Mor Àngel Casas, l'esperit més trencador de la TV3 primerenca

BarcelonaAdeu a una de les icones de la comunicació a Catalunya. El periodista Àngel Casas ha mort aquesta matinada, als 76 anys. El seu magazín Àngel Casas Show és història de la televisió, ja que va aportar a l'aleshores recent nascuda TV3 ambició gràcies als convidats internacionals que volien significar que aquella no era una televisió folklòrica com es pretenia des de Madrid, i també atreviments, amb uns estriptis amb rerefons artístic que van marcar època. Va ser, també, un ambaixador de la música. Arran del covid, Casas va contraure una malaltia circulatòria que va comportar-li la pèrdua per amputació de totes dues cames, i la salut li va quedar molt afectada.

Nascut al barri barceloní de Sants el 1946, va foguejar-se com tants altres periodistes de l'època a Ràdio Joventut, abans d'anar a recalar a Ràdio Barcelona. Eren els anys 70 i, en la seva faceta de crític musical, va obrir un camí amb el qual introduir els aires de llibertat que emanaven del rock britànic i americà alhora que donava aire a la producció local. El seu programa Trotadiscos li va reportar, ja l'any 1972, un premi Ondas. El següent pas professional el va dur a Ràdio 4, on va dirigir un dels primers programes en català després de la dictadura: La clau i el duro, centrat en la ciutat de Barcelona i els seus racons més divertits. Apuntava ja aquí el seu esperit tronera i amant de la nit, amb la dosi d'actitud contestatària que comportava

"La meva generació va ser fotuda –explicaria en una de les seves últimes entrevistes–. Els nostres policies no eren els que ens matxacaven amb la porra, sinó els que ens feien cantar el Cara el sol  a l'escola. Ens volien fer feixistes, apostòlics i romans".

El salt a televisió arriba el 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique, amb Popgrama, un altre espai musical. I dos anys després aconsegueix un programa per a ell sol, el mític Musical Express, amb el qual aixecarà crònica de l'explosió musical de principis dels vuitanta, amb la vista posada a explorar gèneres com el jazz, el rock urbà o el heavy metal, que aleshores rebien poca atenció mediàtica.

Amb el naixement de TV3, comença a treballar-hi i es converteix en una de les cares més conegudes de la cadena, gràcies a Àngel Casas Show, un espai que volia traspassar a la televisió l'esperit del teatre de revista, amb música, entrevistes a personatges de primera línia del món de l'espectacle i el cèlebre final amb un estriptis que ara podria semblar innocent però en aquella època (1984-1988) resultava prou trencador perquè Alfons Quintà, primer director del canal, volgués tirar-lo enrere. Com que no ho va aconseguir, va irrompre a la cabina de control per assegurar-se que, almenys, la càmera se situés prou lluny per no oferir cap primer pla. El programa va guanyar un Antena de Oro i un Ondas.

Quan no el renoven, torna a Televisió Espanyola, amb un espai d'entrevistes anomenat Un día es un día, que repeteix la fórmula que tan bé li havia anat a TV3. Altres programes d'aquella època són Tal cual (1992-1994), Los unos y los otros (1994-1995) i Esto el lo que hay (1995-1996). El retorn a TV3 arriba el 2001, amb programes com Temps era temps i Totes aquelles cançons (2004), de vida fugaç tots dos, ja que no van resistir més d'una temporada. El circuit català de TVE el tornarà a repescar, en aquest cas per a Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l'espai d'entrevistes Senyores i senyors (2004-2007).

L'última etapa de la seva carrera està marcada pel pas al darrere de les càmeres. A finals del 2008 va ser escollit, per concurs públic, com a nou director de Barcelona TV, actual Betevé, càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació, el 31 de desembre del 2014.

Entremig de tot aquest enfilall de programes, Àngel Casas va capbussar-se també en la literatura, amb obres com Fred als peus (Quaderns Crema, 2002) i Carta d'una desassossegada (i altres relats) (Quaderns Crema, 2019). El seu últim llibre haurà estat L'agonia de Bakunin (Univers, 2022), farcit d'humor i crítica social. Aquesta mirada burleta no la va perdre fins i tot en els moments més aspres de la calcifilaxi extremadament dolorosa que va dificultar-li l'últim tram de la vida. "Estic acostumat a perdre coses. Vaig perdre un tros d’intestí i el duodè, a qui tenia molt carinyo. A la cama també n'hi tenia, encara que potser més a l’esquerra perquè soc esquerrà. Li vaig preguntar al metge què n’havien fet i no em va saber respondre. Suposo que la devien cremar, tot i que l’Albert Espinosa explica que la seva cama la van enterrar, i amb cerimònia i tot!", explicava en la primera entrevista, a l'ARA, on narrava la seva experiència. Fins i tot detallava que li havia passat pel cap fer-ne un llibre irònic, de l'experiència, però que se n'havia abstingut, per por de fer-li mal a la seva dona, que li havia donat un ronyó arran les complicacions renals que va patir.

Tot i que ja fa més de 30 anys de l'Àngel Casas, la petja deixada va ser tan profunda que, la nit d'homenatge que li va preparar TV3 va ser un èxit d'audiència, amb més d'un 20% de quota de pantalla. I encara avui és reivindicat com a pencaire de la televisió i, sobretot, algú capaç d'arrencar un somriure dolçament malèvol amb un comentari deixat caure com qui no volia la cosa.