Mor als 99 anys Betty White, la més tendra de 'Las chicas de oro'

El 17 de gener hauria complert 100 anys i Vanity Fair, de fet, ja la saludava com a centenària en el seu últim número. Però Betty White ha mort aquest 31 de desembre i apaga així prop d'un segle de pura comèdia americana. Era famosa a Catalunya sobretot per l'inoblidable paper de la Rose Nylund a Las chicas de oro, una ingènua pagesa de Minnesota amb tendència a perdre's quan explicava mil i una anècdotes de la seva ja aleshores llunyana joventut. El personatge era fonamentalment tendre, però White, rere la seva expressió entranyable, sabia disparar també càrregues de profunditat sense perdre la compostura innocent.

Filla única i nena de la Depressió, la seva família va traslladar-se a Califòrnia i unes vacances a Sierra Nevada van despertar-li la primera vocació, fruit del seu amor per la natura: volia ser guàrdia forestal. Però el cos no acceptava dones, aleshores, així que va provar amb l'escriptura teatral. A partir d'aquí, convertir-se en actriu –era fan de Jeanette MacDonald— era només qüestió de temps.

Vuit dècades sense faltar al mitjà televisiu avalen la seva mastodòntica carrera. Foguejada a la ràdio, aviat va canviar el micròfon per la càmera, com a col·laboradora del xou Hollywood on television. De seguida va ser-ne copresentadora i va anar acumulant papers en diferents programes. El següent salt qualitatiu el va fer el 1973, amb el paper de Sue Ann Nivens a la icònica comèdia feminista The Mary Tyler Moore Show, on s'abordaven qüestions relatives a l'alliberament social i sexual de la dona. Des de Vacaciones en el mar fins a Boston legal, des de Bellesa i poder fins a That 70's show, el currículum d'aquesta gran dama de la comèdia suma 115 crèdits com a actriu, que li van reportar 5 premis Emmy i, fins i tot, un Grammy el 2012.

En els seus últims anys, passejava la seva condició de llegenda vida pels platons televisius interpretant-se a ella mateixa com a àvia d'Amèrica: entranyable però entremaliada, sempre disposada a deixar anar un doble sentit. Va ser, també, una dona capaç de dur un fort control sobre la seva carrera. Per exemple, va ser la primera dona en produir una sèrie (Life with Elizabeth), l'any 1953, quan la presència femenina al darrere de les càmeres en el negoci televisiu era molt migrada i reservada a llocs de poc poder. En el seu llibre If you ask me (and of course you won't) posava el seu verb mordaç al servei de l'empoderament femení. "Per què la gent diu «posa-hi collons»? Els collons són tous i sensibles. Si vols ser dur, posar-hi una vagina. Aquestes sí que poden entomar una bona sacsejada".

A partir de la seva jovial resistència biològica, omplia les entrevistes de sortides ocurrents. "La gent em diu: «Betty, Facebook és un lloc genial per estar en contacte amb els vells amics. Però, a la meva edat, si necessités estar-hi en contacte el que necessitaria és una taula ouija»". També ironitzava sobre el secret de la seva longevitat: "Soc una obsessiva de la salut: el meu menjar favorit són frànkfurts amb patates fregides. Ah, i l'exercici. Tinc una casa de dos pisos i molt mala memòria". Autodefinida com una adolescent en un cos de vella, defensava que l'important no era how old you are (com ets de vella) sinó how you are old (com fas de vella).

Tot i que ja no treballava professionalment, cultivava la seva figura pública: havia avisat que no es pensava retirar i, certament, fins i tot aquesta mateixa setmana deixava anar una de les seves frases, a compte de Ryan Reynolds. Els dos van protagonitzar la pel·lícula The proposal i l'actor, des d'aleshores, s'hi referia com a "la meva ex". White, a la revista People, va sentenciar: "M'han dit que el Ryan no pot superar el que vam tenir. Però sé qui el pot ajudar: Robert Redford". El seu últim acudit va ser ben negre: frustrar tots els homenatges pel seu centenari, com l'esdeveniment cinematogràfic Betty White: 100 years young, a birthday celebration, que s'estava preparant per al seu aniversari.