Mor José Martí Gómez, el gran reporter dels perdedors

BarcelonaLa família ha anunciat aquest matí la mort de José Martí Gómez, un dels periodistes catalans més admirats de la seva era. "Ens ha deixat sabent que l'estimàvem molt. 'La vida és bonica', ens ha dit. Tirarem endavant sense oblidar aquestes paraules i recordant sempre que ell va fer més boniques les nostres vides", escrivien a les xarxes socials. Nascut a Morella, tenia 84 anys.

Durant la Transició, i fent tàndem amb Josep Ramoneda, les seves entrevistes a la revista Por favor van fer història. Van ser els primers que van entrevistar Santiago Carrillo a Espanya. I només arribar de l'aeroport, el grupuscle d'ultradreta La Triple A va trucar a Martí Gómez per amenaçar-lo. Les converses es recullen en volums com 21 hijos de su padre i Hagan juego, señores, i un repàs a la nòmina de personatges evidencia l'ull clínic del duo a l'hora de detectar quins personatges acabarien arribant a la primera línia en el canvi de règim. "Encara ara, quan truco a algú i em presento, em diuen que recorden aquell setmanari", explicava fa tres anys a aquest diari. "Però reservem la nostàlgia per als amics i no per a la feina: avui aquelles entrevistes serien normals o, fins i tot, avorrides".

Aquesta actitud de modèstia i de mirar sempre endavant van ser un motor que el van fer mantenir a la ràdio, a la SER, fins fa tot just un parell d'anys. O bé escriure llibres delicats, com ara Los Lara, una aproximació a la família que ha governat el principal grup editorial espanyol, publicat el 2019. Entremig, tota una vida dedicada fonamentalment al reporterisme. Martí Gómez va excel·lir (també) en les seves cròniques de successos, fermament clavades al carrer i escrites sempre intentant comprendre les motivacions, i les circumstàncies, dels implicats. El Correo Catalán, El Periódico, El País i La Vanguardia van acollir els seus articles, que sabien mirar més enllà de l'anècdota. A partir del relat dels perdedors i descastats, es va fer un nom com una de les plomes més brillants de la seva generació.

Entre els premis que va recollir destaquen el Manuel de Haro per les entrevistes a Por favor amb Josep Ramoneda, el Ciutat de Barcelona –en dues ocasions: per les entrevistes a El Periódico i pel programa a Ràdio Barcelona amb Joan de Sagarra– i el Premio Nacional de periodisme per al conjunt de la seva trajectòria, junt amb Sagarra i Lluís Permanyer. Seu va ser també el primer guardó Ofici de Periodista, instituït pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

"Crec en el periodisme que s'aprèn, com la vida, en les trompades del dia a dia, al carrer, a les barres de les cafeteries, als autobusos i als vagons de metro", va deixar escrit. "El que domina avui a les redaccions són notes de color que de vida en tenen poc i entrevistes a polítics que no diuen res. El periodisme d'avui no és el que vaig estimar, però sé que molts joves comencen il·lusionats".

En un ofici on abunda la fatxenderia i les ganes de passar per periodista maleït, les seves memòries es van titular L'ofici més bonic del món. "Em permet viure moltes vides", solia dir a qui li preguntés per què s'havia fet reporter. I la vida és bonica, com ha recordat a la seva família abans de marxar. Però el periodisme és avui una mica més pobre sense la seva mirada, lúcida i pietosa.