Mor Antonio Franco, creador d''El Periódico de Catalunya'

BarcelonaAntonio Franco, referent del periodisme de la Transició, ha mort aquest dissabte després de deu anys de batalla contra el càncer. Conegut sobretot per haver fundat El Periódico de Catalunya –un diari de model innovador que buscava ser popular sense sacrificar rigor– va dirigir la capçalera durant vint anys. Va ser, també, qui va posar en marxa l'edició catalana d'El País a principis dels 80. Entre els premis que va rebre hi ha el Luca de Tena, Ortega Gasset, Antonio Asensio, Creu de Sant Jordi o el Ciutat de Barcelona.

Nascut a Barcelona l'any 1947, arriba a l'ofici d'explicar la realitat després de llegir fascinat les novel·les de Juan Marsé i el clàssic A sang freda, de Truman Capote. També l'esport: serà un apassionat futboler irredempt. S'incorpora al Diario de Barcelona el 1969, tot just un any després de llicenciar-se, i n'esdevé un dels subdirectors més joves. La seva vida va donar un tomb a finals dels setanta quan va conèixer l'editor Antonio Asensio, que li va fer l'encàrrec de crear un diari de gran atractiu gràfic, pensat per a un públic no lector de premsa, aprofitant l'interès informatiu que hi havia en els anys de canvi de la Transisió. El resultat va ser El Periódico, que en els seus millors temps, i segons l'EGM, es convertiria en el diari més llegit a Catalunya. Una part de l'equip inicial eren els periodistes més brillants que va poder pescar del Diario de Barcelona, que tenia ben apamat.

El 1982, però, va abandonar el diari per capitanejar la posada en marxa de l'edició catalana d'El País. Sis anys més tard, tanmateix, tornava a la casa que va fundar per pilotar de nou la capçalera. En aquesta fase, va tornar a sacsejar el tauler de la premsa quan va crear dues edicions per al mateix rotatiu: una en castellà i l'altra traduïda al català. En va ostentar el càrrec de director fins a l'agost del 2001, però va mantenir diversos llocs d'assessoria dins del grup Zeta.

La seva implicació amb l'ofici periodístic queda palesa amb la pertinença durant el franquisme al Grup Democràtic de Periodistes, o amb la redacció del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

En una entrevista d'aquest setembre a l'Avenç, Franco reflexionava sobre els anys de fructífera relació amb el seu editor i sobre la improbabilitat inicial que formessin tàndem: "Antonio Asensio era un xava com jo, érem del mateix barri. Jo soc el que mai no haurien triat com a possible director d’un diari, i a ell tampoc no l’haurien triat mai com a possible editor d’un diari".

Clarament identificat amb les esquerres, van ser nombroses les seves topades amb el pujolisme. "El cert és que la sortida d’El Periódico va ferir progressivament de mort el Diario de Barcelona, va ferir de mort el Mundo Diario, va ferir de mort el Correo Catalán. I vam arribar a superar La Vanguardia en difusió, però llavors en Pujol ens va aturar", explicava en aquesta conversa, on també reflexionava sobre l'encaix entre Catalunya i Espanya: "El meu únic problema amb el director d’El País és que no és federalista. Jo vaig arribar a tenir una relació molt estreta amb el Felipe González. El Felipe i Juan Luis Cebrián són grans amics i aquest és el seu punt de trobada: no són anticatalans, però consideren que «España no puede ser federal de verdad»".

Afable i amb el somriure posat per defecte, ironitzava que ell volia ser periodista però la vida l'havia empès a trair aquest somni inicial per convertir-se en "coordinador de periodistes" i "ajudant de la llibertat dels periodistes". La seva bona consideració entre els qui van treballar al seu costat certifica que va excel·lir en aquesta tasca de crear espais per als reporters. Antonio Franco marxa havent ampliat els marges del discurs, després d'haver irromput fa quaranta anys amb un producte trencador, que desafiava tòpics.