Una lluita contra la desmemòria

ValènciaEl so colpidor de la dolçaina interpretant la Muixeranga acompanya un seguit d’imatges de la infantesa de Guillem Agulló. L’atac al camp de Llevant. La mort de Miquel Grau. Les bombes a casa Fuster. La manifestació històrica per l’autogovern del 1977. La violència del Yomus, la penya filonazi del València CF. Així comença La mort de Guillem, una pel·lícula que relata l’assassinat d’un jove de Burjassot (Horta) independentista i antifeixista a mans de l’extrema dreta l’11 d’abril del 1993 a la localitat valenciana de Montanejos (Alt Millars). Pel camí, un combat. Una lluita contra la desmemòria.

El film, produït a tres mans per les productores Lastor Media, SomBatabat i Suica Films i coproduït per À Punt i TV3, es va preestrenar ahir a la nit a la Filmoteca de València. A l’acte hi van acudir el director, Carlos Marques-Marcet, els protagonistes i la família Agulló. “Tenim una sensació agredolça”, confessa Betlem, la germana gran de Guillem. “És com una xicoteta victòria, però, al mateix temps, és dur veure una pel·lícula que tant de bo no s’haguera fet mai”, apunta. El pare de Guillem, emocionat, explica la duresa que els suposa veure el film: “És reviure aquells moments de desesperació, d’enfonsament, de ruïna, de destrossa. Però 27 anys després tornem al cor de València a reivindicar la lluita antifeixista”.

Homenatge a la família

La quotidianitat de la vida de Guillem amb la seva família i els amics impregnen els primers minuts de la pel·lícula. Una senzillesa que conviu amb l’evident protagonisme de música, símbols i pensaments que mostren el compromís polític del jove. Un adhesiu d’una esvàstica amb un símbol de prohibit cosida a la jaqueta per la mare és l’últim que apareix d’ell abans de la seva mort. Amb poques seqüències per recrear-se en l’assassinat, el film aposta més aviat per mostrar el patiment d’una família a qui li han mort el fill. Una pena agreujada per la criminalització cap a ell. “El director ha volgut mostrar el nostre patiment perquè és un homenatge a la família, a la resistència d’aquells anys tan durs”, comenta el pare.

El pes discursiu de la pel·lícula recau sobre dues qüestions: el patiment d’una família destrossada per la mort i el context polític i mediàtic del crim. Retalls de premsa, revistes d’investigació o talls de noticiaris de la televisió pública valenciana Canal 9 serveixen al director per mostrar l’intent incansable de convertir la víctima en botxí. “La pel·lícula té aquestes dues dimensions, l’àmbit íntim i el polític. Era important explicar el que li va passar a la família i alhora entendre que va passar en un context polític molt determinat”, analitza Marques-Marcet, que va experimentar com l’extrema dreta feia pintades a la casa que es feia servir per al rodatge.

Aviat els agressors s’adonen que la lluita també es fa als platós i a les redaccions. I posen en marxa la maquinària de la impunitat feixista. “ Una pelea entre dos grupos de jóvenes ”, diuen. Una tesi que part dels mitjans conservadors de l’època van comprar. Es mostra la guerra pel relat quan la família d’Agulló decideix no callar davant l’intent de criminalitzar-lo. “Sembla que estiguin jutjant el meu fill”, retreu indignat el pare a la ficció.

Silencis que parlen

Un film que introdueix amb naturalitat la parla i la música popular valencianes, en què els silencis i el so d’ambient prenen protagonisme. Els plors silenciats d’uns pares sense consol. La ràbia als llavis collats de la germana. O un telèfon que sona cada 11 d’abril però que ningú mai agafa. A l’altre costat només hi ha amenaces. “Aquest silenci és com quan no pots posar paraules al dolor”, relata el director. “Representa molt millor la pèrdua, més que qualsevol cosa que poguessis dir”, explica. Són també els primers plans els que mostren la duresa dels fets: el cansament a les ulleres ennegrides de la mare o la desesperació d’un pare que, per moments, es creu responsable d’haver inculcat aquell compromís polític al seu fill. Un simbolisme present a taula amb un plat de més. O de menys.

“És un crit contra la desmemòria”, sentencia Betlem. “S’ha hagut de fer una pel·lícula perquè gran part de la societat valenciana reconega que fa 27 anys l’extrema dreta va assassinar una persona per la seua ideologia”. “Mai m’havia trobat amb aquesta sensació, que per a tanta gent era tan important fer aquesta pel·lícula. No és nostra, és del País Valencià”, assenyala Marques-Marcet. “Esperem que l’emissió simultània [el 2 d’octubre a À Punt, TV3 i IB3] serveixi per recordar la figura de Guillem i perquè siguem conscients, ara més que mai, de la lluita antifeixista”. Com diu el cantautor valencià Xavi Sarrià en la cançó que posa fi a la pel·lícula: “El batec immortal de milers de Guillems”.