Mor Forges, un infatigable i proper cronista de l’últim mig segle espanyol
Autor de més de 80.000 dibuixos, els seus personatges formen part de la història de les vinyetes
MadridMuslamen. Firloyo. Gensanta. Bocata. Forgendros. Modernérrimo. Si la manera de mesurar un artista és a través de la seva capacitat de crear un llenguatge propi, Forges mereix un lloc d’honor en l’humorisme gràfic espanyol per la seva tenaç feinada d’encunyar paraules i paraules. El dibuixant, que va morir ahir als 76 anys a conseqüència d’un càncer de pàncrees, va ser un prolífic cronista de l’últim mig segle de la història d’Espanya.
Al llarg de la seva carrera professional, Forges va fixar la seva visió de la realitat en desenes de publicacions. Entre les més destacades hi ha Hermano Lobo, La Codorniz, El Jueves, Pueblo, Informaciones, Diario 16, El Mundo, Diez Minutos, Interviú i El País, diari en què va publicar les seves vinyetes durant els últims 23 anys. En total, més de 80.000 acudits. Una mitjana de quatre acudits diaris des que, als 21 anys, va dibuixar un dimoni amb un pegat de pirata a l’ull i un tap de suro en una banya, com si s’hagués buidat l’ull amb la banya. Aleshores Forges treballava a TVE i feia guàrdia en un pont de Sant Josep especialment llarg. Avorrit, va agafar paper, llapis, tinta xinesa... i va enllestir 300 acudits en un sol dia.
La professionalització li va arribar de la mà de Jesús Hermida, que va veure algunes de les vinyetes que aquell tècnic feia i va pensar que Pueblo, el diari on col·laborava, podia estar interessat a publicar-les. Però va ser a Informaciones on es va crear el Forges de maduresa, el que va encarar la feina diària de fer un acudit editorial.
El seu humor tenia un aire filosòfic, però sempre proper i popular. Sovint enfonsava els seus personatges en imponents butaques d’orelles, per fer-los mantenir diàlegs més o menys absurds. Meditacions en el desert o nàufrags existencials poblaven sovint les seves vinyetes. També va abraçar el costumisme, amb acudits sobre relacions de parella que evidenciaven el canvi de rol entre homes i dones introduït durant els anys setanta i vuitanta. Forges va saber recollir l’esperit de la Transició com ben pocs i probablement per això els últims temps va fer evidents algunes de les seves contradiccions. Però ningú li podrà retirar el títol d’haver sigut, durant uns quants lustres, la consciència amable més estimada per la progressia lectora de premsa. Era algú capaç de recordar, cada dia i durant mesos, que calia no oblidar-se d’Haití.
Jaume Capdevila, àlies Kap, valorava així la seva figura per a l’ARA: “Forges és un dels ninotaires imprescindibles de l’Espanya contemporània. Cesc, Perich i Ivà -a Barcelona- i Chumy, Ops i Forges -a Madrid- van ser els humoristes gràfics que van esbotzar el mur de la censura franquista mitjançant les seves vinyetes i van encapçalar tot un moviment contestatari en la transició de la dictadura a això que tenim ara”.
L’exdirector d’El Jueves i vinyetista José Luis Martín en destaca sobretot el mèrit de l’originalitat: “Forges s’inventa un llenguatge, uns personatges i un univers mig surrealista, mig costumista, que no s’assemblava a res del que hi havia. El mateix passa amb el seu grafisme. Els seus ninots, que reconeixes d’una hora lluny, són radicalment propis. L’altra virtut és la passió que tenia pels seus lectors. Si avui vas a un hospital o a qualsevol altre centre públic, probablement la vinyeta penjada al tauló d’anuncis que hi vegis sigui seva. Qui més ho pot aconseguir, això?”
Una altra reacció recollida per aquest diari és la de Manel Fontdevila, que també destaca aquesta proximitat que va aconseguir: “Forges deu ser un dels últims mites de l’humor realment populars que devien quedar. A El País actuava com una mena de vers lliure, un paper que la seva generació tenia molt assumit: la seva visió particular de les coses passava, sense tallar-se, per davant de la crònica periodística o de les exigències de la rabiosa actualitat. Com Cesc, Perich i Chumy Chúmez, no necessitava construir acudits: en tenia prou passant qualsevol situació pel seu filtre, el seu llenguatge i la seva iconografia, i la cosa funcionava sola. No li feia falta res més. Ja no en queden gaires d’aquests”.
Forges i Catalunya
Nascut a Madrid, s’identificava més amb altres corrents humorístics, tal com recorda Josep Maria Casasús: “Va interpretar amb humor tendre i sensible els canvis de l’evolució social i política espanyola. Un tret rellevant de la seva obra, eminentment periodística, és el recurs a una ironia flegmàtica, que té afinitat amb la tradició de l’humor gallec i català, com ell deia sovint”. I, de fet, va adoptar el sobrenom de Forges a partir de traduir al català Fraguas com a prevenció per si el franquisme censurava que dibuixés i fos funcionari alhora.
“També és cert que els últims temps molts lectors catalans hem viscut amb un cert desencís la seva postura d’incomprensió per les demandes d’una gran part de la societat catalana”, explica Kap. “Però Forges s’estimava sincerament la nostra terra i ha viscut amb dolor el procés de distanciament entre Espanya i Catalunya”. Una vinyeta seva, en la qual una estelada buidava un ull a un independentista, va rebre crítiques perquè es va interpretar com una referència al noi que va perdre un ull durant les càrregues policials de l’1-O.
“ Padre, el Blasillo está diciendo malsonancias coyunturales ”, deia el primer acudit protagonitzat per aquest personatge seu, un pobletà savi que encarnava l’aridesa de la Meseta -també en el pla intel·lectual- i que es va publicar als 70. La RAE no recolliria el mot al seu diccionari fins al 1984. És una mostra més de com Forges va anar, durant molts anys, un pas per davant dels temps. Després va ser el recordatori d’uns ideals que el seu propi entorn cada cop tenia més abandonats. I va persistir fins al final.
