Una generació televisiva es fon en negre

Mor Chicho Ibáñez Serrador, creador de formats com ‘Historias para no dormir’ o ‘1, 2, 3... responda otra vez’

El programa 1, 2, 3... responda otra vez era una barreja de gran concurs i revista, amb humor, preguntes i proves físiques.
àlex Gutiérrez
07/06/2019
4 min

BarcelonaSi, per vint-i-cinc pessetes per resposta encertada, calgués esmentar mèrits televisius de Chicho Ibáñez Serrador, l’hipotètic concursant podria marxar a casa amb la bossa plena. Molts es concentrarien en el concurs 1, 2, 3... responda otra vez, que va marcar prou tota una generació (o dues) televisiva perquè encara avui, ja assumit l’euro, la idea de vint-i-cinc pessetes remeti indefectiblement a aquell espai televisiu dels temps de la cadena única. Ibáñez Serrador moria divendres a la tarda, a l’edat de 83 anys, després d’haver ingressat d’urgències hores abans. De fet, feia una setmana que la Filmoteca de Catalunya li havia fet un acte d’homenatge al qual no va poder assistir a causa del seu delicat estat de salut. Tampoc no va poder recollir, al gener, el Goya honorífic que li dedicava l’Acadèmia.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Nascut a Montevideo (Uruguai) el 1935, l’espectacle corria per les seves venes. No era només qüestió d’ADN -la seva mare era l’actriu Pepita Serrador i el seu pare el director teatral espanyol Narciso Ibáñez Menta-, sinó també de vocació: als vuit anys va debutar en el món del cinema interpretant la veu del conillet Tambor en el doblatge hispanoamericà de Bambi. Amb dotze anys, la família marxa a Espanya i s’instal·la a Salamanca. En té setze quan debuta com actor a la companyia teatral de la seva mare. Però de seguida agafa el bolígraf per guionitzar i escriure obres teatrals.

Rei del terror

La ràdio li dona l’oportunitat de saltar als mèdia. Aleshores encara era un mitjà marcat pel teatre llegit. Assumeix el pseudònim Luis Peñafiel i combina l’escriptura d’obretes radiofòniques amb la dels primers programes, de caràcter divulgatiu. Los premios Nobel o Cuentos para mayores són alguns dels espais que es van poder sentir tant a Espanya com a Llatinoamèrica. La dècada dels cinquanta avança i fa el salt a la televisió, aprofitant que el seu pare treballa en una cadena argentina. Mentre ajuda el pare, posa en marxa Obras maestras del terror, on adapta clàssics d’Edgar Allan Poe o Robert Louis Stevenson. I aborda també el gènere de la ciència-ficció, limítrof amb el del terror. Mañana puede ser verdad, estrenat el 1962, és un dels primers formats que explora la temàtica a la televisió de parla hispana.

L’èxit de les seves adaptacions televisives fa que el reclamin de Televisió Espanyola. Hi entra el 1963 i assumeix alguns títols de la literatura universal per a Estudio 3. Però s’adona que les històries del gènere fantàstic són les que funcionen millor, així que recrea a Espanya el Mañana puede ser verdad que l’havia fet triomfar a Argentina. Aquell és el germen del seu primer gran èxit televisiu: Historias para no dormir (1966). Al llarg de tres temporades, Ibáñez Serrador explora els malsons compartits amb un gènere que aleshores tenia poca tradició a Espanya. L’aspecte visual també va ser important: el primer capítol, per exemple, va ser enregistrat amb càmeres de cinema de 16 mil·límetres, en comptes de les habituals càmeres de televisió. El terror permetia a més -com a gènere popular- unes dosis d’erotisme que el franquisme tolerava.

De fet, com a creador va intentar reivindicar-se com a autor seriós en obres de tall més intel·lectual, però no va obtenir l’èxit esperat. Aprofitant la tirada d’ Historias para no dormir, als anys 70 va empescar-se Historias para pensar, on abocaria els seus guions més profunds. Conscient que el títol tenia una ressonància pedant, va canviar-lo per Historias para la noche. No va ser suficient: el pilot que va gravar el 1970 no es va emetre i no va ser fins al 1972 que va poder estrenar un episodi. Mentrestant, al cinema va dirigir dos clàssics del terror espanyol: La residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976).

El 1972 és un any clau en la seva biografia professional. Televisió Espanyola estrena el concurs 1, 2, 3... responda otra vez, que al llarg de deu temporades intermitents seria presentat per Kiko Ledgard, Mayra Gómez Kemp, Jordi Estadella, Miriam Díaz-Aroca, Josep Maria Bachs i Luis Roderas. Tot i que el format arribaria fins al 2004, és als anys setanta i vuitanta que va fonamentar la seva fama. La Ruperta, Don Cicuta, Los Tacañones, el cos de ball, les hostesses d’ulleres impossibles, els apartaments a la Manga del Mar Menor, Arévalo, Bigote Arrocet, les proves eliminatòries, les frases recurrents d’alguns humoristes que circulaven com la pólvora i s’encomanaven entre els espectadors... El programa era un trencaclosques on cada peça estava estudiada.

A mesura que se succeïen els presentadors, Ibáñez Serrador cultivava la imatge de gran creador omniscient del concurs. Hi apareixia sovint -a vegades, com a veu des de les altures- i es reivindicava com a pare de la criatura. En més d’una entrevista es reconeixia deutor d’Alfred Hitchcock i, certament, va ser dels primers a evidenciar de manera explícita la seva autoria, sense refugiar-se darrere de les càmeres.

No tornaria a tastar l’èxit amb la mateixa intensitat, però encara deixaria uns quants programes per a la memòria, com Hablemos de sexo o Waku Waku, un concurs senzill però entranyable sobre el món animal. Amb Jordi Estadella té una última fogonada amb El semáforo, un prototalent en el qual el públic aplaudia o picava amb cassoles després de cada actuació. Però la televisió s’havia començat a moure’s per deixar-lo enrere. Telecinco li va encarregar que ressuscités els telefilms de terror, però Películas para no dormir, tot i comptar amb directors com Álex de la Iglesia o Enrique Urbizu, triga dos anys a poder estrenar-se (2007) i acaba relegada als canals menors de Mediaset.

Serà l’últim projecte ambiciós abans de poder viure una dècada més com a receptor de nombrosos premis i reconeixements. La seva mirada entremaliada comença a apagar-se. La veu dolça que explicava amb un somriure històries corglaçadores s’esquerda. Amb la seva mort, la televisió de tota una era -marcada per una certa idea de despreocupació i entreteniment per l’entreteniment- es fon a negre. Ibáñez Serrador dorm ja per sempre, després d’haver mantingut desperts els seus admiradors -ja fos amb l’entreteniment evasiu dels seus concursos o fent-los amagar de por sota els llençols- tantes i tantes nits.

stats