Consternació per la mort de la periodista cultural Anna Pérez Pagès

BarcelonaL’Anna Pérez Pagès feia plans. A totes hores, amb tothom. Feia plans fins i tot malalta, quan no podia sortir del llit, però era capaç de muntar-nos una cervesa postfunció amb la Laia Marull al bar del Lliure després que interpretés Lady Macbeth. Aquesta era exactament l’Anna. La cita quedarà pendent per sempre. També visitar la nova sala de l’Àlex Rigola a Sants. I aquells menús de migdia que ens prometíem perquè fer un menú de migdia és fer vida normal. No em puc imaginar la mà de cites que l’Anna deixa pendents. La mà de missatges per respondre. Pot sonar tòpic, però us prometo que és veritat: no hi ha ningú amb més vitalitat, més sociable, amb més curiositat i més efervescent, ningú que desprengui tant d'amor com l’Anna. No n'hi havia. La periodista cultural Anna Pérez Pagès ha mort pocs mesos després del diagnòstic d’un càncer.

El gran públic la recordarà com una de les cares dels programes culturals de Betevé. Durant nou anys, del 2013 al 2022, Pérez Pagès va dirigir –i en algunes etapes també va presentar– el magazín Àrtic a la televisió de Barcelona, un programa diari que col·locava la cultura en prime time i que es va convertir en una referència per als amants de les arts i el sector cultural, en el qual va fer molts amics –si bé això era consubstancial en ella–. Abans havia dirigit i presentat quatre temporades A escena i encara abans havia treballat al Qwerty, el programa de llibres de Joan Barril, tots dos emesos a Betevé.

Llicenciada en filologia anglesa i periodisme i diplomada en arts escèniques, tenia un coneixement profund de l’àmbit cultural, una mirada panoràmica, era pencaire, li agradava fer equip, trepitjava el carrer –en el seu cas, les platees– i, sobretot, estimava el que feia i el que feien els creadors. El final abrupte dels programes culturals de Betevé va ser un cop dur personal i professional, però va sentir l’escalf unànime dels espectadors i dels professionals que havien passat pel seu icònic sofà vermell. Després d’una aturada, va tornar a la cadena com a coordinadora de continguts culturals, una feina de gestió que no va impedir que presentés el programa de Sant Jordi passat o que s’inventés un videopòdcast.

Perquè a Pérez Pagès li agradava l’acció, volia ser a tot arreu. Necessitava amarar-se de teatre, de música, de llibres, de gent, i també necessitava poder-ho explicar. La ràdio va ser el seu primer mitjà (durant nou anys va treballar a COMRàdio en programes com l’Icult.com) i era on se sentia més còmoda. Va col·laborar amb l’Islàndia d’Albert Om, amb El suplement de Roger Escapa, amb La tribu de Tatiana Sisquella, amb El secret de Sílvia Cóppulo, entre altres mitjans. 

El seu talent comunicatiu, la seva expertesa i una energia desbordant la van portar a presentar desenes d’activitats als grans equipaments i esdeveniments culturals del país, que ja han notat la seva absència: els col·loquis al Lliure o el Nacional, la revista Pausa, els Premis de la Crítica Teatral, els debats al CCCB i tota mena d’actes culturals. També va exercir de professora a la Universitat Pompeu Fabra i a la Biennal de Venècia. 

L’Anna era tot això i era compromís i era amistat i era alegria i era moltes altres coses per a molta gent diferent. Ara que repasso fotos i missatges, com si encara li pogués fer una última nota de veu, com si me’n pogués acomiadar a distància, veig que a les xarxes hi tenia dos lemes: “La política la fas o te la fan” i “La vida, la vius o la perds”. Anna, tranquil·la perquè has complert amb la vida. Però la cervesa, no te la perdonaré.