem acostumats a la foscor, però la sèrie està situada en un espai obert, l’Albufera, i quan els personatges es trenquen per dins no es troben en una habitació o en un altre espai tancat, sinó a la platja o enmig d’un canyissar, i això suposa un element molt nou”.

La fascinació per l’Albufera

La que no és tan nova és la fascinació cinematogràfica generada pel llac litoral valencià. Si mirem enrere podem trobar sèries icòniques de la filmografia espanyola postfranquista com Cañas y barro (1978) i La barraca (1979), que a partir de les novel·les de Vicent Blasco Ibáñez van retratar la vida en aquest espai d’aiguamolls, camps d’arròs, pescadors i mar. Un camí que més recentment ha recorregut el valencià Nacho Ruipérez amb la seva primera pel·lícula, El desentierro, que al novembre va obtenir sis guardons en la primera edició dels Premis de l’Audiovisual Valencià.

I és que l’Albufera no sols és una gran superfície d’aigua dolça, capaç d’esdevenir un dels símbols de l’imaginari col·lectiu valencià, sinó que sobretot és un gran ecosistema natural i humà que exemplifica com, de vegades, el paradís també és ben a prop de casa.